 |
| El poble vell. |
«Les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre
des dels llaüts amarrats en els molls silenciosos i s'enganxaren
lentament a les textures aspres de les cases arraulides al vessant de la
serra dominada pel castell. A la claror del dia, sempre li costava penetrar en el garbuix de carrers i carrerons.»
Just a l’aiguabarreig de l’Ebre i el Segre, a les profunditats de les aigües del
pantà de Riba-roja i sota el sedàs literari de Jesús
Moncada,
l’antiga vila de Mequinensa ha esdevingut l’epicentre d’un univers
mític: Amb
Camí de sirga i la resta de la seva obra, l’autor de la
Franja de Ponent fa la seva particular recerca del temps perdut,
recuperant gairebé un segle de memòria d’un poble negat a l’oblit.
 |
| Plànol del nucli urbà de la vila de Mequinensa (1968). |
 |
| La fàbrica de regalèssia. |
«Arribà al fumeral de la fàbrica d'extracte, l'edifici de rajola vermella
adossat a l'antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per
aquella banda; d'allí, seguint a l'Ebre el reflex gris-blau del fum de
la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les Vídues.»
 |
| El carrer Major. |
«El carrer Major, nexe entre l’antiga plaça morisca del mercat, centre de
la vila medieval, i l’eixample que havia desbordat les primeres
muralles i obligà a dreçar-ne un segon clos al segle XVIII, va omplir-se
de botigues [...].»
 |
| El carrer Amargura. |
«Unes vegades l’evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la
població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de
barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l’Ebre les aigües de
les pluges. Més tard, el sentia resseguir, alternant esmorteïments amb
revifalles, les giragonses del laberint medieval i un cop, en
l’itinerari imprevisible de la cercavila, li va parèixer que
s’eixamplava a l’esgambi de la plaça de l’Església.»
 |
| El carnaval. |
«No era el carnaval ensucrat i fals –arlequins ambigus i marqueses de
fira amb antifaços– del Casino de la Roda o del Saló de les Verges
Màrtirs. Era el vell carnaval vilatà, la força ancestral que empenyia
l’Honorat del Cafè a eixir en secret disfressat de cabró i a embestir
la gent amb la testa banyuda; la que neguitejava la peixatera dels
Porxos fins que es posava l’uniforme de l’avi, el de la guerra de Cuba, i
es tapava la cara per anar a trobar-se amb el cardenal –disfressa
ignorada de l’Estanislau Corbera– i fer l’amor amb ell a la cambra d’un
llaüt sense trencar l’anonimat mutu; la mateixa força que mantenia una
esgarrifosa figura negra immòbil durant hores i hores davant la casa
dels Romaguera.»
 |
| El taulell del cafè. |
«El taulell del cafè era l´escullera on topaven les angoixes:
expropiarien les terres, les mines, les cases, inundarien la vila… I de
seguida sorgia la pregunta: ¿quin seria el futur de tots plegats? ¿On
anirien? ¿Què farien?»
 |
| L'èxode. |
«–Volia dir-te adéu –va mormolar la Júlia–. Marxem demà…
El Nelson va estremir-se. Sabia que allò havia de passar: els fills
de la Júlia pensaven anar a obrir-se camí en un altre lloc, com altres
vilatans cansats de la incertesa del futur que ja havien emprès l’èxode
abans fins i tot del començament de les destruccions, sense esperar que
quallés la vila nova que la tenacitat dels vilatans havia començat a
erigir molt prop de la vella i a la qual estava previst que anirien a
instal·lar-se aviat les primeres famílies. Ho havia sentit a dir però
volia creure que allò no arribaria mai.»
 |
| La plaça d'Armes. |
«S’acostava a la plaça d’Armes, travessada feia una estona per la parella
de guàrdies civils i l’Honorat del Rom. El casal dels Torres era l’únic
que quedava a la gran plaça d’Armes, centre en altre temps de la vida
vilatana. Per més voltes que li donava, el vell Nelson no ho entenia.»
 |
| La destrucció. |
«Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir
de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i
revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i
rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa
s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels
que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va
elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en
l’aire lluminós del matí de primavera.»
Espais literaris de Jesús Moncada (2009-2010).
Ruta literària Jesús Moncada. Mapa Literari Català 2.0. Espais Escrits (2014).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada