22 de desembre del 2014

EL TEMPS DE LES CIRERES II: Marc poètic

Montserrat Roig empra la poesia per bastir els contraforts d’El temps de les cireres: cadascuna de les sis parts que conformen la novel·la estan precedides per epígrafs poètics que destil·len el seu sentit. La poesia, que després d’una primera aproximació podria semblar que juga un paper secundari, amara tota l’obra, exercint funcions de guiatge per l'itinerari narratiu.
                             GORGS
«Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                                                                              Gorgs.»
                                                                     JOAN VINYOLI, Gorgs
Roig pren el títol i epígraf de la primera part del llibre, Gorgs, del poema homònim del llibre Vent d’aram (1976) del poeta barceloní Joan Vinyoli i Pladevall (1914-1984). En aquest poema un Vinyoli madur, en plena recerca existencial, torna a connectar amb la natura en una lluita a mort amb la vida, recuperant la passió de viure-la.

Miquel Martí i Pol diu en el pròleg d’Obra poètica 1975-1979 de Joan Vinyoli que Vent d’aram “no requereix cap metàfora perquè tota ella és una metàfora”. Montserrat Roig escull Gorgs i usa tota la seva força metafòrica per obrir el llibre, infonent una atmosfera poètica que s'estiregassa fins a la darrera plana.

Enguany s’està a punt de tancar l’Any Vinyoli, commemoració del centenari del poeta català, aprofitem l’avinentesa per reivindicar la seva figura. Més poemes de Vent d'aram i Joan Vinyoli aquí.

               AROMA DE TARDOR
«No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor…»
                              GABRIEL FERRATER, In memoriam
La segona part del llibre, Aroma de tardor, extreu el títol i epígraf d’un fragment del poema In memoriam del llibre Da nuces pueris (1960) del poeta reusenc Gabriel Ferrater i Mora (1922-1972). Montserrat Roig explica a Digues que m'estimes encara que sigui mentida:
«[...] Potser perquè jo, que no havia viscut la guerra civil, vaig impregnar-me, sense saber-ho, de l'aroma de la tardor, la manera en què el poeta Gabriel Ferrater defineix la postguerra. [...]»
Poema sencer aquí.


               CORNS DE CAÇA
«Els records semblen corns de caça
el sol dels quals mor entre el vent.»
                              APOLLINAIRE, Corns de caça
                               (versió de Marià Villangómez)
De la tercera part, Corns de caça, títol i epígraf provenen d’un parell de versos del poema Cors de chasse [Corns de caça’] del llibre Alcools [Alcohols’] (1913) de l’escriptor francès dadaista Guillaume Apollinaire (1880-1918). Poema sencer en versió original aquí i traduït en llengua castellana aquí.

                  QUIETUD
«La quietud, malalta de repòs
desesperada vol tombar les coses.»
                           SHAKESPEARE, Juli Cèsar*
                          (versió de Josep M. de Sagarra)
La quarta part, Quietud, agafa títol i epígraf d’un parell de versos dits per Marc Antoni a Cleopatra a l’obra teatral The Tragedy of Antony and Cleopatra [La tragèdia d’Antoni i Cleopatra’] (1603-1607?) del cèlebre escriptor anglès William Shakespeare (1564-1616). Diàleg sencer entre Antoni i Cleopatra aquí.

* Les tres tragèdies de William Shakespeare basades en la història romana, Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra, les tres traduïdes per Josep M. de Sagarra, sovint es publiquen conjuntament –trobem un exemple en Tragèdies Romanes de l’Editorial Alpha (1958)-; potser d’aquest fet prové la confusió en la referència del títol de l’obra.

     BECAINES D’ÀNGELS CUSTODIS
«Neixen amb seny les noves joventuts
i, en llur instint dramàtic decebut,
hi ha mil àngels custodis fent becaines.»
                                JOSEP CARNER, Nit rural
La cinquena part, Becaines d’àngels custodis, pren el títol i epíleg d’una estrofa del poema Nit rural del poeta noucentista barceloní Josep Carner i Puig-Oriol (1884-1970).


    NOMÉS SOMNIS
«No t’acull cap repòs
d’ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.»
          SALVADOR ESPRIU
      Primera història d’Esther
I per finalitzar, Roig tria com a títol i epíleg de la darrera part, la sisena, Només somnis, els versos finals del Parlament d’Esther, extret del poema Primera història d’Esther (1948) del gran poeta de Santa Coloma de Farners Salvador Espriu i Castelló (1913-1985). Poema sencer aquí.

17 de desembre del 2014

EL TEMPS DE LES CIRERES I: Introducció i material de suport


«[...] Feminista, antifeminista, marxista, demasiado de derechas, demasiado de izquierdas, demasiado carca, demasiado nacionalista, poco catalanista, provocadora... Los intentos de encasillar a Roig no han cesado todavía. Frente a tales simplificaciones, ella aludía a la definición que le dedicó Joan Fuster, según la cuál la autora no era catalanista sino catalana y no era feminista sino mujer, aunque políticamente sí que tendía a marxista.»
Extret de l'article Roig en plural, un aliciente para leerla de Periódico Diagonal (2011).

Més de dues dècades després de la prematura mort de Montserrat Roig, l’escriptora de l’Eixample continua essent estudiada i recordada, però sempre captiva entre els eixos cartesians traçats pels clixés del seu personatge públic: feminisme combatiu, compromís amb l’esquerra, periodisme de recuperació històrica i catalanisme sense embuts. Rememorada molt com a persona i poc com a escriptora, en l’àmbit estrictament literari, Roig no ha acabat mai de trobar el seu lloc en el panorama català del segle XX, sempre centrat en les seves grans figures. Oblidada, potser incòmode, massa encasellada, mal recordada o, fins i tot, poc valorada, l’autora barcelonina mereix, sense cap mena de dubte, ésser considerada una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània.


Seguim el club de lectura Clàssics Moderns amb El temps de les cireres, una bona manera de capbussar-se en el cosmos narratiu de Montserrat Roig. Una novel·la sofisticada, escrita amb un estil incisiu i irònic, que beu directament de la tradició novel·lista catalana de Narcís Oller i Mercè Rodoreda però que no es conforma en esdevenir un fresc realista d’època. Ens acompanyeu a la recerca del temps de les cireres?




El temps de les cireres
Autor: Montserrat Roig
Editorial: labutxaca (Edicions 62)
Idioma: Català
Any de publicació: 2008
Pàgines: 281





FITXA PRÈVIA INFORMATIVA

12 de desembre del 2014

TOT SE'N VA EN ORRIS VI: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible



     Ha agradat...

L’estil directe i el ritme trepidant que imprimeix a la narració Chinua Achebe, sargint la història a cops d’acció, fins a l'esfereïdor desenllaç final.

Okonkwo, l'eix vertebrador de la novel·la, que ha seduït a tothom; un heroi tràgic –en el sentit clàssic- que s'acaba autodestruint. També l’actitud i caràcter d’Ezinma, la filla de la segona dona d'Okonkwo, ha convençut als tertulians.

    S’ha comentat...

El procés de colonització britànic del poble ibo narrat en la novel·la, suscitant tota mena de paral·lelismes amb la colonització espanyola de les Amèriques.

El brutal xoc cultural que presenta el llibre, traslladant-se fins al debat de la integració de la immigració a casa nostra en l'actualitat (i en el passat recent) i la lluita entre canvi i tradició.

L'obra des d’una òptica femenina, argüint sobre les diferents interpretacions de masculinitat i el paper que juga la dona en la història i en la societat tradicional ibo, cercant el contrapunt a la novel·la Efuru de Flora Nwapa, antagònica en aquest sentit.

Ritual de benvinguda de la tertúlia: nous de cola i vi de palma.

La gastronomia del poble ibo, s’ha parlat a bastament sobre els seus aliments bàsics i menjars típics més representatius.

     No ha convençut…

La continuïtat narrativa de les transicions entre les diferents parts de l’obra, sobretot pel que fa al moment de l’arribada dels missioners cristians i del retorn d’Okonkwo de l’exili.

La teòrica objectivitat i asèpsia d’Achebe a l'hora de tractar temàtiques que interpel·laven de forma directa la seva identitat.

     No us perdeu…

Les seqüeles de Tot se’n va en orris que conformen l’anomenada Trilogia Africana de Chinua Achebe: No Longer at Ease (1960) i Arrow of God (1964) –disponibles ambdues en llengua castellana com Me alegraría de otra muerte i La flecha de dios respectivament.

Més literatura nigeriana traduïda al català o castellà, un univers a explorar disponible al catàleg de préstec de la biblioteca:
  • El bevedor de vi de Palma (1952) d'Amos Tutuola. ׀ Obra mestra fundacional de la literatura africana postcolonial. Relat trepidant que narra un fantàstic viatge a la Ciutat dels Morts.
  • Els intèrprets (1964) de Wole Soyinka, premi Nobel de Literatura 1986. ׀ Una complexa novel·la coral ambientada a la Nigèria postcolonial que narra les vivències d’un grup de joves que tornen al país després d’haver estudiat a l'estranger.
  • El camino hambriento o La carretera hambrienta (1991), segons la traducció, de Ben Okri. ׀ Un novel·la sovint encasellada en el realisme màgic, un viatge mental a l’interior del cor africà.
  • Historia de Lemona (1996) de Ken Saro-Wiwa, escriptor i famós activista mediambiental. ׀ Una colpidora novel·la sobre la dona africana, bella, desitjada, traïda i corrompuda. 
  • Medio sol amarillo (2006) de Chimamanda Ngozi Adichie, considerada l’hereva de Chinua Achebe ׀ Corprenedora novel·la coral ambientada a la Guerra de Biafra, la guerra civil de Nigèria.

9 de desembre del 2014

TOT SE’N VA EN ORRIS V: Arròs jollof


«-Què creus que hauria de sopar, Peter? –preguntà.
   -El que digui el senyor. Menjo arròs jollof, senyor.
   Ho sabia. Sempre que li deixava donar l’opinió sobre aquest tema em sortia amb l’arròs jollof, el seu plat preferit.»
A Man of the People [Un home del poble’] (1966) de Chinua Achebe

Com ja veiérem en l’entrada sobre el poble ibo i durant la lectura de Tot se'n va en orris de Chinua Achebe, la gastronomia juga un paper central en la cultura ibo. Una recepta d'elaboració senzilla i amb ingredients al nostre abast és l’arròs jollof.

L’arròs jollof és un dels plats típics del poble ibo. Originari de l’ètnia Wòlof, ubicada entre Gàmbia i Senegal –en llengua wòlof jollof significa una olla-, s’ha estès per tota l’Àfrica subsahariana; esdevenint especialment popular a Nigèria, Togo, Ghana, Sierra Leone i Libèria.

Els ingredients bàsics són arròs, tomàquet, ceba, sal, xili i espècies; tanmateix la recepta adopta moltes variacions i ingredients addicionals: nou moscada, ginebre, diferents tipus de pebre, comí, pèsols, all, farigola, curri, entre altres. Sovint es serveix com a acompanyament de carn –sobretot pollastre-, peix o verdura, amb dodo (plàtan mascle fregit) o amanida.

Aquí teniu una recepta adaptada a la nostra cuina per a quatre persones:


Categoria: Plat o acompanyament      Dificultat: Fàcil      Temps d'elaboració: 45'

Ingredients
  • 75 ml d’oli d’oliva (les receptes originals emprarien altres olis vegetals com el de palma, de cacauet, de coco, entre altres).
  • 1 ceba petita
  • 3 tomàquets madurs
  • 2 pastilles de brou Maggi (cubs petits)
  • 1 cullera de cafè de farigola mòlta
  • 1 cullera de cafè de xili mòlt
  • 1 cullera de cafè de sal
  • 2 culleres de cafè de curri mòlt
  • 2 fulles de llorer
  • 1,5 tasses de cafè amb llet (250 ml de volum) d’arròs basmati

Elaboració
  1. Fregir la ceba tallada a rodanxes amb l’oli a la mateixa olla fins que quedi daurada.
  2. Afegir el tomàquet trossejat i un cop fregit (amb cinc minuts n’hi ha prou), mesclar-hi les pastilles de brou, la farigola, el curri, el xili i la sal.
  3. Afegir una tassa i mitja d’aigua i les fulles de llorer. Tapar l’olla i portar a ebullició.
  4. Reduir la força dels fogons al mínim tot afegint l’arròs. Tapar l’olla el més hermèticament possible (es recomana posar paper d’alumini per segellar la tapa) i deixar-ho a mínima temperatura durant aproximadament mitja hora (fins que l’arròs estigui fet).
  5. Retirar les fulles de llorer i servir al gust (una bona combinació és servir-lo amb un ou ferrat a sobre).

Bon profit!

Jollof  rice. Wikipedia (2014).
Jollof Rice (With Basmati Rice). 9jafoodie (2012).
How to cook Nigerian Jollof Rice. All Nigerian Recipes (2014).

29 de novembre del 2014

TOT SE'N VA EN ORRIS IV: Clàssics conn3ctats

Chinua Achebe, amb l'elecció del títol i l’epígraf, enllaça directament Tot se’n va en orris amb el poema The Second Coming (1921) de l'escriptor irlandès William Butler Yeats, tot un clàssic de la poesia modernista. Altrament, Tot se’n va en orris també està connectat amb els següents clàssics:

El cor de les tenebres (1899) de Joseph Conrad
«La terra semblava que no fos d’aquest món. Estem acostumats a veure-la en forma de monstre emmanillat i dominat, però allà es podia veure una cosa lliure i monstruosa. No era d’aquest món, i els homes eren... No, no eren inhumans. Bé, ¿sabeu què?, això era el pitjor de tot, la sospita que no fossin inhumans t’envaïa lentament. Cridaven, saltaven, feien giragonses, i tenien unes cares horripilants. Però el que et feia estremir era pensar en la seva humanitat, igual que en la nostra, pensar en la nostra remota afinitat amb aquest avalot salvatge i apassionat. Inquietant. [...]»
El cor de les tenebres (pàg. 67, traducció de Montserrat Vancells i Flotats, Clàssics de la Literatura Juvenil, Edicions 62, 2013).
Com ja veiérem en la introducció de l’obra, Tot se’n va en orris fou, d’alguna manera, la resposta d'Achebe a la indignació que li produïren lectures com Heart of Darkness (El cor de les tenebres) de Conrad, que representaven la visió reduccionista europea d’un continent africà salvatge i deshumanitzat. Tanmateix, la reacció de l’escriptor nigerià no trobà aquí aturador i l’any 1975 féu esclatar la controvèrsia en el món literari anglosaxó amb la seva conferència An Image of Africa: Racism in Conrad’s Heart of Darkness [Una imatge d’Àfrica: El racisme en El cor de les tenebres de Conrad’], en la que titllava al famós i cèlebre Conrad de “perfecte racista” per representar Àfrica en la seva obra com un “altre món”.

El bevedor de vi de palma (1952) d'Amos Tutuola

The Palm-Wine Drinkard (El bevedor de vi de palma) de l’escriptor ioruba Amos Tutuola està considerada una obra mestra fundacional de la narrativa africana postcolonial. Basada en l’adaptació de contes populars ioruba, el llibre narra un fantàstic viatge a la Ciutat dels Morts, en el cor de la selva africana plena de fantasmes, monstres i “éssers curiosos”. La novel·la fou rebuda amb èxit per la crítica occidental però rebutjada pels intel·lectuals nigerians a causa de l’agosarat ús d’anglès no normatiu –empra l’anglès “nigerià” pidgin, ple de localismes. Influència evident de Tot se’n va en orris, Achebe la reivindicà i defensà, interpretant-lo en un assaig com a una àcida crítica a la societat consumista occidental.

Efuru (1966) de Flora Nwapa
«Es veien força sovint i després d’un festeig de dues setmanes ella acceptà casar-se amb ell. Però l’home no tenia diners per al dot. Tenia només unes quantes lliures per a la granja i no se les podia gastar. Quan la dona veié que no podia pagar res, li digué que no es preocupés pel dot. Es proclamarien casats i això fou tot.

Efuru era el seu nom. Ella era una dona extraordinària. No només perquè provenia d’una família distingida. Ella era distingida per ella mateixa. El seu marit no era conegut i la gent es preguntava per què es casà amb ell.»
Efuru (pàg. 7, traducció del primer parell de paràgrafs a partir de l’edició original anglesa, Heinemann, 1966).
Efuru de l’escriptora ibo Flora Nwapa, considerada la mare de la literatura africana, és la primera novel·la publicada per una dona africana en llengua anglesa –publicada per l’editorial Heinemann mercès a les recomanacions i gestions del seu amic Chinua Achebe– i es considera una icona de la literatura postcolonial feminista. Efuru, una dona forta, bella, independent i amb èxit, al voltant de la qual gira una petita comunitat rural ibo, es contraposa de manera directa al paper marginal que Achebe atorgà a les dones al seu llibre –fet pel qual fou també durament criticat. Malauradament aquesta novel·la no ha estat traduïda a la nostra llengua –ni al castellà– i només es pot trobar en anglès.

El cor de les tenebres. Joseph Conrad. Clàssics de la Literatura Juvenil. Edicions 62 (2013).
An Image of Africa: Racism in Conrad's 'Heart of Darkness'. Chinua Achebe. Massachusetts Review (1977).
An Image on Africa. Wikipedia (2014).
El bevedor de vi de palma. Amos Tutuola. Laertes (2009).
The Palm-Wine Drinkard. Wikipedia (2014).
Amos Tutuola (1920-1997). Petri Liukkonen (2008).
Efuru. Flora Nwapa. Heinemann (1966).
Efuru. Wikipedia (2014).
Efuru. Sarah Welshman. Colonial & Postcolonial Literary Dialogues (2001).
Flora Nwapa (1931-1993). Petri Liukkonen (2008).
Afroresistències, afroressonàncies. Teixint les altres Àfriques. Dídac P. Lagarriga. Oozebap (2005).
Reading As A Woman: Chinua Achebe’s Things Fall Apart And Feminist Criticism. Linda Strong-Leek. African Studies Quarterly (2001).

25 de novembre del 2014

TOT SE'N VA EN ORRIS III: El poble ibo

El poble ibo (o igbo) és una ètnia que viu a la regió cultural i lingüística no governamental anomenada Iboland (o Igboland), ubicada al sud-est de Nigèria (repartida entre diferents estats administratius), a la zona del Delta del Níger. Conjuntament amb els pobles ioruba -sud-oest- i haussa-fulani -nord-, són un dels pobles més nombrosos i influents de Nigèria.

Situació d'Iboland

La població actual és de més de 30 milions d’ibos –el 18% de la població de Nigèria- i ha esdevingut una de les ètnies més esteses del continent africà. El comerç d’esclaus i la migració han portat els seus descendents a altres països com Camerun, Ghana i Guinea Equatorial, així com a fora del continent africà.


PERÍODES HISTÒRICS CLAU

Regne de Nri (s. IX-X): Estat teocràtic precursor de la cultura, costums i pràctiques ibo. És considerat atípic perquè el seu líder, l’eze Nri, no exercia el poder als seus súbdits mitjançant la força, sinó que era obeït pel seu rol de representant dels déus a la terra (mena de rei-sacerdot). 

Societat tradicional: La majoria de comunitats ibos estaven governades per un sistema força igualitari format per assembles republicanes quasi democràtiques, administrat per un consell d’ancians. Hi ha evidències que tenien coneixements matemàtics -calendari, jocs d’estratègia i sistema bancari-, sistema judicial i escriptura simbòlica –anomenada Nsibidi. Les seves rutes comercials arribaven fins a La Meca, Medina i Jiddah. La costa propera a Igboland fou un lloc de contacte amb els europeus -primer portuguesos, després holandesos i finalment britànics- a partir del segle XV. 

Comerç transatlàntic d’esclaus (s. XVI-XIX): El poble ibo fou afectat en gran mesura pel comerç transatlàntic d’esclaus del Golf de Biafra (sud-est de l’actual Nigèria), normalment foren venuts als europeus.

Període colonial (1870-1960): Els ibos foren conquerits per l’Imperi Britànic i, a pesar que alguns abraçaren el cristianisme i l’educació occidental de forma entusiasta, es generaren conflictes i molta tensió a causa del xoc de sistemes d’organització política. El domini britànic transformà dràsticament la seva societat. 

Bandera de la República de Biafra
Independència de Nigèria (1960) i Guerra de Biafra (1967-1970): Després de l’alliberament del domini britànic, el nou estat independent de Nigèria patí una sèrie d’enfrontaments de caràcter ètnic entre, sobretot, hausses i ibos -sense menysprear el paper ioruba-, a causa del repartiment de poder. Aquests fets degeneraren en la Guerra de Biafra o Guerra Civil de Nigèria quan uns quants pobles del sud-est de Nigèria, encapçalats pel ibo, decidiren independitzar-se i proclamar la República de Biafra el 30 de maig de 1967, que durà fins al 15 de gener de 1970 quan el reabsorbí l’estat nigerià. En aquest conflicte Iboland fou devastat: moriren milions d’ibos –sobretot de gana pel bloqueig del govern federal- i es destruïren hospitals, escoles i habitatges. 

Història recent: El poble ibo s'ha anat reconstruït de forma lenta i progressiva, majoritàriament mercès a la indústria del petroli de la regió del Delta del Níger, que, al mateix temps, ha provocat grans danys mediambientals. En els últims temps, molta població ha emigrat a altres països africans, Europa i Amèrica.


IDENTITAT: LLENGUA, RELIGIÓ I CULTURA

Abans de l’arribada dels europeus els ibo tenien una cultura, cultes religiosos i estils artístics diversificats, sense cap unitat política. A partir de la colonització, els britànics i els europeus els identificaren com a una tribu –Chinua Achebe i altres historiadors han criticat aquest fet, considerant el poble ibo una nació. A partir de mitjans del segle XX, desenvoluparen un fort sentit d’identitat ètnica.

LLENGUA

Nsibidi escrit en nsibidi.
La seva llengua és l’ibo i, comptabilitzant centenars de dialectes i altres llengües iboides, té actualment uns 19 milions de parlants. Tot i això, fruït de la colonització britànica, la majoria de població parla també un anglès “nigerià” anomenat pidgin, farcit de particularitats locals.

L’ibo està escrit en l’alfabet llatí, endemés d’incloure la grafies en ideogrames Nsibidi, escriptura extinta de societats secretes ibo. Es tracta d’una llengua tonal on els proverbis juguen un paper clau.



RELIGIÓ

La religió tradicional ibo rep el nom d’Odinani. Segons aquesta, el déu suprem Chukwu creà el món i totes les coses i el cosmos fou dividit en quatre parts complexes: la creació (Okike), les forces sobrenaturals o déus menors (Alusi), els esperits menors (Mmuo) i el món (Uwa). Un dels pilars bàsics de les creences tradicionals ibos és la reencarnació: les persones es reencarnen en les mateixes famílies.
Representació d'Ani (Alusi)
Actualment la majoria de la població s'ha convertit a la fe cristiana, sobretot catòlica. El cristianisme va jugar un paper central en l'europeïtzació de la societat i cultura ibo.

CULTURA

A causa dels seus nombrosos sub-grups i fragmentació, és gairebé impossible descriure una cultura ibo tipus.

Ritual d'iniciació Nkporo (Ibo)

L'art ibo és reconegut sovint per les mascarades, màscares i vestits que simbolitzen persones, animals o conceptes abstractes. Les màscares poden ser de fusta o d'altres materials com el ferro o d'origen vegetal i les seves funcions varien segons cada comunitat: s'usen en sàtires socials, rituals religiosos, iniciacions a societats secretes i festivals públics.

Les màscares estan estretament relacionades amb la música ibo,  caracteritzada pels instruments de percussió tradicionals: l’udu, l’ekwe i l’ogene (veure fitxa de Lèxic en imatges). També hi ha altres instruments com l'opi, un instrument de vent semblant a les flautes, l'igba i l'ichaka.


Pel que fa a la cuina, el nyam és el producte alimentari bàsic del poble ibo, el seu conreu continua essent el més important en les zones rurals i se’n celebren àdhuc festes anuals. Altres productes alimentaris bàsics són l’arròs, la mandioca, el gari, el blat de moro i altres productes vegetals. Menjars típics de la gastronomia ibo són el fu-fu (mena de puré de nyam), awai (nyam estofat amb salsa), l’arròs jollof (popular arreu de l’Àfrica occidental), la sopa egusi (sopa de llavors de meló amb trossos de peix o carn i vegetals), entre altres. La beguda alcohòlica més popular és el vi de palma (veure fitxa de Lèxic en imatges).
Igboland. Wikipedia (2014).
The Igbo People. Wikipedia (2014).
Jones Archive. Southeastern Nigerian Art & Culture. Southern Illinois University (2014).

19 de novembre del 2014

TOT SE’N VA EN ORRIS II: The Second Coming


«Fent voltes i voltes en cercles més amples
el falcó ja no sent el falconer;
tot se’n va en orris; el centre ja no se sosté;
l’anarquia s’abat sobre el món.»

Chinua Achebe pren el títol de la novel·la i usa com a epígraf la primera estrofa del poema The Second Coming [La Segona Vinguda’] del cèlebre poeta irlandès William Butler Yeats (1865-1939), considerat per la crítica com el més destacat poeta de llengua anglesa de l’època. Yeats escrigué el poema l’any 1919, just després de la Primera Guerra Mundial, i, en un primer moment, fou titulat The Second Birth [El Segon Naixement’]. Fou publicat per primera vegada l'any 1919 a la revista estatunidenca The Dial i finalment inclòs el 1921 en el recull From Michael Robartes and the Dancer [De Michael Robartes i la ballarina’]. 

Aquí teniu el poema sencer en versió bilingüe:

The Second Coming

Turning and turning in the widening gyre
The falcon cannot hear the falconer;
Things fall apart; the centre cannot hold;
Mere anarchy is loosed upon the world,
The blood-dimmed tide is loosed, and everywhere
The ceremony of innocence is drowned;
The best lack all conviction, while the worst
Are full of passionate intensity.

Surely some revelation is at hand;
Surely the Second Coming is at hand.
The Second Coming! Hardly are those words out
When a vast image out of Spiritus Mundi
Troubles my sight: a waste of desert sand;
A shape with lion body and the head of a man,
A gaze blank and pitiless as the sun,
Is moving its slow thighs, while all about it
Wind shadows of the indignant desert birds.

The darkness drops again but now I know
That twenty centuries of stony sleep
Were vexed to nightmare by a rocking cradle,
And what rough beast, its hour come round at last,
Slouches towards Bethlehem to be born?


La Segona Vinguda (1)

Fent voltes i voltes en cercles més amples (2)
el falcó ja no sent el falconer;
tot se’n va en orris; el centre ja no se sosté;
l’anarquia s’abat sobre el món,
la marea enterbolida per la sang; a tot arreu
la cerimònia d’innocència està ofegada.
Els millors perden tota convicció, mentre els pitjors
plens estan d’intensitat apassionada.

Segurament una revel·lació és imminent,
segurament que una Segona Vinguda (3) és imminent.
Segona Vinguda! Just he pronunciat aquells mots
quan una vasta imatge sortida del Spiritus Mundi (4)
inquieta la meva visió: en les sorres del desert
una forma amb cos de lleó i cap d’home,
una mirada com el sol, sense pietat ni expressió,
mou les lentes cuixes, i al seu voltant
retrocedeixen ombres d’aus iracundes del desert.

Cau altra volta la foscor; però ara sé
que vint segles (5) després d’aquest petri somni foren agitats
fins a esdevenir malson per un bressol que es balanceja,
quina bèstia violenta, arribada a la fi la seva hora,
per néixer camina inclinada cap a Betlem?
(1) Traducció catalana basada en la traducció castellana d'Enrique Caracciolo Trejo de l'Antología bilingüe de W. B. Yeats (Alianza Editorial).
(2) En espiral, fent la figura d'un con (veure Fig.1).
(3) Fa referència a la promesa del retorn de Jesucrist el Dia del Judici Final; també marcat per l'aparició d'una bèstia monstruosa.
(4) Esperit del Món o l’esperit col·lectiu de la humanitat.
(5) La criatura s'ha contingut durant 2.000 anys des del naixement de Jesucrist.

W. B. Yeats exposà en una altra obra, A Vision ['Una visió'] (escrita l'any 1925, modificada i publicada el 1937), una concepció històrica basada en un model de cicles en espiral (gyres, Fig.1) que es van superposant amb una durada aproximada de dos mil anys (cicles de la història, Fig.3). Es tracta d’una teoria dualística on cada gir es mou des de la preponderància total d’un primer sobre un segon fins a la situació contrària, passant per un punt de reflux o cruïlla (double gyre, Fig.2).
Fig.1 - Cicle en espiral (gyre)

Fig.2 - Dos cicles en espiral superposats (double gyre)
Fig.3 - Cicles històrics proposats per Yeats (cliqueu a la imatge per veure-la més gran)


El poema, considerat cabdal en el context de la poesia modernista i un dels més famosos del poeta irlandès, usa l’Apocalipsi i la Segona Vinguda de l’imaginari cristià de forma al·legòrica per descriure l’ambient caòtic i catastròfic de l’Europa de la postguerra. Es tracta d’un poema colpidor, farcit d'imatges violentes i llenguatge ritual aterrador, temàticament fosc i de difícil comprensió. Yeats creia, segons el model històric esmentat abans, que el cicle cristià estava a punt de donar pas a un període nefast representat per la “bèstia violenta” del final del poema, símbol de la nova era. The Second Coming representa el xoc entre dues forces històriques antagòniques i el conflicte entre el món antic que s'està ensulsiant i el nou emergent.

Per què Achebe tria específicament el títol a partir del poema The Second Coming? Què se’n va en orris?

Per què Achebe invoca la primera part de l’estrofa del poema de Yeats com a epígraf? Com és que no cita tota l’estrofa sencera?

Quins paral·lelismes es poden establir entre els rerefons històrics de sengles obres? Considerant que Achebe escriu el llibre amb certa perspectiva històrica i al llindar del procés d’independència nigerià, veieu en l’epígraf cap doble sentit i ironia?

The Second Coming (poem). Wikipedia (2014).
The Second Coming. Yeats's Poetry. SparkNotes (2014).
The System of W. B. Yeats’s A Vision. Neil Mann (2014).
Things Fall Apart. SparkNotes (2014) .
What's Up With the Epigraph? Things Fall Apart. Shmoop (2014).
Chinua Achebe: Things Fall Apart Study Guide. Washington State University (2011).

15 de novembre del 2014

TOT SE'N VA EN ORRIS I: Presentació i material de suport


«A tots els països, àdhuc els més cultes, hi ha individus primitius, comparables als negres del cor de l'Àfrica.»
Bearn (1961, pàgina 228) de Llorenç Villalonga

A partir de mitjans del segle XX, l’escriptor nigerià d’ètnia ibo Chinua Achebe esdevingué un dels estendards de la crítica de la literatura europea sobre Àfrica, reflex de la visió occidental, capaç de reduir una civilització aliena a una terra estranya, primitiva i amenaçadora totalment desproveïda d’art i cultura. La indignació que li produïren lectures com El cor de les tenebres (1899) de Joseph Conrad o Míster Johnson (1939) de Joyce Cary, sobretot aquesta darrera, inspiraren l’escriptura de la seva primera obra Tot se’n va en orris, resposta a aquesta visió estereotipada d'un continent africà bàrbar, perillós i deshumanitzat.


Després de les reflexions sensitives i oníriques d’El Guepard, canviem de torn i seguim el club de lectura Clàssics Moderns amb una novel·la forjada a cops d’acció: Tot se’n va en orris de Chinua Achebe. L’escriptor ibo fou el primer a adaptar amb èxit, en la mateixa llengua de colonització -polèmica paradoxa que no passà desapercebuda-, la tradició oral del seu poble, capturant el ritme endimoniat i la complexitat idiomàtica, farcida de proverbis i dites, dins les convencions de la novel·la clàssica occidental. Okonkwo, l’heroic guerrer que protagonitza l’obra, home d’acció, no us deixarà indiferents.



Tot se'n va en orris
Autor: Chinua Achebe
Idioma original: Anglès
Títol original: Things Fall Apart
Any de publicació: 1958
Traductor: Bernat Puigtobella






FITXA INFORMATIVA PRÈVIA

LÈXIC EN IMATGES
Things Fall Apart. Wikipedia (2014).
Chinua Achebe. Wikipedia (2014).
Chinua Achebe: Things Fall Apart Study Guide. Paul Brians, Washington State University (2011).
Chinua Achebe, African Literary Titan, Dies at 82. Jonathan Kandell. The New York Times (2013).

12 de novembre del 2014

EL GUEPARD VI: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible



     Ha agradat...

La forma d’escriure de Tomasi di Lampedusa no ha deixat ningú indiferent: la prosa onírica, musical, detallista i sensitiva del príncep ha captivat als participants del club.

El magnetisme dels diferents personatges que conformen el llibre: des del melancòlic Príncep de Salina, indiscutible pal de paller de l’obra, a l’atractiva parella Tancredi i Angèlica, passant per l’ombrívola Concetta i sense oblidar el perspicaç Pare Pirrone.

L’excepcional traducció de l’escriptor mallorquí Vicenç Villalonga, “germà de l’ànima” del príncep, farcida de localismes i ironia. Difícilment es podria trobar un traductor tan adient a una obra: Villalonga i Lampedusa compartien formació cultural europeista, insularitat mediterrània i la forma de copsar l’ensulsiada de les seves respectives aristocràcies.

     S’ha comentat...

La vida aristocràtica de la vella Sicília representada pel Príncep de Salina i els paral·lelismes amb la vida del mateix escriptor, un aristòcrata en vies d’extinció. Una forma de viure que a alguns tertulians encara han vist reflectida en la vida de poble aquí a casa nostra.

El sentit existencial de l’obra: les reflexions sobre el pas destructor del temps, la mort i la visió escèptica, desencisada i buida de la vida.

     No ha convençut…

La sensació de manca de solidesa de la totalitat de l’obra que suposen els salts temporals i temàtics entre les diferents parts de l’obra –relacionats amb el mateix procés d'escriptura del príncep, algunes parts foren escrites de forma independent.

     No us perdeu…

La comparativa amb tot un clàssic modern de la nostra literatura, Bearn de Llorenç Villalonga. Ambdues obres comparteixen una pila de coincidències –context geogràfic, temàtica, ironia, moments històrics, entre altres- però amb resultats ben diferents.

L’adaptació cinematogràfica homònima de l’obra dirigida pel cineasta italià Luciano Visconti i interpretada per Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale. Una pel·lícula inoblidable que arrodoneix el bon sabor de boca del llibre.

31 d’octubre del 2014

EL GUEPARD V: Clàssics conn3ctats

Endemés del lligam ja esmentat amb Bearn (1961) de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, una obra clàssica de la literatura catalana contemporània, El Guepard de Tomasi di Lampedusa està connectat amb els següents clàssics:

Ulisses (1922) de James Joyce
Malgrat que no posà fil a l’agulla fins als darrers anys de vida, Tomasi de Lampedusa tingué la primera temptació de posar-se a escriure allà l’any 1930 inspirant-se en l’estructura de la mítica obra de James Joyce, Ulisses. El príncep es proposà narrar, sota el títol La giornata di un siciliano, les vint-i-quatre hores de la vida del seu besavi, l’astrònom Giulio di Lampedusa –model en el qual està basat el personatge Fabrizio Salina-, el dia del desembarcament de Giuseppe Garibaldi a Marsala l'any 1860. Finalment, a causa de diversos factors personals i tècnics, desistí -“Non so fare l’Ulysses” [Jo no puc fer l’Ulisses’]-, tanmateix mantingué l’estructura temporal a la primera part que comença amb el final d’una pregària del rosari en família: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen.», un formulisme llatí amb un efecte similar a l’emprat també a l’inici d’Ulisses: «Introibo ad altare Dei.», possiblement un homenatge.

La Cartoixa de Parma (1939) d’Stendhal 
Stendhal fou un dels escriptors preferits de Tomasi di Lampedusa –fins al punt d’elaborar un llibret de Lliçons sobre Stendhal- i considerava La cartoixa de Parma la millor novel·la de la narrativa mundial –després d’anys de dubtes entre aquesta obra i El roig i el negre, l’altra gran obra de l’escriptor francès. El Guepard està amarat i farcit de ressons d’aquesta novel·la i el seu autor: des de la llibertat que dóna el narrador omniscient, passant per la construcció i caracterització dels personatges, fins a l’aplicació del principi stendhalià que «Una novel·la consisteix a fer una bona tria de detalls».

Macbeth (1623) de William Shakespeare
Com hem vist en la seva rutina diària, un altre escriptor cabdal a la vida del príncep fou l’anglès William Shakespeare. L’ànima d’El Guepard, el desencís existencial i el pas destructor del temps, recorda els famosos versos de Macbeth al darrer acte de la tragèdia escocesa:

«La vida no és res més que una ombra que camina,
un pobre actor, que gasta fums i consumeix
el pas del temps que està en escena, i que després
ja no se’l sent mai més;
és un conte explicat per un dement
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.»
(traducció de Salvador Oliva)

La configuración del espacio en la obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ana del Río Fernández. Universidad Complutense Madrid (2002).
El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Miquel Pairolí. Pagès Editors (1996).
Trayectoria literaria de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Jaume Gaya Catases. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

24 d’octubre del 2014

EL GUEPARD IV: La pel·lícula

El 28 de març de 1963 s’estrenà a Itàlia l’adaptació cinematogràfica homònima de la novel·la que ens ocupa, Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, dirigida pel cineasta milanès Luchino Visconti.

A pesar de tractar-se d’una pel·lícula italiana, comptà amb un ampli planter d’actors de renom internacional com l’estatunidenc Burt Lancaster (Fabrizio Corbera, Príncep de Salina), el francès Alain Delon (Tancredi Falconeri) i la italiana Claudia Cardinale (Angelica Sedara). Una curiositat sobre el repartiment és que Visconti, quan els productors li comunicaren que necessitaven una estrella internacional per assegurar la gran inversió del projecte, trià a Nikolai Cherkasov, un dels actors amb més anomenada de la Unió Soviètica en aquella època, per al paper del Príncep de Salina. En assabentar-se que l’actor rus no estava en condicions, la 20th Century Fox disposà que l'estrella havia d’ésser Gregory Peck, Anthony Quinn, Spencer Tracy o Burt Lancaster. Els productors triaren Burt Lancaster sense consultar a Visconti, fet que generà molta tensió a l’equip de treball i àdhuc arribà a un intercanvi d’insults. Finalment el director i l’actor encaixaren i treballaren bé junts, forjant una amistat que durà fins al final de les seves vides.

Pòster de la pel·lícula original.

El llargmetratge fou distribuït en diferents versions. La versió original de Visconti tingué una durada de 205 minuts, tanmateix, en ésser considerada excessivament llarga i en ocasió de la seva presentació al Festival Internacional de Cinema de Canes, es reduí a 195 minuts. Finalment la versió italiana del director quedà reduïda a 185 minuts, l’anglesa, editada per la 20th Century Fox, a 161 minuts, i l’espanyola, la versió més escurçada, a 151 minuts.

Aquesta pel·lícula ha esdevingut un clàssic essencial del cinema italià i europeu dels anys seixanta i una de les obres més destacades de Luchino Visconti. El director italià, tot respectant l’ànima de l’obra de Lampedusa, se la fa seva amb una impressionant escenografia i una immillorable direcció artística. De la mateixa manera que la novel·la –ambdues, s’han reforçat mútuament al llarg dels anys-, fou rebuda amb èxit immediat i obtingué diferents guardons i nominacions:
  • Palma d’Or a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Canes (1963).
  • David di Donatello (premi de l’Acadèmia de Cinema Italià) a la millor producció (Goffredo Lombardo) (1963).
  • Nominació al millor vestuari (Piero Tosi) als Premis de l’Acadèmia, Oscars (1963).
  • Nominació a la millor nova promesa masculina (Alain Delon) als Premis Globus d’Or (1963).
  • Cintes de plata (premi del Sindicat Nacional Italià de Periodistes de Cinema) a la millor pel·lícula, la millor fotografia (Giuseppe Rotunno), el millor vestuari (Piero Tosi) i la millor escenografia (Mario Garbuglia) (1964).

La bellesa estètica de la pel·lícula té el seu punt àlgid a la banda sonora realitzada pel compositor milanès Nino Rota: 15 peces formades per masurques, contradanses, valsos -el Valzer brillante de Giuseppe Verdi s'empra per a la mítica escena final del ball-, polques, entre d’altres, endemés de les referències operístiques a La Traviata de Giuseppe Verdi o La sonnambula de Vincenzo Bellini. En aquest enllaç podeu escoltar-la dirigida per Franco Ferrara.

Aquí podeu veure la pel·lícula sencera en castellà:


Il Gattopardo. Viquipèdia (2014).
The Leopard (1963 film). Wikipedia (2014). 
El Gatopardo (Il Gattopardo) de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Versión cinematográfica de Luchino Visconti. Cine de literatura (bloc) (2014).
Il Gattopardo [Luchino Visconti, 1963]. Miradas de cine núm. 42 Clásico (2005).