28 de febrer de 2014

CAMÍ DE SIRGA III: La vella Mequinensa

El poble vell.
«Les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre des dels llaüts amarrats en els molls silenciosos i s'enganxaren lentament a les textures aspres de les cases arraulides al vessant de la serra dominada pel castell. A la claror del dia, sempre li costava penetrar en el garbuix de carrers i carrerons.»

Just a l’aiguabarreig de l’Ebre i el Segre, a les profunditats de les aigües del pantà de Riba-roja i sota el sedàs literari de Jesús Moncada, l’antiga vila de Mequinensa ha esdevingut l’epicentre d’un univers mític: Amb Camí de sirga i la resta de la seva obra, l’autor de la Franja de Ponent fa la seva particular recerca del temps perdut, recuperant gairebé un segle de memòria d’un poble negat a l’oblit.

Plànol del nucli urbà de la vila de Mequinensa (1968).

La fàbrica de regalèssia.
«Arribà al fumeral de la fàbrica d'extracte, l'edifici de rajola vermella adossat a l'antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per aquella banda; d'allí, seguint a l'Ebre el reflex gris-blau del fum de la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les Vídues.»
 
El carrer Major.
«El carrer Major, nexe entre l’antiga plaça morisca del mercat, centre de la vila medieval, i l’eixample que havia desbordat les primeres muralles i obligà a dreçar-ne un segon clos al segle XVIII, va omplir-se de botigues [...].»

El carrer Amargura.
«Unes vegades l’evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l’Ebre les aigües de les pluges. Més tard, el sentia resseguir, alternant esmorteïments amb revifalles, les giragonses del laberint medieval i un cop, en l’itinerari imprevisible de la cercavila, li va parèixer que s’eixamplava a l’esgambi de la plaça de l’Església.»

El carnaval.
«No era el carnaval ensucrat i fals –arlequins ambigus i marqueses de fira amb antifaços– del Casino de la Roda o del Saló de les Verges Màrtirs. Era el vell carnaval vilatà, la força ancestral que empenyia l’Honorat del Cafè a eixir en secret disfressat de cabró i a embestir la gent amb la testa banyuda; la que neguitejava la peixatera dels Porxos fins que es posava l’uniforme de l’avi, el de la guerra de Cuba, i es tapava la cara per anar a trobar-se amb el cardenal –disfressa ignorada de l’Estanislau Corbera– i fer l’amor amb ell a la cambra d’un llaüt sense trencar l’anonimat mutu; la mateixa força que mantenia una esgarrifosa figura negra immòbil durant hores i hores davant la casa dels Romaguera

El taulell del cafè.
«El taulell del cafè era l´escullera on topaven les angoixes: expropiarien les terres, les mines, les cases, inundarien la vila… I de seguida sorgia la pregunta: ¿quin seria el futur de tots plegats? ¿On anirien? ¿Què farien?»
L'èxode.
«–Volia dir-te adéu –va mormolar la Júlia–. Marxem demà…
El Nelson va estremir-se. Sabia que allò havia de passar: els fills de la Júlia pensaven anar a obrir-se camí en un altre lloc, com altres vilatans cansats de la incertesa del futur que ja havien emprès l’èxode abans fins i tot del començament de les destruccions, sense esperar que quallés la vila nova que la tenacitat dels vilatans havia començat a erigir molt prop de la vella i a la qual estava previst que anirien a instal·lar-se aviat les primeres famílies. Ho havia sentit a dir però volia creure que allò no arribaria mai.»

La plaça d'Armes.
«S’acostava a la plaça d’Armes, travessada feia una estona per la parella de guàrdies civils i l’Honorat del Rom. El casal dels Torres era l’únic que quedava a la gran plaça d’Armes, centre en altre temps de la vida vilatana. Per més voltes que li donava, el vell Nelson no ho entenia.»

La destrucció.
«Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.»

Espais literaris de Jesús Moncada (2009-2010).
Ruta literària Jesús Moncada. Mapa Literari Català 2.0. Espais Escrits (2014).

22 de febrer de 2014

CAMÍ DE SIRGA II: Introducció i material de suport

Jesús Moncada dedicà la totalitat de la seva a obra a Mequinensa, la seva terra natal, fins a convertir-la, com Gabriel García Márquez féu amb Macondo, en un mite literari. Comparat mil i una vegades amb el colombià i amb el realisme màgic sud-americà, davant d’allò que per a molts escriptors seria un elogi, l’autor de la Franja de Ponent respongué sense embuts en una entrevista a la revista L’Avenç:
– Té algun sentit comparar el teu món de Mequinensa amb el Macondo de García Márquez?
– Crec que no. Els ingredients de «realisme màgic», o com vulguis anomenar-lo, d’alguns dels meus primers contes, són deguts a la influència directa, inevitable, de Pere Calders. El meu món no té res a veure amb Macondo. Els episodis que poden semblar més «màgics» de Camí de sirga, per exemple, són reals, comprovables, i els tracto amb la ironia d’una tertúlia de cafè de l’antiga Mequinensa. A més, el boom sud-americà en general no m’interessa gaire.
Aprofitant l’avinentesa per celebrar el recent 25è aniversari de la seva publicació, continuem el club de lectura Clàssic Moderns amb Camí de Sirga, el gran èxit de Jesús Moncada. Malgrat que fou escrita a finals de la dècada dels vuitanta, la crítica l’ha considerat un clàssic de ple dret de la literatura catalana contemporània; l’autor mequinensà basteix una filigrana estructural amb una prosa deliciosa, un humor sorneguer, una ironia sense aturador i un lèxic exuberant, atenyent la universalitat des de la ribera del seu estimat Ebre i esdevenint el darrer baluard d'un poble condemnat a la desaparició sota les aigües del pantà de Riba-roja.



Camí de Sirga
Autor: Jesús Moncada
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Idioma: Català
Pàgines: 286




FITXA INFORMATIVA PRÈVIA

LÈXIC GENERAL

LÈXIC DE NAVEGACIÓ FLUVIAL
Jesús Moncada. La memòria d’un món negat. Entrevista de Josep M. Muñoz publicada a la revista L’Avenç. Núm. 288 (2004).
Retrats: Jesús Moncada. Xavier Moret. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2005).
Lèxic de la navegació fluvial en l’obra de Jesús Moncada. Hèctor Moret, IFC (2007).

Anatomia d'un llaüt. tortosa antiga (2011).
¿Qué es un llagut? Llagut (2013).

17 de febrer de 2014

LA METAMORFOSI V: La tertúlia

De la mateixa manera que les altres tres novel·les ja llegides en el club, La metamorfosi de Franz Kafka ha convençut als tertulians, tanmateix cadascú amb els seus matisos: des de la senzilla, concisa i nítida escriptura del geni praguès, passant per la simbologia oculta de la prosa, fins a la inquietant i angoixant atmosfera que envolta el relat.

Però no tot són flors i violes i també hi ha hagut alguns participants del club que no els hi ha fet gens el pes la història, ja que no els ha semblat creïble la transformació d'en Gregor en un insecte monstruós i han adoptat una postura distant respecte el text, encotillant-lo de bell antuvi dins del gènere fantàstic. Arran d'això s'ha parlat sobre a quin moviment literari pertany el text: la majoria de participants han considerat que es tractava d'una metàfora existencial en un món realista, és a dir, una al·legoria, on la transformació d'en Gregor en un insecte monstruós no passa d'ésser un símbol més -tothom estava d'acord en que no és pas casualitat que Kafka escollis precisament un escarabat. En la mateixa línia s'ha comentat els efectes devastadors de la cèlebre i fantàstica primera frase del text -Kafka està considerat un mestre en l'art d'iniciar un text-, on s'anuncia la irreversible situació del protagonista, car amb poques paraules i mínims elements aporta una tensió màxima, deixant el lector comós de cap a peus. Relacionat amb aquest fet, també s'ha recordat la transcendental importància de la coberta i traducció, tant del títol com el text, i els efectes erronis que poden infondre al relat.

Després de parlar de l'inici s'ha continuat amb el final, platejant-se la següent pregunta: es tracta d'un llibre amb final feliç? Doncs tothom ha estat d’acord en afirmar que per la resta de familiar d'en Gregor sí. Així doncs, un cop centrats en una situació tan extrema com irreversible, s'han examinat detalladament la evolució i les relacions entre els diferents membres de la família Samsa durant el relat:
  • Gregor, el protagonista, es troba forçat a reconstruir la seva identitat i mostra una desintegració física progressiva. Per altra banda, el continu desassossec psicològic de Gregor ha fet estralls en alguns tertulians, fins al punt d'alterar els nervis de més d'un amb la seva submissió i sacrifici envers la família.
  • Grete, l'antagonista, malgrat semblar que al principi sigui l'única que se n'ocupa de Gregor, el traeix i s'aprofita de la situació per acabar esdevenint la més despietada, passant d'una nena sense responsabilitats a una dona a la flor de la vida en disposició de buscar marit.
  • El pare, autoritari i despietat, té una relació difícil amb Gregor. Es tracta d'un personatge que juga un paper important i també evoluciona durant la narració: passa d'ésser un vell baix i decrèpit, sense suc ni bruc, a un personatge alt i autoritari que remena les cireres.
  • La mare de Gregor, en canvi, sembla un personatge més pla, malgrat tàcitament consent la humiliació del seu fill, sempre té un comportament pietós i compassiu.
També es va observar que la desintegració física de Gregor és paral·lela a la desintegració ètica de la resta de la família: un insecte amb consciència humana se sacrifica per una família d'humans amb consciència d'insecte.

Durant la tertúlia també hi ha hagut temps per un portar a terme un maridatge entre literatura i música. S'ha escoltat un parell de peces de Kafka-Fragmente (1985-1986) de György Kurtág, un compositor hongarès de música clàssica contemporània especialista en musicalització de textos literaris. El compositor, amb una soprano i un violí, aconsegueix transportar l'oient a un món kafkià. Aquí el teniu complet:

 https://www.youtube.com/watch?v=u0N8cqEbLyQ

Tot seguit es van comentar algunes de les múltiples interpretacions del relat. En primer lloc es van esmentar les clares referències del text a la mateixa vida de l’escriptor –idèntica estructura familiar, mateixos espais, mateixes relacions i vincles entre els diferents personatges, etc.-, el text és ben bé podria entendre com una al·legoria textual dels desassossecs de Kafka en el si de la família. També es va interpretar el text com a una crítica a la farsa de la família burgesa emergent de finals del segle XIX i principis del segle XX, com a una descripció de l’ofec econòmic i laboral de l’època, com a una al·legoria sobre la llibertat individual enfront del poder o l’autoritat –tant en l'àmbit familiar, laboral com estatal-, com a una descripció de soledat i aïllament de l’ambient de producció literària de principis de segle XX, i com a una crítica cínica i escèptica a l’optimisme burgès basat en el progrés, els avenços científics i el capitalisme. Per tancar aquest bloc també es van indicar diferents referències religioses del text, com la poma del pecat original i el sacrifici per culpabilitat.

Per finalitzar, s’ha parlat de la resta d’obres de Kafka: el conjunt de relats curts que va publicar en vida i les tres novel·les publicades pòstumament (i sobre si realment tenia la seva voluntat no publicar-les). La tertúlia s’ha clos comentant les traces kafkianes de diferents contes de literatura catalana: La salamandra de Mercè Rodoreda, El desert de Pere Calders o Gregor de Quim Monzó.

La salamandra de Mercè Rodoreda

5 de febrer de 2014

LA METAMORFOSI IV: El número 3

Segons la tradició mística jueva el número 1 simbolitza unitat, acord, simplicitat. El número 2 simbolitza dualitat, tensió i complexitat. El número 3 simbolitza completesa i estabilitat, l'harmonia que inclou i sintetitza els dos oposats. Des del punt de vista de la càbala -conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, desenvolupades en el judaisme-, el 3 és el número de la pau i de la integració.
El número 3 té un important paper en La metamorfosi de Franz Kafka. Rere una història aparentment absurda i mancada de sentit, l'escriptor jueu ens amaga una estructura equilibrada i lògica dividida en 3 parts de dimensions regulars:
  1. La primera part s’inicia amb la transformació de l’home en un insecte monstruós i acaba amb la ferida al cos de Gregor, la humiliació.
  2. La segona part suposa l’assumpció de la natura animal de Gregor i acaba amb la greu ferida que li provoca la poma llançada pel pare, augmenta la humiliació.
  3. La tercera part se centra en el desgast econòmic i emotiu de la família i acaba amb la mort per inanició de Gregor.
Més enllà de la clàssica divisió plantejament, nus i desenllaç, l’autor basteix tres actes propis de la tragèdia grega: crea un crescendo narratiu i simbòlic amb un joc de clímaxs progressius i amplificadors. Aquest fet queda palès en l'estructura triada lògica aristotèlica de tesi (transformació), antítesi (reacció) i síntesi (indiferència i decés). També, a la manera de la tragèdia de Sòfocles, Kafka sotmet a Gregor (Èdip) a un destí fatal (sacrifici de l’heroi) que acaba amb l’alliberament de la seva família (poble de Tebes).

A més d'aquesta estructura tripartida, el relat està farcit de trios: l'habitació de Gregor té 3 portes, la família Samsa consta de 3 membres, Gregor surt 3 vegades de la seva cambra -una en cadascuna de les 3 parts-, apareixen 3 criades durant la narració, hi ha 3 hostes (amb barba els 3) i els 3 Samsa escriuen 3 cartes.

Avisa Vladímir Nabókov en el seu estudi de l'obra que no s'ha d'exagerar el valor dels símbols -indica que “es poden trobar multitud de símbols estúpids en els enfocaments psicoanalític i mitològic de l'obra de Kafka, en una barreja elegant de mite i sexe que tan atractiva resulta a les mentalitats mediocres”- i que mai aquest ha de prevaldre sobre la vida formosa i ardent. L'àcid escriptor russoestatunidenc dóna al número 3 un significat tècnic:
«La trinitat, el trio, la tríada, el tríptic són formes naturals de l'art, com, suposem, en el quadre de les tres edats de la vida o de qualsevol altre motiu triple. El vocable tríptic significa quadre o relleu executat en tres compartiments contigus; i aquest és exactament l'efecte que Kafka ateny, per exemple, amb les tres habitacions del principi del relat: la sala d'estar, el dormitori de Gregor i l'habitació de la germana, amb Gregor a la peça central. Endemés, l'esquema triple suggereix els tres actes d'una obra de teatre. Per últim s'ha de resaltar que la fantasia de Kafka té una marcada tendència lògica i res caracteritza més la lògica que la tríada de tesi, antítesi i síntesi. De manera que limitem el símbol kafkià del tres a la seva significació estètica i lògica, i deixem a un costat tots aquells mites que els mitòlegs llegeixen a la seva obra.»
On the Meaning of Three. Eliezer Posner. chabad.org (2014).
càbala. diccionari.cat (2014).
Guia de lectura: La metamorfosi, de Franz Kafka. Pep Paré. Cruïlla.
Curso de literatura europea. Vladimir Nabokov. RBA (2012).