28 de desembre de 2013

ELS MORTS III: La noieta d'Aughrim


"Ella [Gretta] no respongué de seguida. Després va dir amb un rampell de llàgrimes:
     -Oh, penso en aquella cançó, La noieta d'Aughrim."

La cançó popular irlandesa La noieta d’Aughrim (The Lass of Aughrim), detonant de la més cèlebre epifania joyciana, juga un paper central en Els morts, esdevenint un personatge més del conte.

Com ja hem esmentat a l’entrada anterior, per atènyer una compressió òptima del relat és bàsic fer un exercici previ de contextualització. En el cas de la música, s’ha de tenir en compte que, a diferència nostra, un contemporani de Joyce coneixia la cançó i era capaç d'evocar-la, projectant la seva significança i essència en el si de la narració.


The Lass of Aughrim



The Lass of Aughrim

If you be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me.

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms:
Lord Gregory let me in.

Oh Gregory, don’t you remember
One night on the hill,
When we swapped rings off each other’s hands,
Sorely against my will?
Mine was of the beaten gold,
Yours was but black tin.

Oh if you be the lass of Aughrim,
As I suppose you not to be
Come tell me the last token
That passed between you and me.

 Oh Gregory don’t you remember
One night on the hill
When we swapped smocks off each other’s backs,
Sorely against my will?
Mine was of the Holland fine,
Yours was but scotch cloth.


La noieta d'Aughrim

Si tu ets la noieta d'Aughrim
Tal com entenc que dius ésser,
digues-me quina fou la primera penyora
que va passar entre nosaltres dos.

 La pluja cau sobre els meus cabells rossos
i el rou humiteja la meva pell;
el meu fill està fred entre els meus braços,
Lord Gregory, deixa'm entrar.

 Oh Gregory, no recordes
una nit al turó
quan intercanviàvem els anells entre les nostres mans,
evidentment, contra la meva voluntat?
El meu era d'or brunyit,
el teu era, tanmateix, d'estany negre.

Oh si tu ets la noieta d'Aughrim,
tal com suposo que no ets,
vine, digues-me la darrera penyora
que va passar entre nosaltres dos.

Oh Gregory, no recordes
una nit al turó
quan intercanviàvem els anells entre les nostres mans,
evidentment, contra la meva voluntat?
El meu era de la pura Holanda,
el teu era, tanmateix, un drap escocès.


La noieta d’Aughrim és una balada irlandesa que explica la història d'una pobra nena irlandesa que, després de quedar-se embarassada d'un Lord angloirlandès de bona condició, exposa el nounat a la mort sota un intens xàfec demanant auxili a aquest Lord, mentre ell li nega. Segons la versió -al tractar-se d'una cançó popular n'hi ha un munt-, es diu que la noieta fou enredada o bé que es juraren amor etern, però al tenir diferent classe social l'home l'abandona.

Però la càrrega semàntica de la cançó no només recau sobre Gretta. En la versió escocesa -anomenada The Lass of Roch Royal-, la mare del Lord evita que la noieta hi contacti, interposant-se entre ells dos. Gabriel, mentre la Mary Jane s'exhibeix tocant el piano durant la vetllada, recorda la figura de la seva mare interposant-se entre ell i Gretta. Cadascú escolta la mateixa cançó però la interpreta en clau personal.

El que La noieta d'Aughrim desperta a Gretta sembla que està basat en una experiència juvenil de Nora Barnacle, la dona de Joyce, quan un jove del seu mateix poble, molt malalt i bojament enamorat d'ella, mor a causa del fred i la pluja incapaç de pair la partença de Nora a Dublín. Joyce s'assabentà d'aquest tràgic episodi secret de la seva dona durant l'estiu de l'any 1909 que passà a Galway, a l'oest d'Irlanda, amb la família de Nora, a qui veia per primera vegada.
“Fa una hora estava cantant la teva cançó, La noieta d’Aughrim. Quan canto aquesta encisadora tonada començo a plorar i la meva veu tremola d’emoció.”
Carta de James Joyce a Nora Barnacle (1909).

Perquè llegir els clàssics, avui. Laura Borràs. Ara Llibres (2011).
Nieva sobre los muertos y sobre los vivos. Félix Sanz González. Revistas UCM (1991).
An Analysis of the Use of Musical Allusions in James Joyce's Dubliners. Lindsey Warren. The Modern Word.
The Lass of Roch Royal. Viquipèdia (2013).
Letters of James Joyce. James Joyce, editat per Richard Ellmann (1966).

23 de desembre de 2013

ELS MORTS II: El Dublín d'Els morts

Per copsar matisos, detalls o referències, i comprendre millor novel·les que es desenvolupen en èpoques històriques o escenaris que ens queden llunyans o no ens són familiars, és convenient contextualitzar la lectura disposant dels trets més rellevants del rerefons històric que emmarca la narració i tenint a l’abast informació de la ubicació on es desenvolupa.

Els morts -i la resta de contes de Dublinesos- transcorren a Dublín i la capital irlandesa esdevé un protagonista més –si no el protagonista- del llibre. Per capbussar-s’hi, a més del context històric –del que ja hem donat quatre pinzellades-, caldria conèixer nocions de la moda i el mobiliari de l’època, i, sobretot, respirar l’atmosfera hivernal d’una ciutat de Dublín de principis de segle XX. Ens situem:

Dimecres, dia de Reis, 6 de gener de 1904; nit gèlida al bell mig del cor d'un Dublín de 300.000 ànimes. Després del solemne ball anual de les senyoretes Morkan, al número 15 d'Usher's Island, al moll del riu Liffey, albirem cap a ponent, per damunt del camp blanc de l’Esplanada del parc Phoenix, el reflex del casquet resplendent de neu del monument a Wellington. A continuació, acomboiem Gabriel i Gretta en el seu passeig seguint el riu enmig de la neu, primer a peu i després en carruatge, sota la inquietant presència, a l’altra part del riu, del Palau de les Quatre Corts, trencant pel pont O’Connell fins al cèntric Hotel Gresham, sota la glaçada mirada de l'estàtua de Daniel O'Connell amb claps de neu a sobre.

Croquis de la zona cèntrica de Dublín on es transcorre Els morts.
Reflex del prominent monument a Wellington al riu Liffey cap a ponent des d'Usher's Island.
El parc Phoenix nevat amb el monument a Wellington al fons.
El majestuós Palau de les Quatre Corts (Four Courts) presidint el riu Liffey i els seus populars ponts.
L'ample pont O'Connell, amb l'estàtua i carrer (llavors anomenat Sackville) de mateix nom al fons.
Estàtua de l'insigne polític irlandès Daniel O'Connell, L'Alliberador.
L'Hotel Gresham, ubicat al carrer O'Connel (llavors carrer Sackville).
L'estàtua del rei Billy al bell mig del carrer College Green amb el Trinity College al fons.
La cruïlla entre els cèntics carrers Nassau i Grafton.
Quatre senyores davant la porta de la terrassa UCD Earlsfort.
Un cavaller en carruatge pel parc Saint Stephen's Green.

Fotografies extretes de la galeria de Joyce's Dublin: An Exploration of 'The Dead'.

16 de desembre de 2013

ELS MORTS I: Presentació i material de suport

Màrtir de la seva pròpia causa, James Joyce s'autoimposà un exili silenciós per diferents ciutats europees -Zuric, Trieste, Roma i París- des de la tardor de 1904 fins a la seva mort a Zuric el 13 de gener de 1941. Joyce cercava l'ambient propici per escriure -”la literatura és l'afirmació més connatural de l'esperit humà” opinava Joyce- fugint de l'embarbussat laberint de les seves obsessions: el seu país -una Irlanda convulsa sotmesa a l'Imperi Britànic amb un nacionalisme en plena efervescència-, la religió catòlica -Joyce, educat en col·legis de jesuïtes, perdé la fe i quedà marcat per la seva relació problemàtica amb l'església catòlica irlandesa- i la seva família -família i religió acaben convergint en la figura de la seva mare, May Joyce, que l'ofegava per a què complís amb les seves obligacions.

A l'exili, després d'escriure Els morts i amb una intensa nostàlgia, Joyce escrigué al seu germà Stanislaus que es penedia del to irat i negatiu que emprà en la resta de relats anteriors de Dublinesos, sobretot per no haver sabut reflectir l'atractiu físic i natural que posseïa Dublín per sobre d'altres ciutats europees:
“No he reproduït la seva enginyosa insularitat i la seva hospitalitat. Aquesta darrera virtut, fins on arriba el meu coneixement, no existeix enlloc més d'Europa.”
Extret de Selected Letters of James Joyce ['Cartes seleccionades de James Joyce'] de Richard Ellmann.

Seguim el club de lectura Clàssics Moderns amb Els morts (The Dead), últim relat del recull de contes Dublinesos (Dubliners), on l'hospitalitat, un dels trets més distintius i tradicionals del poble irlandès, és un dels temes centrals. En aquest clàssic, considerat per la crítica un dels millors relats curts del segle XX, Joyce completà la seva visió d'un Dublín -i d'una Irlanda- paralitzada en la intersecció entre la vida i la mort.



Els morts
Autor: James Joyce
Idioma original: Anglès
Títol original: The Dead
Data de publicació: juny de 1914
Traducció: Joaquim Mallafrè




FITXA INFORMATIVA PRÈVIA

13 de desembre de 2013

1984 VI: La tertúlia

En termes generals i malgrat el llast d’angoixa que ha deixat en la majoria dels participants del club que han vingut a la tertúlia, la lectura de 1984 ha estat molt satisfactòria; la novel·la ha agradat i el seu missatge ha fet estralls.
La repercussió i ressonàncies del malson d’Orwell en la societat actual ha esdevingut l’eix vertebrador de la tertúlia. Tots els tertulians, sense excepció, estaven sorpresos i esfereïts per la vigència de l’advertiment orwelià en la nostra vida diària. Donant continuïtat a la tenebrosa i ansiosa atmosfera de la novel·la, tothom ha manifestat, d'una manera o una altra, la seva preocupació per com afecta el seu dia a dia la majoria de temàtiques que es toquen a l’obra: la pèrdua del dret a la intimitat –videovigilància, espionatge en la xarxa-, el control del passat per controlar el futur –importància de la memòria, llibertat dels mitjans de comunicació-, la manipulació lingüística -els conceptes de neollengua i pensardoble en la dialèctica política o en el llenguatge econòmic- i l'ús de violència repressiva per part de qualsevol tipus d'estat –el paper de la policia i les noves competències dels guardes de seguretat privada.

També s'ha comentat, a grans pinzellades, detalls de la biografia de l’autor, farcida de peripècies extremes –Orwell tingué una vida molt intensa: nasqué a l'Índia, es traslladà a Anglaterra, deixà els estudis, s’allistà a la Policia Imperial de l'Índia a Birmània (posteriorment l’abandonà), visqué en la més pregona pobresa a cosa feta, participà activament en diverses guerres com a voluntari (al front i a la rereguarda), entre altres-, molt lligada a 1984 i la resta de la seva obra literària. S'ha aprofitat l’avinentesa per parlar sobre les seves obres més rellevants: Dies a Birmània –una novel·la on narra la seva pèssima experiència a Birmània-, La rebel·lió dels animals –una magnífica al·legoria satírica del règim estalinista soviètic- i Homenatge a Catalunya –una brillant crònica de la seva participació en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà.

Pel que fa al nivell estrictament literari de l’obra, tot i que a algun lector se li ha fet un pèl feixuga la lectura de la part central –la part més estrictament política-, el realisme psicològic d’Orwell ha convençut la majoria dels lectors, provocant les reaccions desitjades. Orwell s’esmerçà en transmutar els seus assajos polítics d’advertiment a l’art literari; sembla que, com a mínim en el si del club, ho ha assolit amb escreix.

Un cop fet això, s'han tractat algunes de les influències literàries de 1984, entre les quals hi ha algunes de les distòpies més cèlebres. We (Nosotros en la traducció al castellà) d’Ievgueni Zamiatin –considerada una de les primeres distòpies, anterior i similar en molts aspectes a 1984- i Darkness at Noon (El cero y el infinito en la traducció al castellà) d’Arthur Koestler –una angoixant novel·la que recorda la darrera part de 1984 d’aïllament i tortura del protagonista en el Ministeri de l’Amor- han encetat un debat sobre el límit entre influència i plagi en la literatura. També, aprofitant que algun participant de la tertúlia s’havia llegit Un món feliç d’Aldous Huxley, s'han contraposat les societats que plantegen ambdues obres, comparant les seves particularitats.

La tertúlia ha acabat amb un intens debat, sense guanyador clar, entre defensors i detractors de l’ús de la tecnologia i els seus efectes en diferents àmbits de la societat actual (educació, relacions socials, medi laboral, entre altres).

En definitiva i a manera de conclusió, no sembla agosarat afirmar que George Orwell estaria content de l’impacte que ha tingut la seva obra en els participants del club. Com podeu veure, n’hem espremut gairebé tot el suc. Ara ja estem advertits, només depèn de nosaltres.

7 de desembre de 2013

1984 V: Huxley contra Orwell

Un món feliç (Brave New World), publicada l’any 1932 per l’escriptor anglès Aldous Leonard Huxley (1894-1963), és considerada, endemés de la novel·la que ens ocupa, l’altra “gran” distòpia -subgènere literari que descriu una antiutopia, una societat opressiva, totalitària i indesitjable- de mitjans del segle XX. Huxley es rebel·lava en la seva obra contra l'esperit de la modernitat vigent, contra tots els avenços tecnològics i científics del segle XX i contra el materialisme ferotge que veia avançar en la societat a passes de gegant. 

UN MÓN FELIÇ

Coberta de la primera edició.
La novel·la d'Huxley descriu una societat alienada, dominada per la tecnologia, que viu en un estat permanent de feliç ignorància. L’Estat Mundial únic controla als individus, dividits rígidament en castes, mitjançant mètodes de tecnologia reproductiva, ensenyament durant el son, manipulació i condicionament psicològic. Sense marge per a la llibertat, les persones apaivaguen els seus pocs patiments amb una droga anomenada soma i viuen immersos en una societat consumista desvinculada de molts sentiments humans bàsics -per exemple el sexe és una distracció però l'amor i la família són considerats obscens. L'esport tecnificat és un dels pilars de l'estat i una de les majors distraccions de la població.

Ambdós escriptors, pel fet d’ésser compatriotes i pràcticament contemporanis, comparteixen diverses coincidències i curiositats: L'any 1917 Huxley fou mestre de francès d’Orwell durant un curs a Eton College, Orwell llegí sense cap mena de dubte Un món feliç d'Huxley -la seva influència en 1984 és òbvia- i Orwell, tot just després de publicar 1984, envià un exemplar de l’obra a Huxley. Huxley li agraí amb aquesta carta, on es prengué el luxe de comparar les prediccions d’ambdues obres en una societat futura:

Wrightwood, Cal.
21 d'octubre de 1949

Benvolgut Sr. Orwell:

Fou molt amable de la seva part demanar al seu editorial que m’enviessin una còpia del seu llibre. Arribà quan tot just estava al bell mig d'una obra mestra que requereix molta lectura i consulta de referències i, per la meva mala visió que m’obliga a racionar la lectura, vaig haver d’esperar un temps abans d’embarcar-me en 1984.

Coincidint amb tot el que els crítics han escrit sobre ell, no necessito dir-li, un cop més, que excel·lent i profundament important és el llibre. Puc, en canvi, parlar sobre l’assumpte de què tracta el llibre: la revolució definitiva? El darrer deix de filosofia d’una revolució definitiva –la revolució que transcendeix la política i l’economia i que cerca una subversió total de la psicologia i la fisiologia de l’individu- es troba al Marquès de Sade, que es considerava a si mateix expert hereu de Robespierre i Babeuf. La filosofia de la minoria dominant en 1984 és un sadisme menat a les seves conclusions lògiques més enllà del sexe i de la seva negació. En realitat sembla dubtós que la política de “la bota a la cara” pugui mantenir-se indefinidament. La meva opinió és que l’oligarquia dominant trobarà formes menys xardoroses i malbaratadores de governar i satisfer la seva set de poder i que aquestes maneres s’assemblaran més a aquelles que jo descrigué a Un món feliç. Recentment tingué l’oportunitat de revisar la història del magnetisme animal i de l’hipnotisme i quedà molt impressionat per la forma en què, durant segle i mig, el món refusà a prendre’s seriosament els descobriments de Mesmer, Braid, Esdaide i altres.

En part pel materialisme imperant i en part per la respectabilitat prevalent, els filòsofs i els científics del segle XIX no estaven disposats a investigar els fets més rars de la psicologia d’homes pràctics com els polítics, els soldats i els policies, per aplicar-los a l’àmbit governamental. Gràcies a la voluntària ignorància dels nostres pares, l’arribada de la revolució final s’ha retardat cinc o sis generacions. Un altre cop de sort fou la incapacitat de Freud per hipnotitzar amb èxit i el seu consegüent menyspreu de l'hipnotisme. Aquest retardà l’aplicació general de la hipnosi a la psiquiatria pel capbaix durant quaranta anys. Però ara la psicoanàlisi es combina amb la hipnosi i la hipnosi ha esdevingut fàcil i indefinidament extensible mercès a l’ús de barbitúrics, que indueixen un estat hipnòtic i de suggestió inclús als subjectes més recalcitrants.

Penso que en la generació vinent els governants del món descobriran que el condicionament infantil i la narco-hipnosi són més eficients, com a instruments de govern, que les porres i les presons, i que l’anhel de poder pot satisfer-se tan justa i completament igual suggerint a la gent que estimi el seu servatge com flagel·lant-los i picant-los fins a l’obediència. En altres paraules, em sembla que el malson de 1984 està destinat a encaixar en un món més semblant al que m'imaginava a Un món feliç. El canvi sobrevindrà com resultat d’una sentida necessitat per incrementar l’eficiència. Mentrestant, per descomptat, pot haver-hi una guerra atòmica i biològica a gran escala –en aquest cas tindrem malsons d’altres tipus i amb prou feines imaginables.

Mercès altra vegada pel llibre.

Sincerament seu,

Aldous Huxley

Huxley pensava que el seu advertiment a les generacions futures era més encertat que el d’Orwell. L'educador i crític social Neil Postman els compara d'un forma ben pedagògica en el pròleg del seu llibre Amusing Ourselves to Death ['Divertint-nos fins a la mort']: "Orwell temia per aquells que volen prohibir llibres. Huxley temia que no hi haguessin raons per prohibir un llibre, per què això voldria dir que ningú en vol llegir cap."

A qui penseu que s’assembla més la nostra societat actual: a la jerarquitzada, alienada i consumista d’Un món feliç o a l'angoixant, controlada i coercitiva de 1984?
Nineteen Eighty-Four. Viquipèdia (2013).
Brave New World. Viquipèdia (2013).
1984, Un mundo feliz y El miedo a la libertad. La habitación de Pascal... (2010).
1984 v. Brave New World. Letters of Note (2013).

1 de desembre de 2013

1984 IV: El pecat original

Any 1984. Mentre el món periodístic s’esmerçava a desmuntar la profecia orweliana, la multinacional informàtica estatunidenca Apple aprofitava l'avinentesa i llençava el seu ordinador original -Macintosh 128K- amb un sonat anunci televisiu anomenat 1984, inspirat en la novel·la que ens ocupa.

L'anunci, d'un minut de duració, un pressupost desmesurat de 900.000$ i dirigit pel cèlebre director britànic Ridley Scott -director d'Alien (1979), Blade Runner (1982), Thelma i Louise (1991) i Gladiator (2000), entre altres-, fou emès per la cadena CBS únicament un sol dia, el 22 de gener de 1984, durant el temps mort de la Super Bowl (la final del campionat de futbol americà), la franja comercial més cara de la televisió estatunidenca.

L'anunci, premiat en diverses ocasions, està considerat una obra mestra en l'àmbit publicitari i ha esdevingut una de campanyes més influents i reeixides de tots els temps. Aquí el teniu:


Una heroïna sense nom -interpretada per l'atleta britànica Anya Major- salva la humanitat de la "conformitat" del Gran Germà -interpretat per l'actor britànic David Graham. L'anunci simbolitza Apple com l'única i darrera esperança per garantir la llibertat davant el control total de la indústria informàtica per part d'IBM. En paraules del mateix Steve Jobs, cofundador i director d'Apple: "Dominarà IBM tota la indústria informàtica? Tota l'era de la informació? Tenia George Orwell raó sobre 1984?". L'anunci s'acaba amb el següent missatge: “El 24 de gener, Apple Computer presentarà Macintosh, i veuràs per què 1984 no serà com 1984”.

Un cop més la realitat supera la ficció i el mes de juny d'enguany el llibre 1984 es disparava a les llistes de vendes pel cas d'espionatge estatunidenc provocat per les filtracions d'un extreballador de la CIA, Edward Snowden, que implicava a la trama els gegants de la xarxa Google, Facebook, Microsoft, Skype, Yahoo i Apple. L'escàndol, encara viu, ha degenerat en una crisi d'espionatge a escala internacional.

En la tradició catòlica, la serp temptà Eva perquè convencés Adam de prendre l'únic fruit prohibit de l'Arbre del Bé i del Mal, la poma.
Confieu que ningú us vigila mentre esteu llegint aquesta entrada?
1984 (advertisement). Viquipèdia (2013).
Sales of Orwell's '1984' spike after NSA leak. CNN Money (2013).
Claves del espionaje de EE.UU. y sus aliados. rtve.es (2013).

25 de novembre de 2013

1984 III: Una novel·la d'impacte

L’editorial londinenc Secker and Walburg publicà 1984 el 8 de juny de 1949 a Gran Bretanya i, gairebé de forma simultània, a Estats Units; menys de set mesos abans de la mort per tuberculosi del seu autor, George Orwell, el 21 de gener de 1950, als quaranta-sis anys d’edat a l’apartada illa escocesa de Jura.

Des del primer moment la novel·la esdevingué un èxit de vendes arreu i Orwell només pogué gaudir de la seva inesperada fama uns pocs mesos. Durant aquest període Orwell tractà d’aclarir, davant la tendència esbiaixada de la majoria de crítiques de recepció estatunidenques de la novel·la -presentada com un ferotge al·legat contra la Unió Soviètica-, i, especialment, les insinuacions d’atac al Partit Laborista britànic –on ell mateix militava-, les seves intencions mitjançant una nota de premsa elaborada pel seu editor:
“Alguns crítics de 1984 han suggerit que el punt de vista de l’autor és que això, o quelcom semblant, és el que esdevindrà en els quaranta anys vinents en el món occidental. Això no és correcte. Penso que, a més del fet que el llibre és, després de tot, una paròdia, alguna cosa similar a 1984 podria ocórrer. Aquesta és la direcció del món al present, i la tendència està arrelada als fonaments polítics, socials i econòmics de la situació del món contemporani. [...] La moralitat que s’hauria d’extreure d’aquest perillós malson és senzilla: No deixis que succeeixi. Depèn de tu.”
Descartada doncs la lectura de l’obra en clau profètica, l’advertiment d’aquest projecte literari i polític d’Orwell sembla no perdre mai la vigència. Actualment aquest fet és fàcilment demostrable, 1984 està en plena forma: manté un alt i constant ritme de vendes, frueix d’un ampli ressò arreu i un impacte cultural, polític i social espaordidor.

IMPACTE MEDIÀTIC

1984 ha estat adaptada a gairebé tots els mitjans diverses vegades i ha influït a multitud de treballs, sobretot al món musical.

Adaptacions directes

La novel·la s'ha portat dues vegades al cinema amb el mateix títol, 1984. La primera el 1956 dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Edmond O'Brien (Winston) i Jan Sterling (Júlia). La segona el mateix 1984 dirigida per Michael Radford i protagonitzada per John Hurt (Winston), Suzanna Hamilton (Júlia) i Richard Burton (O'Brien), amb banda sonora del grup britànic Eurythmics. Endemés d'aquestes dues pel·lícules, cal esmentar també diverses adaptacions televisives: una el 1953, emesa pel canal estatunidenc CBS, i dues, el 1954 i el 1965, produïdes pel canal britànic BBC.

També se n'han fet diverses adaptacions radiofòniques (1949 i 1953 a l'emissora estatunidenca NBC; i 1965, 2005 i 2013 a l'emissora britànica BBC), teatrals (una adaptació dirigida per Tim Robbins i interpretada per la companyia The Actor’s Gang representada al Teatre Poliorama de Barcelona entre finals de setembre i principis d'octubre de 2009) i fins i tot operístiques (una òpera composta per Lorin Maazel i estrenada el 2005 al londinenc Royal Opera House).
Cartell de l'obra de teatre 1984.
(Teatre Poliorama, Barcelona, 2009)
Influències i referències

La novel·la també ha influït altres pel·lícules com Sleeper (1973), una comèdia de Woody Allen protagonitzada per Diane Keaton, John Beck i Mary Gregory; Brazil (1985), dirigida per Terry Gilliam i protagonitzada per Jonathan Pryce, Robert De Niro, Kim Greist i Michael Palin; i Equilibrium (2002), dirigida per Kurt Wimmer i protagonitzada per Christian Bale, Emily Watson i Taye Diggs.

A l'àmbit on el llibre ha fet estralls és el musical. Artistes i grups de ressó de diferents èpoques han emprat l'obra com a referència: Stevie Wonder amb la cançó Big Brother (1972), David Bowie amb diverses cançons de l'àlbum Diamond Dogs (1974), com Rock'n'Roll With Me, Sweet Thing, l'homònima 1984, We Are the Dead o Big Brother; The Clash amb la cançó 1977 (1977), Van Halen que el mateix 1984 publicà l'àlbum MCMLXXXIV, Judas Priest amb la cançó Electric Eye (1982), Radiohead amb cançons com Karma Police (1997) o 2+2=5 (2003), i Muse amb diverses cançons de diferents àlbums com Citizen Erased (2001), Resistence (2009) o United States of Eurasia (2009), entre altres.


La novel·la també ha influït altres obres literàries com 1985 (1978) d'Anthony Burgess o la trilogia de 1Q84 (2009) de Haruki Murakami, ambdues amb títols inspirats per l'obra d'Orwell.
1Q84 de Haruki Murakami editada per Empúries.
El món televisiu ha proporcionat un dels exemples d'influència de la novel·la més clars: el conegut xou d'impacte Big Brother (Gran Hermano), on els participants, tancats en una casa, estan 24 hores sota la vigilància de les càmeres. També pren el nom del llibre la sèrie còmica Room 101 ['Habitació 101'] de la cadena britànica BBC.
Imatge del xou d'impacte Gran Hermano emès per Telecinco.
IMPACTE LINGÜÍSTIC

L'impacte de 1984 també s'estén al llenguatge, sobretot pel que fa a la llengua anglesa. Mentre el neologisme orwelià s'aplica a qualsevol tret o característica que reprodueixi les actituds totalitàries descrites en la novel·la, mots com Gran Germà, Policia del Pensament, pensardoble o novaparla s'empren habitualment per referir-se a situacions de repressió, manipulació de la informació o control social.
“La Revolució serà completa quan el llenguatge sigui perfecte. La novaparla és el Socang i el Socang és la novaparla.”

“El propòsit de la novaparla no era tan sols proveir un mitjà d'expressió a la visió del món i als hàbits mentals propis dels devots del Socang, sinó també fer impossibles altres maneres de pensar.”

“[...] En l'antiga llengua es denominava control de la realitat, en novaparla es diu pensardoble, tot i que el pensardoble comprèn moltes coses més. Pensardoble significa el poder d'assumir simultàniament en la pròpia consciència dues creences contradictòries i acceptar-les totes dues.”
Aquest parell de conceptes, la novaparla i el pensardoble són les eines bàsiques de dominació del Partit. Aquest darrer queda palès en els tres eslògans del partit:

LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA

El llenguatge orwelià, comprès com a llenguatge ideològic, s'ha escolat en la parla habitual dels nostres dies: la manipulació informativa dels mitjans de comunicació, els eslògans publicitaris i la dialèctica política, entre altres. Cal esmentar el darrer cop que un polític afirma una opinió com un dogma de fe que just un temps abans menyspreava?
“ELS INSTRUMENTS DE LA GUERRA TENEN UN PAPER EN MANTENIR LA PAU.”
(Frase extreta del discurs de Barack Obama, President i màxima autoritat militar d'Estats Units d'Amèrica en l'acceptació del Premi Nobel de la Pau 2009)

La realitat supera la ficció. Us atreviu a usar la vellaparla (o, com en diríem, el català estàndard) i pensar més exemples en novaparla o pensardoble de l'actualitat?

IMPACTE POLÍTIC I SOCIAL
Grafit a la ciutat ucraïnesa de Donetsk.
El control social de 1984 també ha trobat el seu lloc a la política i, sobretot, a la cultura de carrer, centrat en el debat sobre el dret a la privacitat.
Grafit a la ciutat de Madrid.
Gran Bretanya i la seva capital, Londres, són els casos més paradigmàtics de la cultura del control mitjançant videovigilància, on se sacrifica la privacitat dels ciutadans per millorar la seguretat pública. Les càmeres de circuit tancat (CCTV) ho registren pràcticament tot: carrers, supermercats, ascensors, edificis oficials i privats, centres comercials, escoles, aparcaments, estacions d’autobús i tren, aeroports, bars i restaurants, entre altres. Malgrat que no hi ha estadístiques oficials al respecte, les següents dades poden donar una idea del nombre de càmeres CCTV instal·lades:
  • Hi ha uns 4.2 milions de càmeres CCTV arreu del país (2002).
  • Hi ha aproximadament una càmera CCTV per a cada 14 ciutadans (2008).
  • Gran Bretanya té el 20% de càmeres CCTV del món i només l'1% de la població mundial.
  • Un londinenc és registrat en les càmeres CCTV unes 300 vegades cada dia.
Càmeres CCTV al voltant de la casa londinenca on vivia George Orwell.
No cal anar tan lluny, l’Ajuntament de Barcelona instal·là l’any 2001 les primeres càmeres de videovigilància a la plaça que el mateix ajuntament batejà amb el nom de George Orwell, així com al carrer Escudellers. Ironia del destí o homenatge a la memòria de l’autor amb una subtil paradoxa orweliana? Davant d’una decisió tan polèmica, el consistori sempre explica que no generalitzarà el sistema de videovigilància a la ciutat, només adient a les zones turístiques de concentració de robatoris. Actualment hi ha instal·lades al voltant d’una trentena de càmeres arreu de la ciutat.

Grafit sobre el cartell de zona vigilada a la plaça George Orwell de Barcelona.
Però aquestes càmeres ubicades als espais públics només són la punta de l’iceberg de la xarxa de control visual d’ús policial existent aquí a casa nostra. Mentre, a diferència de la Gran Bretanya, la col·locació d’aquestes càmeres té un llarg i lent procés jurídic i burocràtic a seguir, la proliferació d’altres tipus de càmeres, no sotmeses a la mateixa llei –Llei Orgànica 4/1997 per la qual es regula la utilització de videocàmeres per les forces i cossos de seguretat en llocs públics-, està ja molt estesa: càmeres de trànsit, càmeres en la totalitat de transports públics, circuits tancats de televisió dins i fora d’edificis públics i privats, com hotels, bancs, centre comercials i cada cop més empreses i establiments, entre altres.

Sabeu on està aquesta càmera de videovigilància?

Sou conscients de quantes càmeres de videovigilància capturen la vostra imatge cada dia?

Nineteen Eighty-Four. Viquipèdia (2013).
Mil novecientos ochenta y cuatro. Miquel Berga. Pròleg d'una edició de 1984 del Círculo de Lectores (2003).
1984, de George Orwell. Juan Manuel Santiago. Bibliópolis (2013).
Nobel Lecture. Barack Obama. The Nobel Peace Prize (2009).
Feliz 1984. Dr Case. Flick (2005).
Big Brother is watching you. How many CCTVs in Britain? elfear. HubPages (2013).
FactCheck: how many CCTV cameras? Channel 4 News (2008).
El Ayuntamiento de Barcelona quiere más cámaras de vigilancia en la calle. Blanca Cia. El País (2003).
Somriu, t'estan gravant. Ateneu Llibertari al Casc Antic (2010).

22 de novembre de 2013

1984 II & Camí de sirga I: La importància del passat

La tasca de Winston Smith, protagonista de 1984, al Departament d’Arxiu del Ministeri de la Veritat (Miniveri en novaparla), és la revisió i la reescriptura de la història. La manipulació i el control del passat és un dels conceptes essencials del Socang. Resa un dels seus eslògans axiomàtics:

"QUI CONTROLA EL PASSAT, CONTROLA EL FUTUR: 
QUI CONTROLA EL PRESENT, CONTROLA EL PASSAT."
(imatge extreta d'un recull d'imatges de la novel·la 1984 recopilades per en Francesc Redondo del club) 

Malgrat estar immersos en la lectura de 1984, aprofitem l’avinentesa i celebrem, aquest mes de novembre, el 25è aniversari de la publicació, a l’editorial La Magrana, del darrer clàssic modern del calendari del nostre club, Camí de sirga (1988), de l’escriptor del Baix Cinca Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005), una obra que reivindica la transcendència del passat. D’una qualitat i una intensitat sense parangó, aquesta novel·la va més enllà d’ésser un relat sobre un poble condemnat a la desaparició i recupera la memòria d’un col·lectiu que ha perdut el passat.
 

Amb aquest motiu, Òmnium Cultural i l’associació cultural Lo Fardatxo han organitzat actes de commemoració a les tres ciutats més vinculades amb Jesús Moncada: Tortosa (avui, dia 22 de novembre); Mequinensa, la seva població natal (el dia 24 de novembre), i Barcelona, on va viure (el dia 11 de desembre). A Tortosa i Mequinensa hi participarà l’escriptora Rosa Regàs, amiga de l’autor. A Barcelona hi prendran part, entre d’altres, el periodista Jordi Basté i l'escriptor Genís Sinca. En tots els actes hi serà la germana de l'autor, Rosa Maria Moncada, i hi haurà lectura de textos i música en directe de la cantautora ebrenca Montse Castellà, una de les impulsores de l’homenatge.

http://www.youtube.com/watch?v=yC7JPNYiPMw
Cliqueu a la imatge per veure el vídeo promocional de l'homenatge.

17 de novembre de 2013

1984 I: Presentació i material de suport

Una bomba voladora, un míssil alemany V-1, impactà just a la vora de la casa de George Orwell, ubicada a la zona de Mortimer Crescent al districte londinenc de Candem, on l'escriptor, quinze dies abans, el 18 de maig de 1944, estava escrivint una carta a Noel Willmett argüint la seva tesi sobre l'increment dels totalitarismes. Aquesta tesi acabaria esdevenint la base principal de la seva aclamada novel·la, 1984.
“Però si té lloc el tipus de món que tinc por que arribi, un món de dos o tres superestats que són incapaços de conquerir-se l'un a l'altre, dos i dos podria ésser cinc si el fuhrer de torn així ho volgués."
Fragment extret de la carta de George Orwell a Noel Willmett. George Orwell: A Life in Letters ['George Orwell: Una vida en cartes'] .

Continuem el club de lectura Clàssics Moderns amb 1984 (Mil nou-cents vuitanta-quatre), un clàssic indispensable, terriblement esfereïdor, que ha transcendit l'àmbit purament literari per esmunyir-se al dia a dia de la nostra vida quotidiana. Com amb encert comença un pròleg d'una de les seves innombrables edicions, es tracta d'una novel·la memorable o, el que no és exactament el mateix, difícil d'oblidar.



1984 (Mil nou-cents vuitanta-quatre)
Autor: George Orwell
Idioma original: Anglès
Títol original: Nineteen Eighty-Four
Data de publicació: 8 de juny de 1949





FITXA INFORMATIVA PRÈVIA
FONTS HISTÒRIQUES DELS MOTIUS LITERARIS
MAPAMUNDI

La tertúlia sobre el llibre es portarà a terme el pròxim dimecres 11 de desembre. I mentrestant estigueu a l'aguait:

 EL GRAN GERMÀ ET VIGILA
(imatge extreta del pòster d'una versió còmic en xarxa de 1984)

14 de novembre de 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD VI: La tertúlia

Manuscrit original de Cien años de soledad (1967).

En terme general, Cien años de soledad ha agradat força als participants de la tertúlia. Mentre a alguns lectors el magnetisme de l'univers macondià els ha semblat meravellós, a altres els ha desdibuixat la lectura les dificultats relacionades amb l'atabalament i embolic de noms i successos que té lloc al llarg de tota la novel·la i la seva particularitat idiomàtica.

Molts lectors han quedat meravellats de bell antuvi per la capacitat de Gabriel García Márquez d'incorporació d'elements "màgics" dins la narració d'una forma tan planera i, sobretot, creïble. Tot i que no hi ha hagut cap situació específica que hagi cridat especialment l'atenció, participants de la tertúlia mostraven la seva incredulitat i sorpresa davant la quotidianitat de fets presents en la narració tan esbojarrats i esfereïdors com quan lliguen a José Arcadio sota el castanyer o el naixement d'una criatura amb cua de porc.

A l'hora de valorar els personatges que més han agradat, l'entranyable Úrsula ha estat la més escollida amb molta diferència respecte de la resta. En menor mesura també han agradat altres personatges com el gitano Melquiades o la fosca filla de n'Úrsula, Amaranta.

Arran dels comentaris sobre els personatges, ha sorgit la diferència de tarannà i comportament que hi ha entre els dos gèneres: mentre la majoria homes basen la seva existència en la imaginació, projectant el temps a un futur que acaba menant a la frustració i la consegüent inactivitat; les dones, al contrari, conformen el pal de paller del dia a dia del pòndol de la casa, projectant el temps a un present d'activitat frenètica. No hi ha hagut cap discussió sobre el fet que la família Buendía era un matriarcat i que les dones de la casa, primer n'Úrsula, després na Fernanda, tallaven el bacallà.

També s'han fet alguns comentaris sobre l'estructura narrativa de la novel·la. S'ha destacat la força de la seva prosa amb regust poètic -amb reminiscències a Federico García Lorca, els diferents temps emprats (lineal, cíclic i històric) i el to místic i profètic del text. Esment especial han tingut les abundants referències bíbliques de la narració: des de la gènesi fins a l'apocalipsi de Macondo, passant per les plagues i la colpidora ascensió celestial de Remedios, la bella, entre d'altres.

Per finalitzar, s'ha analitzat amb quatre pinzellades les obres amb més ressò de Gabriel García Márquez -El otoño del patriarca, Crònica de una muerte anunciada i El amor en los tiempos del cólera- i una parell d'exemples paradigmàtics de l'anomenat realisme màgic -un clàssic de mitjans del s. XX, Pedro Páramo de l'escriptor mexicà Juan Rulfo i, un contemporani, La casa de los espíritus de l'escriptora xilena Isabel Allende.

9 de novembre de 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD V: Realitat total, novel·la total

Vora les set del vespre, dijous, 12 de febrer de 1976, sortida de la preestrena privada de Supervivientes de los Andes, Palacio de Bellas Artes, ciutat de Mèxic. Gabriel García Márquez s'acosta amb els braços oberts cap al seu amic íntim, l'escriptor peruà, Mario Vargas Llosa, després d'una llarga temporada sense veure'l. Aquest li etziba un fort cop de puny que el deixa estès a terra, inconscient i amb el rostre sanguinolent, mentre l'increpa:

 
 "¡Cómo te atreves a abrazarme después de lo que le hiciste 
a Patricia" -dona de Mario Vargas Llosa- "en Barcelona!"

 
García Márquez, el 14 de febrer de 1976, dos dies després de l'agressió.
(fotografia de Rodrigo Moya, amic del colombià, publicada el 2007 pel diari mexicà La Jornada)

Enveja professional? Diferències ideològiques? Traïció? Embolic de faldilles? Una barreja de totes elles? Qualsevol versió manca de veracitat, el mateix Vargas Llosa afirmà que mai es sabria la veritat perquè ni ell ni el colombià badarien boca al respecte. Tant es val, el fet és que aquell famós ull de vellut acabà abruptament amb la mediàtica amistat entre els dos escriptors que han esdevingut els més representatius i guardonats -ambdós Premi Nobel, en Gabo el 1982 i en Mario el 2010- de l'anomenat boom llatinoamericà.

Coneguts primer, amics íntims després, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa feren coneixença, després d'una intensa amistat epistolar, a l'aeroport Maiquetía de Caracas, l'1 d'agost de 1967. Mario Vargas Llosa arribava per rebre el Premio Rómulo Gallegos, el guardó literari més prestigiós de l'Amèrica Llatina, per la seva novel·la La casa verde i Gabriel García Márquez arribava per participar en el XIII Congreso Internacional de Literatura Iberoamericana, per conèixer personalment el seu amic i per acompanyar-lo en un moment tan especial. Es feren inseparables des del primer moment, fins al punt que el mes de setembre del mateix any García Márquez exercí de padrí en el bateig del segon fill de Vargas Llosa, Gabriel Rodrigo Gonzalo. Seguidament Vargas Llosa deixà Londres per anar a viure a Barcelona, a una illa de la casa de García Márquez, al barri de Sarrià. Aquell mateix any es publicà Cien años de soledad i el peruà, enlluernat per la seva lectura, dedicà els següents dos anys de vida a l'estudi de l'obra. Aquest estudi acabà esdevenint el nucli de la seva tesi doctoral 'cum laude', presentada el 25 de juny de 1971 a la Universidad Complutense de Madrid, García Márquez: lengua y estructura de su obra narrativa, editada per l'editorial Seix Barral com García Márquez: Historia de un deicidio.


Malgrat que Vargas Llosa decidí, després de l'incident, no tornar a reeditar l'estudi -actualment ja ha permès la seva reedició, el 2007 autoritzà publicar com a pròleg un extracte d'aquest en l'edició commemorativa de Cien años de soledad, editada per Alfaguara i la Real Academia Española. Aquí en teniu la introducció:


MARIO VARGAS LLOSA
CIEN AÑOS DE SOLEDAD.
REALIDAD TOTAL, NOVELA TOTAL
El proceso de edificación de la realidad ficticia, emprendido por García Márquez en el relato «Isabel viendo llover en Macondo» y en La hojarasca, alcanza con Cien años de soledad su culminación: esta novela integra en una síntesis superior a las ficciones anteriores, construye un mundo de una riqueza extraordinaria, agota este mundo y se agota con él. Difícilmente podría hacer una ficción posterior con Cien años de soledad lo que esta novela hace con los cuentos y novelas precedentes: reducirlos a la condición de anuncios, de partes de una totalidad. Cien años de soledad es esa totalidad que absorbe retroactivamente los estadios anteriores de la realidad ficticia, y, añadiéndoles nuevos materiales, edifica una realidad con un principio y un fin en el espacio y en el tiempo: ¿cómo podría ser modificado o repetido el mundo que esta ficción destruye después de completar? Cien años de soledad es una novela total, en la línea de esas creaciones demencialmente ambiciosas que compiten con la realidad real de igual a igual, enfrentándole una imagen de una vitalidad, vastedad y complejidad cualitativamente equivalentes. Esta totalidad se manifiesta ante todo en la naturaleza plural de la novela, que es, simultáneamente, cosas que se creían antinómicas: tradicional y moderna, localista y universal, imaginaria y realista. Otra expresión de esa totalidad es su accesibilidad ilimitada, su facultad de estar al alcance, con premios distintos pero abundantes para cada cual, del lector inteligente y del imbécil, del refinado que paladea la prosa, contempla la arquitectura y descifra los símbolos de una ficción y del impaciente que solo atiende a la anécdota cruda. El genio literario de nuestro tiempo suele ser hermético, minoritario y agobiante. Cien años de soledad es uno de los raros casos de obra literaria mayor contemporánea que todos pueden entender y gozar.
Pero Cien años de soledad es una novela total sobre todo porque pone en práctica el utópico designio de todo suplantador de Dios: describir una realidad total, enfrentar a la realidad real una imagen que es su expresión y negación. Esta noción de totalidad, tan escurridiza y compleja, pero tan inseparable de la vocación del novelista, no solo define la grandeza de Cien años de soledad: da también su clave. Se trata de una novela total por su materia, en la medida en que describe un mundo cerrado, desde su nacimiento hasta su muerte y en todos los órdenes que lo componen —el individual y el colectivo, el legendario y el histórico, el cotidiano y el mítico—, y por su forma, ya que la escritura y la estructura tienen, como la materia que cuaja en ellas, una naturaleza exclusiva, irrepetible y autosuficiente.
Anàlisi complet: Cien años de soledad. Realidad total, novela total, Mario Vargas Llosa.


L'esmentada edició també es completà amb una sèrie d'estudis acadèmics sobre l'autor, l'obra i el significat de la seva publicació en la història de la narrativa hispànica. Són aquests:


Lo que sé de Gabriel, Álvaro Mutis.
Para darle nombre a América. Homenaje, Carlos Fuentes.
Gabriel García Márquez, en busca de la verdad poética, Víctor García de la Concha.
Algunas literariedades de Cien años de soledad, Claudio Guillén.
Cien años de soledad en la novela hispanoamericana, Pedro Luis Barcia.
El patio de atrás, Juan Gustavo Cobo Borda.
Cien años de soledad y la narrativa de lo real-maravilloso americano, Gonzalo Celorio.
Atajos de la verdad, Sergio Ramírez.



Vargas Llosa y García Márquez, memoria y ruptura. Freddy Molina Casusol. La República (2009).
El puñetazo de Vargas Llosa a Gabo. Dasso Saldivar. El Mundo (2007).
¿De Gabo o de Mario? Luís Alemany. El Mundo (2012).
La terrífica historia de un ojo morado. Rodrigo Moya. La Jornada (2007).
Vargas Llosa, Premio Nobel de Literatura, antiguo alumno de la Complutense. Universidad Complutense de Madrid (2013).
Cien años de soledad. Gabriel García Márquez. Editorial Alfaguara i Real Academia Española (2007).