CAMÍ DE SIRGA V: La tertúlia

El fet que a la tertúlia de Camí de sirga només fóssim quatre gats fou una eina de dos talls: s'inicià amb una mica de desconcert per la manca de parròquia i els dubtes que això generà -no havia agradat?, la seva estructura narrativa complicada no havia convençut?, o, simplement, les agendes s'alinearen l'hora H del dia D?- , continuant i acabant amb una íntima atmosfera de complicitat que dóna marge als participants del club per extreure totes les essències de l'obra de Jesus Moncada.

Els participants del club que assistiren a la tertúlia quedaren meravellats de l'obra mestra de l'autor mequinensà. Tot i el gran esforç necessari per cabussar-se en l'univers mític que ofereix Jesús Moncada -poc o molt fou una barrera a superar per a tots els lectors- tothom quedà impressionat per la difícil estructura de salts temporals, la prosa poètica de l'autor i, sobretot, del lèxic ric i exuberant que s'hi proposa.

També hi hagué temps per escatir quins personatges havien agradat més i tothom es ficà ràpidament d'acord en l'hilarant apotecari, l'Honorat del Rom. També colpiren l'entranyable Arquimedes Quintana, els protagonistes Nelson i Carlota Torres, estàndards de la divisió de classes del poble del Baix Cinca, o personatges secundaris com la perversa Estefania d'Albera o la Feliça Rodenes, la inquilina del Balcó de l'Apocalipsi.

Sobre la intenció de l'autor en elaborar el llibre de mantenir la memòria de la vella Mequinensa negada sota del pantà de Riba-roja, es llegiren les paraules del mateix Moncada: «Pretenia explicar tot el que havia passat a Mequinensa, però al mateix temps, l’estructura que té el llibre, aquest constant anar i venir del passat al present, tenia un objectiu clar, que era donar una idea de simultaneïtat i explicar que les cases que queien tenien una història. Quan una casa queia, queia tot allò, quan un poble quedava destruït, quedava destruït tot allò que es remuntava de vegades fins i tot de la Guerra del Francès. A més a més, el llibre segueix d’una manera fidel les pujades i baixades de prosperitat de la vila durant gairebé un segle.». Les dificultats històriques relacionades amb aquesta memòria obriren la porta a reflexions sobre la importància del passat en una societat actual tan centrada en el present.

També es parlà, malgrat les reticències del mateix a autor al respecte, sobre les ressonàncies de l'obra amb Cien años de soledad i el realisme màgic sud-americà. Mantenint les evidents distàncies, s'enumeraren diferents raons per tenir-ho en compte: el constant to profètic, ambdues narren aproximadament cent anys d'història d'un món mític, les situacions màgiques narrades de forma realista, entre altres.

Per finalitzar, es comentà la resta de l'obra de Jesús Moncada, gairebé tota centrada en Mequinensa -l'única novel·la que no hi està ambientada és La galeria de les estàtues, que succeeix a la població imaginària de Torrelloba. Es féu especial èmfasi a la seva producció contista, en obres com El Cafè de la Granota o Calaveres atònites l'autor abandona l'envitricollada estructura narrativa de les seves novel·les i destil·la el seu peculiar humor irònic i sorneguer sense aturador.