“[...] Los liberales estaban decididos a lanzarse a la guerra. Como
Aureliano tenía en esa época nociones muy confusas sobre las diferencias
entre conservadores y liberales, su suegro le daba lecciones
esquemáticas. Los liberales, le decía, eran masones; gente de mala
índole, partidaria de ahorcar a los curas, de implantar el matrimonio
civil y el divorcio, de reconocer iguales derechos a los hijos naturales
que a los legítimos, y de despedazar al país en un sistema federal que
despojara de poderes a la autoridad suprema. Los conservadores, en
cambio, que habían recibido el poder directamente de Dios, propugnaban
por la estabilidad del orden público y la moral familiar; eran los
defensores de la fe de Cristo, del principio de autoridad, y no estaban
dispuestos a permitir que el país fuera descuartizado en entidades
autónomas. [...]”
La guerra civil colombiana entre conservadors i liberals, anomenada la Guerra de los Mil Días, li serví de referència a Gabriel García Márquez per bastir les 32 guerres civils lliurades per l'inesgotable coronel Aureliano Buendía.
GUERRA DE LOS MIL DÍAS
La Guerra de los Mil Días fou una guerra civil colombiana disputada entre el 17 d’octubre de 1899 i el 21 de
novembre de 1902, a grans trets, entre liberals i conservadors.
Esdevingué conflicte internacional quan s’estengué parcialment als
països veïns d’Equador i de Veneçuela (altres països com Guatemala, El
Salvador, Nicaragua i Estats Units hi participaren amb accions
bèl·liques, armament i subministres).
En una Colòmbia farcida de conflictes socials i cosida per successives guerres civils, després de la derogació de la Constitución de Rionegro (1893), de caràcter federalista, per la Constitución de 1886, de caràcter centralista i amb el suport de l’església
catòlica, la guerra s’inicià amb la revolta dels liberals a diverses
parts del país el 17 d’octubre de 1899. La rebel·lió agafà per sorpresa
el govern i, davant la manca de reacció, els liberals començaren a
atacar pobles i ciutats. Durant les primeries de la guerra, ambdós
bàndols combateren en grans batalles campals, caracteritzades per
enfrontament irregulars de l’exèrcit nacional governamental, ben
organitzat, i l’exèrcit liberal insurrecte, guerriller, poc entrenat i
caòtic, farcit de rivalitats internes entre bel·licistes i pacifistes
(els generals Justo Leónidas Durán, Benjamín Herrera i Rafael Uribe Uribe
tractaren en va d’arribar a acords). Entre l’11 i el 25 de maig de 1900
els liberals intentaren prendre la ciutat de Bucaramanga en la Batalla de Palonegro, provocant la resposta del govern, que guanyà la batalla. Aquesta batalla fou la més decisiva del conflicte en esdevenir un punt d’inflexió que menà els liberals a la derrota.
En l'àmbit polític, el 31 de juliol de 1900 el Partido Conservador (partit tradicional centralista), amb el suport de membres del Partido Liberal (partit tradicional federalista), portà a terme un cop d’estat que enderrocà el govern del Partido Nacional (partit nacionalista i estatista on convergiren conservadors i liberals independents, enfrontat als partits tradicionals). Els enfrontaments entre conservadors històrics i liberals radicals continuaren.
 |
| Finca de Neerlandia. |
Els insurrectes, dividits entre bel·licistes (encapçalats per general Rafael
Uribe Uribe amb el suport popular local) i pacifistes (liberals exiliats, que no donaren suport a
Uribe
per por a què aquest esdevingués el proper dictador), comprengueren que
no quedava altra alternativa que negociar la pau. Rafael
Uribe Uribe i la resta de rebels, malgrat continuar atacant zones clau, acceptaren el 24 d’octubre de 1902 el
Tractat de Neerlandia (signat a la finca
bananera del mateix nom, a la vora de
Ciénaga).
Els combats s’allargaren a territori panameny durant el mes de novembre
i la marina estatunidenca féu acte de presència per protegir els futurs
interessos en la construcció del canal. L’acord de pau definitiu, el
Tractat del Wisconsin (signat a bord del vaixell cuirassat estatunidenc
de mateix nom, atracat a la badia de Panamà), arribà el 21 de novembre
de 1902. A la resta del país, a causa de l’estat de les comunicacions,
la fi de la guerra arribà i s’aplica de manera irregular.
Considerat
el conflicte civil més gros esdevingut al país, Colòmbia quedà arrasada
en tots els àmbits: drama humà (entre 60.000 i 150.000 baixes segons
les fonts), inestabilitat política (hegemonia conservadora, derrota
liberal i desaparició del
Partido
Nacional), crisi econòmica (deute rampant insostenible) i
infraestructura inexistent (poblacions, indústria i vies de comunicació
destruïdes). Per acabar-ho d’adobar, aquesta conjuntura menà a la
separació de Panamà (fins llavors departament colombià) el 3 de novembre
de 1903.
“Aureliano lo acompaño. Ya para entonces había empezado a cultivar el bigote negro de puntas engomadas, y tenía la voz un poco estentórea que había de caracterizarlo en la guerra.”
Com ja deixa entreveure Gabriel García Márquez a El olor de la guayaba, la imatge satírica de l'heroi nacional a Cien años de soledad, el Coronel Aureliano Buendía, està basada en la figura històrica del General Rafael Uribe Uribe, tant pel que fa a les coincidències històriques, físiques, morals i ideològiques.
GENERAL RAFAEL URIBE UBIBE
Rafael Víctor Zenón Uribe Uribe
(Valparaíso, 12 d'abril de 1859 – Bogotà, 15 d'octubre de 1914) fou un
polític i militar colombià, que tingué un paper destacat com a impulsor i
líder de l'exèrcit liberal en les diverses guerres civils que arrasaren
el país. Malgrat tenir una preparació militar inferior a altres
militars liberals com el també cabdill Benjamín
Herrera, es guanyà la reputació de principal general liberal a
l'encapçalar tàcticament diferents victòries durant la Guerra de los Mil Días. A pesar d'aquest fet i de la seva inesgotable perseverança a l'hora de revoltar-se, Uribe Uribe sempre sortí derrotat de totes les guerres en què participà.
 |
"El bigote denso de puntas retorcidas
acentuaba la angulosidad de sus pómulos." |
Uribe Uribe tingué també molt ressò com a ideòleg polític. Postulà l'any 1904 el popular discurs “
El Socialismo de Estado”
a favor de la instauració d'un socialisme de caràcter corporatiu i
sindicalista. És considerat un dels precursors de les ajudes socials als
treballadors i lluità aferrissadament per la creació de diversos estaments de protecció
social a Colòmbia.
El 1905, allunyant-se del model d'estat que pregonava el seu
Partido Liberal, entrà a formar part del govern conservador, encapçalat pel general Rafael
Reyes, com a diplomàtic. Prioritzant el seu vessant nacionalista, portà a terme importants gestions pel benefici del país.
Més endavant, decidí assumir la direcció del
Partido
Liberal per proporcionar-li un nou rumb i recuperar l'antiga puixança.
Com a representant del liberalisme, destacà adés per la seva apassionada
oratòria adés pel seu alt nivell d'anàlisi, defensant la democràcia
participativa davant dels tics totalitaris conservadors.
Màrtir
de la intolerància política, fou assassinat salvatgement per dos
obrers el 15 d'octubre de 1914 quan es dirigia al congrés.
“Cuando llegó la compañía bananera, sin embargo, los funcionarios locales fueron sustituidos por forasteros autoritarios, que el señor Brown se llevó a vivir en el gallinero electrificado, para que gozaran, según explicó, de la dignidad que correspondía a su investidura, y no padecieran el calor y los mosquitos y las incontables incomodidades y privaciones del pueblo. Los antiguos policías fueron reemplazados por sicarios de machetes.”
FIEBRE DEL BANANO
La
Fiebre del banano fou un període de la història de Colòmbia comprès entre l'any 1900 i el 1929 d'expansió i d'esplendor econòmica en l'explotació bananera. L'empresa multinacional nord-americana
United Fruit Company (
UFC), dedicada a la producció i
comercialització de bananes, hi jugà un paper fonamental, esdevenint una força política i econòmica determinant.
El control que la
UFC adquirí sobre la zona bananera tradicional colombiana (ubicada en el petit corredor del riu Magdalena, al sud del port de Santa Marta) estigué directament relacionat amb el desenvolupament i obtenció de concessions estatals de la xarxa ferroviària (el 1906 arribà a
Aracataca i la
UFC construí 50 milles de rails addicionals des de la via principal fins a les plantacions).
La
UFC adquirí el monopoli d'explotació de la banana colombiana en controlar el transport (xarxa ferroviària i flota de vaixells) i en dominar el mercat estatunidenc de fruita, eliminant la possible
competència interior i exterior amb joc brut i exercint un control total
sobre la terra (compres massives). L'empresa mantingué unes reduïdes
despeses tributàries (acusada de subornar massivament altes esferes governamentals per evitar impostos i obtenir beneficis) i laborals (les condicions laborals eren pèssimes, impedia la formació de sindicats de treballadors, reprimint per la força tota
protesta laboral amb el suport de les autoritats locals). Finalment, les
ànsies de control de la
UFC motivaren la seva intervenció en la política domèstica del país.
 |
| Plantacions bananeres de la United Fruit Company. |
El
boom econòmic i l'expansió de la zona
bananera durant aquest període incrementà el flux de població (principalment de pagesos de Magdalena i d'altres regions de Colòmbia), generant pressió i competència per la terra.
Després del creixement desmesurat seguí una època d'estancament. El descontentament relacionat amb les condicions laborals menà els treballadors a la vaga del 1928.
“Al final de su grito ocurrió algo que no le produjo espanto, sino una especie de alucinación. El capitán dio la orden de fuego y catorce nidos de ametralladoras le respondieron al acto.”
MASACRE DE LAS BANANERAS
La
UFC eludia el compliment de la legislació laboral vigent mitjançant una xarxa de subcontractistes que s’encarregaven de les contractacions i els acomiadaments. Arran de les pèssimes condicions laborals, els treballadors es declararen en vaga el 12 de novembre 1928 per exigir els seus drets: pagament d’assegurances col·lectives, pagament per incapacitats relacionades amb la feina, un dia de descans setmanal (diumenge), requisits d’habitatge, instal·lacions sanitàries adients, increments salarials, convenis col·lectius, abolició del pagament via xecs redimibles a les botigues de la companyia i fi dels
comisariatos. De bell antuvi la
UFC es negà a negociar, argüint l’exempció de compliment de la legalitat vigent esmentada anteriorment, i la tensió seguí en augment fins que la vaga esclatà en una confrontació tràgica entre l’exèrcit colombià governamental i els vaguistes al municipi de
Ciénaga el 6 de desembre de 1928, l’anomenada
Masacre de las bananeras.
La confluència de factors que desencadenà el conflicte fou més complexa. A més de les pràctiques laborals nefastes de la
UFC, s’ha de considerar també la manca de disposició per atènyer acords dels assessors de la companyia (irònicament en contra dels directius de la companyia i el mateix governador), dels mateixos cultivadors colombians (per la por d’arruïnar-se) i d’alguns vaguistes que només cercaven el col·lapse del sistema. Tampoc es pot menysprear les llargues ombres de la implantació d’organitzacions sindicals comunistes i anarquistes que inquietaven a
l’statu quo imperant.
Després de la declaració de vaga i a petició de les autoritats governamentals i de la companyia, un batalló de les tropes nacionals format per 300 soldats sota el comandament del general
Carlos Cortés
Vargas s’instal·la a Magdalena. El 5 de desembre de 1928 el ministre de Guerra,
Ignacio Rengifo, declarà l’estat de setge a la zona
bananera i, l’endemà, una multitud indeterminada de persones acamparen a una plaça de
Ciénaga, esperant l’arribada d’altres grups per iniciar una marxa cap a Santa Marta. A causa de la manca d’efectius, a dos quarts de dues de la nit el general Cortés
Vargas decidí resoldre la situació abans de l’arribada dels altres grups i desplegà les tropes al voltant de la plaça, armades amb 3 metralladores. El decret de l’estat de setge i les dues proclames de la llei marcial inherent (la disgregació immediata de grups majors de tres persones i la capacitat d’obrir foc si fos necessari) foren llegits amb un megàfon a la multitud, donant cinc minuts per a la desbandada. La gent no féu cas, incrèdula davant les amenaces d’obrir foc, i cridà diferents consignes: “
Viva el soldado, amigo del pueblo!”, “
Soldado, únete a la huelga!”, “
Soldado, somos tus hermanos!”. Un toc de clarí indicà la fi del termini i el capità
Garavito tornà a avisar: “
Un minuto más y abrimos fuego.”. Crits de “
Viva la huelga!” i “
Abajo la United!” ressonaren per la plaça mentre el general Cortés
Vargas tornà a amenaçar: “
Vamos a disparar!”. Un dels vaguistes replicà: “
Les regalamos el minuto restante.”. Tornà a sonar el clarí i el general Cortés
Vargas donà l’ordre d’obrir foc.
 |
| Masacre de las bananeras. |
No està gens clara la quantitat real de víctimes de la massacre, la majoria de les fonts la xifren entre una cinquantena i diversos centenars; tanmateix, segons la creença popular, hi hagué més d’un miler de morts i afegeixen que foren llançats al mar. L’encobriment oficial quedà
palés en l’enorme confusió dels diferents comunicats amb dades de dubtosa credibilitat (la versió oficial del govern del primer moment només comptabilitzava nou morts).
El 1929 el jove liberal d’esquerres
Jorge Eliécer Gaitán, després d’una acurada investigació sobre el terreny, féu una vibrant intervenció al Congrés. La vaga posà en evidència la incompetència del govern i les seves aliances amb la
UFC (es demostraren vincles directes entre el general Cortés
Vargas i la companyia), provocant intensos debats ètics i polítics (la decisió de disparar a una gernació desarmada on hi havia dones i nens féu estralls). Tot això contribuí a la posterior ensulsiada del govern conservador. Malgrat que la companyia no marxà del país fins a l’any 1966, la vaga (i la massacre) fou decisiva en la pèrdua de pes polític i econòmic de la
United Fruit Company, fixant l’inici de la seva fi.
Cien años de soledad. Viquipèdia (2013).
Guerra de los Mil Días. Viquipèdia (2013).
El olor de la guayaba. Gabriel García Márquez. Editorial Sudamericana (1982).
Rafael Uribe Uribe y Aureliano Buendía en Cien años de soledad. Ivonne Suárez Pinzón. HAOL (2009).
La United Fruit Company en Colombia. Maurice P. Brungardt. Història (1987).
United Fruit Company. Viquipèdia (2013).
La masacre de las bananeras. Mauricio Archila Neira. ColombiaLink (2010).
La masacre de las Bananeras. Viquipèdia (2013).
