31 de març de 2014

JOSAFAT III: Una edició, un musical i una pel·lícula


Des de la seva publicació l’any 1906, no hi ha dubte que Josafat de Prudenci Bertrana ha esdevingut una de les obres cabdals de la literatura catalana contemporània. Analitzada pregonament en l'àmbit acadèmic –una lectura clàssica d’institut-, la narració ha superat ja la cinquantena llarga d’edicions. Però, paradoxalment, cada nova reedició de l'obra ha anat afegint i acumulant errors de lectura, de comprensió i d'interpretació, allunyant-se de la llengua i l'estil original de Bertrana. Enguany, Edicions de la ela geminada, dintre la seva «Biblioteca Prudenci Bertrana», ha elaborat una nova edició de Josafat que tracta d’esmenar tots aquests errors i retornar a l’obra el seu esperit primigeni. En aquesta valenta i acurada edició a càrrec de Xavier Pla es reprèn la narració original i se n’ofereix una versió normalitzada amb criteris filològics moderns i respectuosos amb la intenció de l’autor.


Enguany Josafat està en voga. Endemés d’aquesta edició revisada, el passat mes de febrer s’estrenà a Girona l’adaptació musical basada en la novel·la: Josafat, el musical. Amb un pressupost de 100.000 euros, aquest ambiciós projecte ha estat la primera obra produïda íntegrament pel Teatre Municipal de Girona. Malgrat que se’n feren només dues sessions –ambdues amb les entrades exhaurides-, l'obra va néixer amb la intenció de representar-la fent gira arreu del país. Té una durada d’una hora i mitja i està dirigida per Joan Solana. L’adaptació musical dels texts és de Josep Pujol i la música, interpretada per deu cantants i catorze músics, és obra de Marc Timón. El repartiment està format per en Xavier Ribera-Vall, Marc Pujol i Judith Tobella.





Josafat també té una adaptació cinematogràfica. De títol homònim i produïda per TVE Catalunya, fou emesa per la 'Segona cadena' (TV2) el 13 de desembre de 1976. Dirigida per Mercè Vilaret i adaptada per l'omnipresent Josep Maria Benet i Jornet, fou interpretada pel mític Ovidi Montllor, Maife Gil, Àngels Moll, Jordi Serrat, Joan Borràs i Alfred Lucchetti.


Josafat. Edicions de la ela geminada (2014).
Josafat, Prudenci Bertrana. Xavier Serrahima: el racó de la paraula (2014).
Josafat, el musical. Teatre Municipal de Girona (2014).
El Teatre Municipal de Girona estrena el musical 'Josafat'. ara.cat (2014).
Josafat. Arxiu TVE Catalunya Lletres Catalanes. rtve.es (2014).

27 de març de 2014

JOSAFAT II: L’església de Santa Maria

Malgrat que en cap moment Prudenci Bertrana esmenta el nom de la ciutat, és una obvietat ubicar l’espai novel·lístic de Josafat a la Catedral de Girona, consagrada a Santa Maria.

Imponent referència de la ciutat, al bell mig del nucli vell, l'església de Santa Maria s’erigeix com un dels protagonistes d’aquesta narració d’interiors: lluny de tractar-se d’un simple decorat, arriba a fondre’s amb els personatges, influint tant en el seu aspecte com en els seus actes.

«L'església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada a la part més alta de la ciutat. La seva construcció havia durat segles. Gòtica en el seu interior, tenia la façana barroca, la qual, amb les seves capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte trist i desolat.»
Panoràmica de la catedral de Girona, l'església de Santa Maria.
Situada al punt més alt de Girona, la construcció de l'església de Santa Maria s'inicià el segle XI en estil romànic -actualment només en conserva el claustre i la torre- i continuà el segle XIII amb estil gòtic, finalitzant el segle XVIII.

Interior de la nau gòtica.
L'interior consta d'una única i immensa nau gòtica de 23 metres d'amplada i 35 d'alçària -té la peculiaritat d'ésser la nau més ampla de l'arquitectura gòtica mundial. Té quatre trams amb volta de creuria que se sostenen amb contraforts, entre cadascun dels quals s'allotgen dues capelles laterals.

Escalinata i façana principal.
La façana principal barroca té aspecte de retaule dividit en tres carrers horitzontals i tres cossos verticals, amb una balconada a cada banda amb balustrada i coronada per una rosassa amb vitrall. Per accedir a la seva porta hi ha una gran escalinata de noranta graons.

«El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectònic que la façana: una àmplia coronisa que corria al seu entorn assenyala el segon dels tres estatges en què fou dividit, i més amunt s'obrien vuit finestres, que aixoplugaven altres tantes campanes. La cúpula en sostenia una de minúscula, que servia de base al penell: un àngel de bronze simbolitzant la Fe, amb les ales mig esteses i la vestidura voleiant, les adjuves, amb llurs gàrgoles, embalumaven el grandiós edifici.»
El campanar nou.
El campanar adossat a la catedral té una alçada de 67 metres i allotja 6 campanes. L'àngel de bronze que l'encapçala inicialment representava la Fe, car tenia els ulls tapats amb una bena; però durant la Guerra del Francès fou decapitat i en restaurar-lo es col·locà sense els ulls embenats, ja que tothom coneixia la figura per les seves ales i des del sòl no es distingia.

«Al campanar de Santa Maria s'entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. [...]
La gran pila, amb la seva tapa clavetejada, els seus baixos relleus primorosos i el seu contorn elegant, desapareix en l'ombra espessa, impregnada de l'especial efluvi que només es desprèn de l'aigua beneita.»
La pila baptismal.
La capella del Baptisteri, una de les capelles laterals de la catedral construïda l'any 1470, exhibeix la pila baptismal renaixentista. La pila, feta d'un sol bloc de pedra nummulítica de Girona, té un metre i mig de diàmetre i presenta dotze cares, amb la representació d'un apòstol a cadascuna.

«[...] En un racó, la caixa de l'escala, on l'hèlix de massissos graons de pedra munta fins al cimal del campanar, forada també la volta. [...]»
L'escala helicoïdal del campanar nou.

«En l'estret passadís del trifori, Fineta es parà. Sobtadament, Josafat, que anava al seu darrera, hi ensopegà.»
Passadís del trifori.
Sota els grans vitralls que il·luminen la nau, la catedral té un trifori amb finestres d'arc ogival que recorren tot el seu perímetre a manera de fris.

«I encara més. La torreta del campanar romànic fou invadida pels clergues impertinents, i Josafat, mort de por, cregué sentir una cançó que muntava per l'escala, una cançó indecent, de bagassa avorrida i solitària. [...]»
L'absis i la torre de Carlemany.
La torre de Carlemany és un campanar romànic de planta quadrada de set nivells. Durant la construcció de la catedral gòtica va ser escapçada i incorporada als contraforts de la part exterior.

« [...] I l'aigua que gitava la gàrgola quimèrica caigué com baptisme purificador sobre la seva nuesa.»
La Bruixa de pedra.
La gàrgola en qüestió està situada al costat de la torre de Carlemany i s'anomena la Bruixa de pedra. Diu la llegenda que una bruixa, que vivia allà a la vora, cridava i llençava pedres als qui sortien de missa. Un dia, al costat del temple, ressonaren aquestes paraules: 'Pedres tires, pedres tiraràs i en pedra et convertiràs.' i la bruixa, per obra divina, es convertí en una gàrgola de pedra, l'única de la catedral que no és cap bestiola, perquè així no sortissin de la seva boca més malediccions ni renecs, sinó aigua neta de pluja.

Guia interactiva de Josafat. Prestatges de Biblionet (2014).
Catedral de Girona (2014).
La catedral de Girona. Pedres de Girona (2014).
Catedral de Girona. Viquipèdia (2014).
Visita a la Catedral de Girona. Àlbum Flickr de la Biblioteca Baldiri Reixac (2012)
La Bruixa de la Catedral. Descobrint Girona (2013)
Tres-cents contes per a un tricentenari: La bruixa de la catedral de Girona. VilaWeb (2014).

23 de març de 2014

JOSAFAT I: Presentació i material de suport

El 1905 Prudenci Bertrana, pintor reconegut i escriptor de contes breus -amb els que guanyà alguns guardons literaris-, era un artista clau en la renovació cultural de l'escena gironina que formava part del grup de joves intel·lectuals modernistes que creien en l'art pur i tenien com a objectiu despertar la ciutat de la seva letargia. En aquest context, Bertrana presentà Josafat a la Festa de la Bellesa de Palafrugell, uns premis literaris de nova creació que pretenien trencar el monopoli dels Jocs Florals; molt ben dotats econòmicament, arrencaven amb molta polseguera. Les dues novel·les finalistes foren Josafat i L'home bo de Josep Pous i Pagès. El jurat format per Joan Maragall, president, i Jaume Massó i Torrents i Joan Vergés i Barris, vocals i aquest darrer secretari, atorgà el primer premi a L'home bo.

L'aldarull esclatà quan, davant la clara superior qualitat literària de Josafat, quedava palès que el jurat havia pres la decisió basant-se en criteris no literaris: Josafat fou considerada una obra “immoral” -fet encara més evident en contrastar-se amb la guanyadora L'home bo, una obra que reflexiona sobre la força del bé.
«Josafat, es una concepció grandiosa, magistralment desenrotllada. Son realisme casi brutal a voltes, apareix com ennoblit, com dignificat per la fantasia de l'artista qu'ens afalaga l'esperit de un encís irresistible. [...] En les escenes de seducció en que apareix com el símbol de la temptació carnal, la meretriu impúdica i fastigosa, el cuadro esdevé llotós i repugnant, a força de detalls infectes qu'enterbolexen i profanen la puresa de l'obra d'art.»
Fragment del discurs de l'acta de lliurament del premi de la Festa de la Bellesa de Palafrugell (1905).

Acabem la primera temporada del club de lectura de Clàssics Moderns amb Josafat de Prudenci Bertrana, una petita joia modernista, considerada obra cabdal de la literatura catalana, que mitjançant un sensualisme desenfrenat cerca la puresa artística. Una polèmica narració que garanteix emocions fortes al lector i que féu trontollar la moralitat de principis del segle passat, ho aconseguirà més de cent anys després?

Josafat ha substituït la darrera lectura programada, Tot se'n va en orris de Chinua Achebe, per problemes logístics relacionats amb la distribució de llibres.



Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Editorial: Edicions 62
Col·lecció: Educació 62
Idioma: Català
Pàgines: 127




FITXA INFORMATIVA PRÈVIA

19 de març de 2014

CAMÍ DE SIRGA V: La tertúlia


El fet que a la tertúlia de Camí de sirga només fóssim quatre gats fou una eina de dos talls: s'inicià amb una mica de desconcert per la manca de parròquia i els dubtes que això generà -no havia agradat?, la seva estructura narrativa complicada no havia convençut?, o, simplement, les agendes s'alinearen l'hora H del dia D?- , continuant i acabant amb una íntima atmosfera de complicitat que dóna marge als participants del club per extreure totes les essències de l'obra de Jesus Moncada.

Els participants del club que assistiren a la tertúlia quedaren meravellats de l'obra mestra de l'autor mequinensà. Tot i el gran esforç necessari per cabussar-se en l'univers mític que ofereix Jesús Moncada -poc o molt fou una barrera a superar per a tots els lectors- tothom quedà impressionat per la difícil estructura de salts temporals, la prosa poètica de l'autor i, sobretot, del lèxic ric i exuberant que s'hi proposa.

També hi hagué temps per escatir quins personatges havien agradat més i tothom es ficà ràpidament d'acord en l'hilarant apotecari, l'Honorat del Rom. També colpiren l'entranyable Arquimedes Quintana, els protagonistes Nelson i Carlota Torres, estàndards de la divisió de classes del poble del Baix Cinca, o personatges secundaris com la perversa Estefania d'Albera o la Feliça Rodenes, la inquilina del Balcó de l'Apocalipsi.

Sobre la intenció de l'autor en elaborar el llibre de mantenir la memòria de la vella Mequinensa negada sota del pantà de Riba-roja, es llegiren les paraules del mateix Moncada: «Pretenia explicar tot el que havia passat a Mequinensa, però al mateix temps, l’estructura que té el llibre, aquest constant anar i venir del passat al present, tenia un objectiu clar, que era donar una idea de simultaneïtat i explicar que les cases que queien tenien una història. Quan una casa queia, queia tot allò, quan un poble quedava destruït, quedava destruït tot allò que es remuntava de vegades fins i tot de la Guerra del Francès. A més a més, el llibre segueix d’una manera fidel les pujades i baixades de prosperitat de la vila durant gairebé un segle.». Les dificultats històriques relacionades amb aquesta memòria obriren la porta a reflexions sobre la importància del passat en una societat actual tan centrada en el present.

També es parlà, malgrat les reticències del mateix a autor al respecte, sobre les ressonàncies de l'obra amb Cien años de soledad i el realisme màgic sud-americà. Mantenint les evidents distàncies, s'enumeraren diferents raons per tenir-ho en compte: el constant to profètic, ambdues narren aproximadament cent anys d'història d'un món mític, les situacions màgiques narrades de forma realista, entre altres.

Per finalitzar, es comentà la resta de l'obra de Jesús Moncada, gairebé tota centrada en Mequinensa -l'única novel·la que no hi està ambientada és La galeria de les estàtues, que succeeix a la població imaginària de Torrelloba. Es féu especial èmfasi a la seva producció contista, en obres com El Cafè de la Granota o Calaveres atònites l'autor abandona l'envitricollada estructura narrativa de les seves novel·les i destil·la el seu peculiar humor irònic i sorneguer sense aturador.

6 de març de 2014

CAMÍ DE SIRGA IV: Lo riu


EBRE NOSTRE

Amb sol, aire, boira i pluja,
per les viles riu avall,
los llaüts de Mequinensa
van marxar i no tornaran.

Ebre, Ebre, pare nostre,
tu es lo riu més estimat,
tu vas veure la grandesa
d'uns llaüts i uns navegants.

Amb sol, aire, boira i pluja,
per les viles riu avall,
los llaüts de Mequinensa
van marxar i no tornaran.

Ebre, Ebre, pare nostre,
tu es lo riu més estimat,
ja coneixes l'enyorança
dels teus fills mequinensans,
ja coneixes l'enyorança
dels teus fills mequinensans.

Enriqueta Moncada Oliver
Mequinensa, 1995


El món del riu, sempre present en els seus llibres, fascinava Jesús Moncada. La vida de Mequinensa, just a la confluència dels rius Ebre i Segre, estava lligada íntimament al riu, girava al seu voltant, convertit en centre de totes les coses. El riu, ensems amb les mines de lignit i el prominent castell, marcà la personalitat col·lectiva de la vila -i, per extensió, de bona part de les poblacions del tram final de les conques de l'Ebre. Paradoxalment, la Mequinensa de Jesús Moncada desaparegué sota el riu, negada sota les aigües del pantà de Riba-roja. Lo riu, vida i mort de la vella Mequinensa:
«[...] La memòria era cosa dels hòmens; ell, l'Ebre, era una força insensible als afanys d'aquella gent que li capturava els peixos, l'esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes.»

Els llaüts es preparen per salpar.
«Una rojor intensa encenia el riu, retallava ombres negres de naus als molls on els navegants es preparaven per salpar. Les siluetes dels llaüters eren taques blavisses i vermelles atrafegades entre rems i cordam. Grinyols de bossells i soroll de bitxers que esgaiaven l'aigua negra es barrejaven amb les ordres dels patrons i les veus de les peonades.»
L'avarada de la nau.
«L’avarada de la nau era un dels records més nítids de la senyora. [...] ella, amb l’ajuda del pare, havia estavellat una ampolla de xampany contra la proa del vaixell on el nom ressaltava a banda i banda amb lletres vermelles sobre un triangle blanc.»
El transbordador.
«En un sol dia el temps havia retrocedit i ara el transbordador, en desús feia molts anys, substituïa el pont, semblava dur-los a la fosca del passat. Van desembarcar en una vila emporuguida, plena d´ulls fugissers on es reflectia la inquietud…»
Les mines de lignit.
«La població havia viscut prop d'un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d'ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis, semblaven haver agafat la mateixa pàtina.»
Les corregudes del setembre.
«Fins i tot va comprendre que, pel setembre, l’Arquimedes Quintana declinés de participar en la festa del riu. El vell pirata adduïa la cascamenta dels anys, encara que es veia d’una hora lluny que no volia enfrontar-se amb el deixeble. Però la Carlota de Torres no el perdonà mai… no podia evitar el record de la humiliació de la casa de Torres, vençuda en les corregudes de llaüts per primera vegada durant molts anys a mans d’aquell pollós que havia après a navegar amb una nau que duia el nom d’ella.»
El moll de Faió.
«Atabalat i perplex, l’Hipòlit s’empatollava en hipòtesis. Un retard del telegrama, entrebancs de darrera hora en el viatge dels llaüts, fins i tot una amallada, força probable per l’escàs cabal de l’Ebre a l’estiu, causa de perill en pedrets i trams de poca fondària on no era rar que embarranquessin naus servades per patrons de segona fila. La xerrameca enfarfollada, a sobre de no solucionar res, augmentava l’exasperació de la dona, a punt de perdre els estreps. Es sentia ofesa, humiliada. ¿Qui podia concebre que la Carlota de Torres i Camps –mai no utilitzà el cognom del marit– hagués d’esperar-se, voltada de maletes, perduda a l’estació del ferrocarril on carregaven el seu lignit, a la vora d’un riu solcat pels seus vaixells i els seus navegants i sobre el qual es considerava amb drets de propietària? ¿On eren els empleats de la casa Torres i Camps a Faió?»
Prop de Miravet.
«Quan tornà del cementiri, en lloc de pujar a casa, es dirigí als molls, embarcà en una pontona de la vídua, muntà els rems en els escàlems i s’avià Ebre avall davant l’estupor de la gent, esglaiada pel trencament impensable dels costums funeraris. Van descobrir-lo prop de Miravet, de bocaterrosa en una glera, sense sentits i cobert de fang; tenia els palmells en carn viva, espellotats per la remada brutal; el seu cos semblava el d’un ninot desmanegat.»
Va desembarcar a Tortosa.
«Va desembarcar a Tortosa, s’hi va fer una fotografia amb un antic company i començà de nou a remuntar l’Ebre. Tots els patrons el coneixien i trobava acolliment a les naus. A Benissanet, va dir penjaments del rei amb un antic daliner, cec feia molts anys i autor de romanços d’amor; a Xerta, visità un cunyat […]; a Garcia, preguntà per una mestra d’escola amb qui havia tingut relacions […]; a Flix, començà a tenir rodaments de cap i es va perdre pels carrers sense adonar-se de l’efervescència electoral que els omplia.»

Retrats: Jesús Moncada. Xavier Moret. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2005).
Lèxic de la navegació fluvial en l’obra de Jesús Moncada. Hèctor Moret, IFC (2007).

Espais literaris de Jesús Moncada (2009-2010).
Ruta literària Jesús Moncada. Mapa Literari Català 2.0. Espais Escrits (2014).