6 de març de 2014

CAMÍ DE SIRGA IV: Lo riu


EBRE NOSTRE

Amb sol, aire, boira i pluja,
per les viles riu avall,
los llaüts de Mequinensa
van marxar i no tornaran.

Ebre, Ebre, pare nostre,
tu es lo riu més estimat,
tu vas veure la grandesa
d'uns llaüts i uns navegants.

Amb sol, aire, boira i pluja,
per les viles riu avall,
los llaüts de Mequinensa
van marxar i no tornaran.

Ebre, Ebre, pare nostre,
tu es lo riu més estimat,
ja coneixes l'enyorança
dels teus fills mequinensans,
ja coneixes l'enyorança
dels teus fills mequinensans.

Enriqueta Moncada Oliver
Mequinensa, 1995


El món del riu, sempre present en els seus llibres, fascinava Jesús Moncada. La vida de Mequinensa, just a la confluència dels rius Ebre i Segre, estava lligada íntimament al riu, girava al seu voltant, convertit en centre de totes les coses. El riu, ensems amb les mines de lignit i el prominent castell, marcà la personalitat col·lectiva de la vila -i, per extensió, de bona part de les poblacions del tram final de les conques de l'Ebre. Paradoxalment, la Mequinensa de Jesús Moncada desaparegué sota el riu, negada sota les aigües del pantà de Riba-roja. Lo riu, vida i mort de la vella Mequinensa:
«[...] La memòria era cosa dels hòmens; ell, l'Ebre, era una força insensible als afanys d'aquella gent que li capturava els peixos, l'esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes.»

Els llaüts es preparen per salpar.
«Una rojor intensa encenia el riu, retallava ombres negres de naus als molls on els navegants es preparaven per salpar. Les siluetes dels llaüters eren taques blavisses i vermelles atrafegades entre rems i cordam. Grinyols de bossells i soroll de bitxers que esgaiaven l'aigua negra es barrejaven amb les ordres dels patrons i les veus de les peonades.»
L'avarada de la nau.
«L’avarada de la nau era un dels records més nítids de la senyora. [...] ella, amb l’ajuda del pare, havia estavellat una ampolla de xampany contra la proa del vaixell on el nom ressaltava a banda i banda amb lletres vermelles sobre un triangle blanc.»
El transbordador.
«En un sol dia el temps havia retrocedit i ara el transbordador, en desús feia molts anys, substituïa el pont, semblava dur-los a la fosca del passat. Van desembarcar en una vila emporuguida, plena d´ulls fugissers on es reflectia la inquietud…»
Les mines de lignit.
«La població havia viscut prop d'un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d'ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina.»
Les corregudes del setembre.
«Fins i tot va comprendre que, pel setembre, l’Arquimedes Quintana declinés de participar en la festa del riu. El vell pirata adduïa la cascamenta dels anys, encara que es veia d’una hora lluny que no volia enfrontar-se amb el deixeble. Però la Carlota de Torres no el perdonà mai… no podia evitar el record de la humiliació de la casa de Torres, vençuda en les corregudes de llaüts per primera vegada durant molts anys a mans d’aquell pollós que havia après a navegar amb una nau que duia el nom d’ella.»
El moll de Faió.
«Atabalat i perplex, l’Hipòlit s’empatollava en hipòtesis. Un retard del telegrama, entrebancs de darrera hora en el viatge dels llaüts, fins i tot una amallada, força probable per l’escàs cabal de l’Ebre a l’estiu, causa de perill en pedrets i trams de poca fondària on no era rar que embarranquessin naus servades per patrons de segona fila. La xerrameca enfarfollada, a sobre de no solucionar res, augmentava l’exasperació de la dona, a punt de perdre els estreps. Es sentia ofesa, humiliada. ¿Qui podia concebre que la Carlota de Torres i Camps –mai no utilitzà el cognom del marit– hagués d’esperar-se, voltada de maletes, perduda a l’estació del ferrocarril on carregaven el seu lignit, a la vora d’un riu solcat pels seus vaixells i els seus navegants i sobre el qual es considerava amb drets de propietària? ¿On eren els empleats de la casa Torres i Camps a Faió?»
Prop de Miravet.
«Quan tornà del cementiri, en lloc de pujar a casa, es dirigí als molls, embarcà en una pontona de la vídua, muntà els rems en els escàlems i s’avià Ebre avall davant l’estupor de la gent, esglaiada pel trencament impensable dels costums funeraris. Van descobrir-lo prop de Miravet, de bocaterrosa en una glera, sense sentits i cobert de fang; tenia els palmells en carn viva, espellotats per la remada brutal; el seu cos semblava el d’un ninot desmanegat.»
Va desembarcar a Tortosa.
«Va desembarcar a Tortosa, s’hi va fer una fotografia amb un antic company i començà de nou a remuntar l’Ebre. Tots els patrons el coneixien i trobava acolliment a les naus. A Benissanet, va dir penjaments del rei amb un antic daliner, cec feia molts anys i autor de romanços d’amor; a Xerta, visità un cunyat […]; a Garcia, preguntà per una mestra d’escola amb qui havia tingut relacions […]; a Flix, començà a tenir rodaments de cap i es va perdre pels carrers sense adonar-se de l’efervescència electoral que els omplia.»

Retrats: Jesús Moncada. Xavier Moret. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2005).
Lèxic de la navegació fluvial en l’obra de Jesús Moncada. Hèctor Moret, IFC (2007).

Espais literaris de Jesús Moncada (2009-2010).
Ruta literària Jesús Moncada. Mapa Literari Català 2.0. Espais Escrits (2014).