28 de febrer de 2014

CAMÍ DE SIRGA III: La vella Mequinensa

El poble vell.
«Les primeres vermellors de l'alba van pujar al mur que vorejava l'Ebre des dels llaüts amarrats en els molls silenciosos i s'enganxaren lentament a les textures aspres de les cases arraulides al vessant de la serra dominada pel castell. A la claror del dia, sempre li costava penetrar en el garbuix de carrers i carrerons.»

Just a l’aiguabarreig de l’Ebre i el Segre, a les profunditats de les aigües del pantà de Riba-roja i sota el sedàs literari de Jesús Moncada, l’antiga vila de Mequinensa ha esdevingut l’epicentre d’un univers mític: Amb Camí de sirga i la resta de la seva obra, l’autor de la Franja de Ponent fa la seva particular recerca del temps perdut, recuperant gairebé un segle de memòria d’un poble negat a l’oblit.

Plànol del nucli urbà de la vila de Mequinensa (1968).

La fàbrica de regalèssia.
«Arribà al fumeral de la fàbrica d'extracte, l'edifici de rajola vermella adossat a l'antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per aquella banda; d'allí, seguint a l'Ebre el reflex gris-blau del fum de la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les Vídues.»
 
El carrer Major.
«El carrer Major, nexe entre l’antiga plaça morisca del mercat, centre de la vila medieval, i l’eixample que havia desbordat les primeres muralles i obligà a dreçar-ne un segon clos al segle XVIII, va omplir-se de botigues [...].»

El carrer Amargura.
«Unes vegades l’evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l’Ebre les aigües de les pluges. Més tard, el sentia resseguir, alternant esmorteïments amb revifalles, les giragonses del laberint medieval i un cop, en l’itinerari imprevisible de la cercavila, li va parèixer que s’eixamplava a l’esgambi de la plaça de l’Església.»

El carnaval.
«No era el carnaval ensucrat i fals –arlequins ambigus i marqueses de fira amb antifaços– del Casino de la Roda o del Saló de les Verges Màrtirs. Era el vell carnaval vilatà, la força ancestral que empenyia l’Honorat del Cafè a eixir en secret disfressat de cabró i a embestir la gent amb la testa banyuda; la que neguitejava la peixatera dels Porxos fins que es posava l’uniforme de l’avi, el de la guerra de Cuba, i es tapava la cara per anar a trobar-se amb el cardenal –disfressa ignorada de l’Estanislau Corbera– i fer l’amor amb ell a la cambra d’un llaüt sense trencar l’anonimat mutu; la mateixa força que mantenia una esgarrifosa figura negra immòbil durant hores i hores davant la casa dels Romaguera

El taulell del cafè.
«El taulell del cafè era l´escullera on topaven les angoixes: expropiarien les terres, les mines, les cases, inundarien la vila… I de seguida sorgia la pregunta: ¿quin seria el futur de tots plegats? ¿On anirien? ¿Què farien?»
L'èxode.
«–Volia dir-te adéu –va mormolar la Júlia–. Marxem demà…
El Nelson va estremir-se. Sabia que allò havia de passar: els fills de la Júlia pensaven anar a obrir-se camí en un altre lloc, com altres vilatans cansats de la incertesa del futur que ja havien emprès l’èxode abans fins i tot del començament de les destruccions, sense esperar que quallés la vila nova que la tenacitat dels vilatans havia començat a erigir molt prop de la vella i a la qual estava previst que anirien a instal·lar-se aviat les primeres famílies. Ho havia sentit a dir però volia creure que allò no arribaria mai.»

La plaça d'Armes.
«S’acostava a la plaça d’Armes, travessada feia una estona per la parella de guàrdies civils i l’Honorat del Rom. El casal dels Torres era l’únic que quedava a la gran plaça d’Armes, centre en altre temps de la vida vilatana. Per més voltes que li donava, el vell Nelson no ho entenia.»

La destrucció.
«Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.»

Espais literaris de Jesús Moncada (2009-2010).
Ruta literària Jesús Moncada. Mapa Literari Català 2.0. Espais Escrits (2014).