28 de gener de 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES VI: Clàssics conn3ctats

La crítica coincideix que el punt de partida de l’escriptura de Montserrat Roig, evident a la primera novel·la Ramona, adéu i menys acusats a El temps de les cireres, és la tradició realista catalana del segle XIX, representada per la figura de Narcís Oller, amanida pel psicologisme i simbolisme típics de la renovació de la narrativa del segle XX, personificats en Mercè Rodoreda. A partir d’aquesta premissa podem considerar que El temps de les cireres està connectada amb els següents clàssics:

La febre d’or (1890-1892) de Narcís Oller
Montserrat Roig, amb el cicle novel·lístic sobre la petita burgesia de l’Eixample durant el règim franquista, crea un univers literari -encara que més reduït- a l’estil d’Honoré de Balzac, Émile Zola o Narcís Oller. La febre d’or, publicada en tres volums entre els anys 1890 i 1892, és l’obra més extensa, complexa i ambiciosa –però no la de més èxit- de l’escriptor vallenc, punt àlgid del naturalisme català. Aquesta novel·la, de la mateixa manera que El temps de les cireres, forma part de la crònica d’una nissaga on els personatges, integrats en altres obres –com La papallona i Vilaniu-, entren i surten de la narració en un espai i temps històrics fixats –la nova burgesia barcelonina nascuda arran de l’especulació borsària de la Febre d’Or del darrer quart del segle XIX.

La plaça del Diamant (1962) de Mercè Rodoreda
Un altre referent que amara l’obra de Montserrat Roig és Mercè Rodoreda i, especialment, la seva novel·la La Plaça del Diamant –sense oblidar Mirall trencat. En El temps de les cireres la relació personal entre ambdues escriptores es tradueix en una visió literària farcida de coincidències i homenatges: novel·les de caràcter psicològic, amb elements simbòlics, plenes de lirisme, que comparteixen rerefons -potser, fins i tot, el nom de la protagonista podria ésser un homenatge. La mateixa Roig reconeix la pregona petja rodorediana i els esforços per a superar-la al darrer assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991):
«Pensa que jo coneixia molta novel·la castellana, en aquell moment; però, de sobte, trobar-me en la meva pròpia llengua l’obra d’una senyora com la Rodoreda, havia de ser importantíssim. I en aquell moment sí que em va influir, perquè la seva novel·lística pertanyia a la meva tradició. Ara bé, la meva lluita durant tots aquests anys ha estat matar Mercè Rodoreda. Jo, personalment, com a escriptora, em sento profundament agraïda del bagatge que m’ha transmès, però, la Rodoreda, jo l’he enterrada: no les seves novel·les, és clar!»

A la recerca del temps perdut (1913-1927) de Marcel Proust
«[...] això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort*, ara que torno...»
El temps de les cireres (pàg. 16)                                 
* Mort de l’anarquista Salvador Puig Antich, executat mitjançant garrot vil per les autoritats franquistes el 2 de març de 1976.

À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut) de Marcel Proust, formada per una sèrie de set novel·les, està considerada una de les obres magistrals culminants de la literatura universal i una de les més influents del segle XX. Aquest darrer fet queda palès en El temps de les cireres, on Montserrat Roig, com ja vàrem veure amb el simbolisme de l’aroma del llimoner, empra el “mètode Proust” per a l’evocació del temps perdut: a partir de sensacions aparentment oblidades, com «aquell tros de magdalena sucat en la infusió de te», es desvetllen un seguit de records passats que van reconstruint la memòria del narrador.

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
La febre d’or. Viquipèdia (2014).
La Febre d'Or (1890-1892). Narcís Oller. Josep Maria Pallàs i Guasch. xtec.cat (2014).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
Montserrat Roig i "El temps de les cireres". Jordi Castellanos. Serra d'Or, XIX , pàg.. 397-399 (1977).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).

21 de gener de 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES V: Le Temps des Cerises

«[...] Creus que això s’acabarà algun dia? L’Emilio no contestà. Saps, continuà la Natàlia, quan m’expliques la història del nostre passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t’entenc el que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. Creus que això s’acabarà algun dia?, repetí. L’Emilio no contestà. A cau d’orella, li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d’un poeta de la Commune francesa. J. B. Clément, es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres:
Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez n’aimez pas les chagrins d'amour
Évitez les belles
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
Je ne vivrai point sans souffrir un jour
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d'amour.
El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune, quan el poble lluitava contra el règim d’opressió ferotge. Ell sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió –mataren setanta mil obrers i els que quedaren vius foren forçats a construir el Sacré Coeur de París- i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat. El poeta no ignorava, continuà l’Emilio, que al temps de les cireres també hi ha penes d’amor, però el desitjava. Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres. I l’Emilio mirà la Natàlia d’una manera que ella no oblidaria mai.»
Com la mateixa escriptora explica a l’entrevista que li feren per l'obtenció del Premi Sant Jordi l'any 1976, Montserrat Roig pren el títol de la novel·la que ens ocupa de Le Temps des Cerises, una cançó escrita pel cantant i revolucionari Jean-Baptiste Clément l'any 1866 i musicada, a petició del mateix Clément, per Antoine Renard dos anys després.
                  Le Temps des Cerises

Quand nous chanterons le temps des cerises
et gai rossignol et merle moqueur
seront tous en fête.
Les belles auront la folie en tête
et les amoureux du soleil au coeur.
Quand nous chanterons le temps des cerises
sifflera bien mieux le merle moqueur.

Mais il est bien court le temps des cerises
l'on s'en va deux cueillir en rêvant
des pendants d'oreille...
Cerises d'amour aux robes pareilles
tombant sous la feuille en gouttes de sang.
Mais il est bien court le temps des cerises
pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Quand vous en serez au temps des cerises
si vous avez peur des chagrins d'amour
évitez les belles!
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
je ne vivrai pas sans souffrir un jour...
Quand vous en serez au temps des cerises
vous aurez aussi des chagrins d'amour!

J'aimerai toujours le temps des cerises,
c'est de ce temps- que je garde au coeur
une plaie ouverte!
Et Dame Fortune, en m'étant offerte
ne pourra jamais calmer ma douleur...
J'aimerai toujours le temps des cerises.

Et le souvenir que je garde au coeur!


             El temps de les cireres

Quan cantem el temps de les cireres
el rossinyol content i la merla burleta
estaran de festa.
Les noies boniques tindran frenesia
i els enamorats sentiran el sol al cor.
Quan cantem el temps de les cireres
xiuralà la merla burleta.

És tan curt el temps de les cireres
quan anem a collir tot somiant
aquests penjolls d’orelles...
Cireres d’amor amb vestits vermells
caient sobre la fulla com gotes de sang.
És tan curt el temps de les cireres,
penjolls de corall collits tot somiant.

Quan serem al temps de les cireres
si tens por de les penes d’amor
allunya
’t de les noies boniques!
Jo que no temo les penes cruels
no viuré sense patir un dia...
Quan serem al temps de les cireres
tu també tindràs penes d’amors!

Sempre estimaré el temps de les cireres:
és d’aquesta època que guardo el cor
una ferida oberta!
I encara que la Fortuna em fos oferta
mai no podria calmar el meu dolor...
Sempre estimaré el temps de les cireres.

I el record que en tinc al cor!

A pesar d’estar escrita abans del desencadenament de la guerra, Le Temps des Cerises està lligada de forma indestriable a la revolució de la Commune de París, període insurreccional de la capital francesa que durà poc més de dos mesos, des del 18 de març de 1871 fins a l’anomenada La semaine sanglante [La setmana sagnant’], del 21 al 28 de maig, quan s’executà revolucionaris en massa. La cançó acabà esdevenint anys més tard l’himne popular d’amor i lluita de comuners i treballadors. Clément, després del retorn de l’exili, l'any 1882, dedicà la cançó a una infermera desapareguda durant La semaine sanglante –el mateix compositor estigué present en les darreres barricades.

El text és prou ambigu per a interpretar-lo des de diferents òptiques. Les cireres “amb vestits vermells caient sobre la fulla com gotes de sang” i expressions com “la ferida oberta” menen a la idea de llibertat, justícia i resistència davant l’opressió, associades inequívocament a la revolució de la Commune parisina. Però, per altra banda, les cireres també remeten a la dolçor i alegria, evocant un marcat to festiu primaveral -“el rossinyol content i la merla burleta | estaran de festa.”-, amanit per una atmosfera nostàlgica de “penes d’amors” –“Quan serem al temps de les cireres | tu també tindràs penes d’amors!”.

Així doncs, inicialment concebuda en temps de lluita revolucionària, Le Temps des Cerises ha acabat convertint-se en una cançó d’amor d’èxit interpretada per multitud d’artistes d’anomenada: Tino Rossi, Charles Trenet, Nana Mouskouri, Demis Roussos, entre altres. Una de les més cèlebres i recordades versions fou la de l’actor i cantant italo-francès Yves Montand:


Montserrat Roig escull el títol com a un símbol, descarregant sobre la novel·la tot el seu imaginari, tanmateix matisa:
«El poeta francès deia que volia que arribés el temps de les cireres perquè aleshores tornarien a ésser feliços i s’acabarien les matances. Però jo crec que aquesta felicitat col·lectiva no s’aconsegueix si no es resolen els problemes personals: la soledat de l’home, les relacions entre home i dona, la sexualitat dels vells...»

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
Estudi preliminar a cura de Dolors Oller. El temps de les cireres. Montserrat Roig. educaula62 (2014).
Le temps des cerises. Viquipèdia (2014).
Le Temps des Cerises. Musica et Memoria (2014).
Montserrat Roig expulsa els seus dimonis. Avui (15-12-1976, pàg. 8). Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (1976).

14 de gener de 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES IV: Montserrat Roig expulsa els seus dimonis

Entrevista a Montserrat Roig arran de l'obtenció del Premi Sant Jordi per El temps de les cireres, el 13 de desembre de 1976, diada de Santa Llúcia, publicada al diari Avui dos dies després:

Montserrat Roig va guanyar abans-d'ahir el Premi Sant Jordi amb la novel·la El temps de les cireres i ahir anava de bòlit d'un lloc a l'altre per ser entrevistada, ella, que una de les coses que més li agrada és fer entrevistes.

Però quan jo la vaig trobar, l'última entrevista no li havia agradat pas gens. L'informador, en veure-la, es va quedar tot estranyat i li va dir: «I ara!, amb la mala bava que tens escrivint, no creia pas que fossis tan mona.» I és clar, la Roig no acabava de pair el comentari.

- El títol del meu llibre -El temps de les cireres-, l’he agafat d’un poema d’un escriptor francès que es diu Clement. El poema, l’ha cantat també l’Ives Montand i parla de les lluites del 1870 a França. Jo l’he agafat com un símbol. El poeta francès deia que volia que arribés el temps de les cireres perquè aleshores tornarien a ésser feliços i s’acabarien les matances. Però jo crec que aquesta felicitat col·lectiva no s’aconsegueix si no es resolen els problemes personals: la soledat de l’home, les relacions entre home i dona, la sexualitat dels vells...

Les transformacions socials i econòmiques si no aconsegueixen que l’home sigui feliç... Serà un primer pas, però no ho serà tot. La meva novel·la parla de la gent que va viure la guerra i que després va entrar dins el sistema i es va anar degradant. Parlo de dues generacions, dels qui ara tenen quaranta i seixanta anys. Aquesta segona es va envilir tant que es va convertir en botxí dels seus mateixos fills, i finalment n’ha estat víctima. Però és la generació del mig la que més ha claudicat.

- També passa a Barcelona?
- Sí, i a l’Eixample, no hi puc fer més. No tinc prou imaginació per a situar les històries en altres llocs. En aquesta novel·la he tret tots els meus dimonis. Jo he estat educada després de la guerra i la meva formació religiosa va ser molt castradora.

- M’ha dit que ja no et presentaràs més a premis literaris?
- Ah, sí? Un premi és una ajuda econòmica important i, per tant, crec que s’ha de repartir. No estic d’acord amb els premis pel que comporta de competició. Jo he perdut els premis Pla i Prudenci Bertrana i ja sé què és això. Ara, el que espero és poder escriure amb tranquil·litat.

- Que vas escriure el llibre pensant en el premi?
- No. Hi vaig pensar quan ja l’acabava.

M’explica que va estar madurant el llibre tres anys, però que l’ha escrit en un mes. «Em vaig tancar en un hotel, completament sola i el vaig escriure d’una tirada a base de treballar dotze hores diàries».

Que m’hagin donat aquest premi m’afalaga sobretot per la composició del jurat.

Montserrat Roig reparteix el seu temps entre l’ofici d’escriptor i el de periodista. Ara escriu «Triunfo», a «Arreu», a «Mundo Diario».

- El periodisme m’ha dispersat, en faig massa, i m’ha descentrat molt. Bé, tu ja saps què és això. I, a mi, el que més m’agrada és explicar històries.

- I penses deixar de fer entrevistes?
- No, no, perquè la gent d’aquest país m’apassiona, no la dels partits polítics. Crec que els partits són un mitjà col·lectiu de transformació de la realitat, però, per mi, no són un fi en si. En les entrevistes he après molt i sobretot de la gent d’abans de la guerra. He après a dialogar.

Ara té al cap una altra novel·la, la protagonista de la qual és una dona republicana que ja ha sortit en altres obres.

- I és que sempre torno al mateix. Els personatges no em deixen. I una obra és com la continuació de l’anterior.
M F

Avui, 1976-12-15, p. 8. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona.

7 de gener de 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES III: «I el llimoner?»

«[...] La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. «I el llimoner?», féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! [...]»
Montserrat Roig va viure el despertar del món al cor de l’Eixample barceloní, ull d’huracà del seu univers novel·lístic, en plena dictadura franquista. Explica al seu darrer llibre, un recorregut pel seu món literari farcit d'interessants reflexions, Digues que m’estimes encara que sigui mentida:
«[...] Jo vivia tancada, com he dit, en un patí voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau i ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. [...]»
Allà, als patis interiors de les illes de l’Eixample, s’aiguabarregen els records de la seva infantesa, la memòria esdevé confusa i tracta de retrobar-se, a la manera proustiana, amb el temps perdut. Tornen els efluvis de l’epígraf poètic de Joan Vinyoli:
«Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                                                                     Gorgs.»
En aquest instant aquell tros de magdalena sucat en la infusió de te esdevé l’aroma del llimoner, símbol literari evocador del paradís perdut. Confessa a Digues que m’estimes encara que sigui mentida:
«A El temps de les cireres, hi surt un llimoner que ja no existeix. Natàlia, la protagonista, descobreix, en tornar a Barcelona després de dotze anys, que el llimoner a desaparegut. I, si el llimoner ha desaparegut, també s’ha esvanit la infantesa. Ho descobreix tot alhora. Al costat del pati quadrat hi havia dos jardins, situats en una alçada més baixa que el pati, i aquest tenia una reixa de ferro forjat amb punxes enforquillades. Un dels jardins era descurat, ple de fullaraca i males herbes, els arbres sense podar, un jardí decrèpit i decadent. L’altre era un pèl cursi. Tenia un estany al centre amb tot de rajoletes de colors i una granota a cada cantonada, una granota d’un verd llepat pel broc de la qual regalimava aigua sense parar. Els jardins van desaparèixer i hi van construir uns magatzems tapats, el sostre dels quals quedava a la mateixa alçada que el meu pati. Ja no hi havia fullaraca, ni baladres, ni el llimoner, sinó claraboies encerclades de quitrà. No vaig adornar-me que els jardins no hi eren fins que no vaig haver d’evocar els anys de la postguerra, quan vaig haver d’imaginar-me la vida de les famílies barcelonines, closes en patis i jardins interiors, quan vivien l’aroma de la tardor i, tancades a l’úter de l’Eixample, construïen amb somnis i paraules el paradís que creien haver perdut d'ençà de la guerra.

Quan escrivia El temps de les cireres, volia que un dels meus personatges, la senyora Patrícia Miralpeix, passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que «el detall» del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta.

Però si l’evocació del llimoner em va servir per a la literatura, no m’era útil per a la vida mentre existia, mentre el tenia a prop. El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol.

[...]

El carrer era la meva literatura. El llimoner, la meva realitat. Només amb el temps vaig descobrir què havia significat l’aroma del llimoner, vaig descobrir que era el meu paradís perdut. I ho era perquè ja no existia.»

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).