28 de desembre del 2013

ELS MORTS III: La noieta d'Aughrim


"Ella [Gretta] no respongué de seguida. Després va dir amb un rampell de llàgrimes:
     -Oh, penso en aquella cançó, La noieta d'Aughrim."

La cançó popular irlandesa La noieta d’Aughrim (The Lass of Aughrim), detonant de la més cèlebre epifania joyciana, juga un paper central en Els morts, esdevenint un personatge més del conte.

Com ja hem esmentat a l’entrada anterior, per atènyer una compressió òptima del relat és bàsic fer un exercici previ de contextualització. En el cas de la música, s’ha de tenir en compte que, a diferència nostra, un contemporani de Joyce coneixia la cançó i era capaç d'evocar-la, projectant la seva significança i essència en el si de la narració.


The Lass of Aughrim



The Lass of Aughrim

If you be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me.

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms:
Lord Gregory let me in.

Oh Gregory, don’t you remember
One night on the hill,
When we swapped rings off each other’s hands,
Sorely against my will?
Mine was of the beaten gold,
Yours was but black tin.

Oh if you be the lass of Aughrim,
As I suppose you not to be
Come tell me the last token
That passed between you and me.

 Oh Gregory don’t you remember
One night on the hill
When we swapped smocks off each other’s backs,
Sorely against my will?
Mine was of the Holland fine,
Yours was but scotch cloth.


La noieta d'Aughrim

Si tu ets la noieta d'Aughrim
Tal com entenc que dius ésser,
digues-me quina fou la primera penyora
que va passar entre nosaltres dos.

 La pluja cau sobre els meus cabells rossos
i el rou humiteja la meva pell;
el meu fill està fred entre els meus braços,
Lord Gregory, deixa'm entrar.

 Oh Gregory, no recordes
una nit al turó
quan intercanviàvem els anells entre les nostres mans,
evidentment, contra la meva voluntat?
El meu era d'or brunyit,
el teu era, tanmateix, d'estany negre.

Oh si tu ets la noieta d'Aughrim,
tal com suposo que no ets,
vine, digues-me la darrera penyora
que va passar entre nosaltres dos.

Oh Gregory, no recordes
una nit al turó
quan intercanviàvem els anells entre les nostres mans,
evidentment, contra la meva voluntat?
El meu era de la pura Holanda,
el teu era, tanmateix, un drap escocès.


La noieta d’Aughrim és una balada irlandesa que explica la història d'una pobra nena irlandesa que, després de quedar-se embarassada d'un Lord angloirlandès de bona condició, exposa el nounat a la mort sota un intens xàfec demanant auxili a aquest Lord, mentre ell li nega. Segons la versió -al tractar-se d'una cançó popular n'hi ha un munt-, es diu que la noieta fou enredada o bé que es juraren amor etern, però al tenir diferent classe social l'home l'abandona.

Però la càrrega semàntica de la cançó no només recau sobre Gretta. En la versió escocesa -anomenada The Lass of Roch Royal-, la mare del Lord evita que la noieta hi contacti, interposant-se entre ells dos. Gabriel, mentre la Mary Jane s'exhibeix tocant el piano durant la vetllada, recorda la figura de la seva mare interposant-se entre ell i Gretta. Cadascú escolta la mateixa cançó però la interpreta en clau personal.

El que La noieta d'Aughrim desperta a Gretta sembla que està basat en una experiència juvenil de Nora Barnacle, la dona de Joyce, quan un jove del seu mateix poble, molt malalt i bojament enamorat d'ella, mor a causa del fred i la pluja incapaç de pair la partença de Nora a Dublín. Joyce s'assabentà d'aquest tràgic episodi secret de la seva dona durant l'estiu de l'any 1909 que passà a Galway, a l'oest d'Irlanda, amb la família de Nora, a qui veia per primera vegada.
“Fa una hora estava cantant la teva cançó, La noieta d’Aughrim. Quan canto aquesta encisadora tonada començo a plorar i la meva veu tremola d’emoció.”
Carta de James Joyce a Nora Barnacle (1909).

Perquè llegir els clàssics, avui. Laura Borràs. Ara Llibres (2011).
Nieva sobre los muertos y sobre los vivos. Félix Sanz González. Revistas UCM (1991).
An Analysis of the Use of Musical Allusions in James Joyce's Dubliners. Lindsey Warren. The Modern Word.
The Lass of Roch Royal. Viquipèdia (2013).
Letters of James Joyce. James Joyce, editat per Richard Ellmann (1966).

23 de desembre del 2013

ELS MORTS II: El Dublín d'Els morts

Per copsar matisos, detalls o referències, i comprendre millor novel·les que es desenvolupen en èpoques històriques o escenaris que ens queden llunyans o no ens són familiars, és convenient contextualitzar la lectura disposant dels trets més rellevants del rerefons històric que emmarca la narració i tenint a l’abast informació de la ubicació on es desenvolupa.

Els morts -i la resta de contes de Dublinesos- transcorren a Dublín i la capital irlandesa esdevé un protagonista més –si no el protagonista- del llibre. Per capbussar-s’hi, a més del context històric –del que ja hem donat quatre pinzellades-, caldria conèixer nocions de la moda i el mobiliari de l’època, i, sobretot, respirar l’atmosfera hivernal d’una ciutat de Dublín de principis de segle XX. Ens situem:

Dimecres, dia de Reis, 6 de gener de 1904; nit gèlida al bell mig del cor d'un Dublín de 300.000 ànimes. Després del solemne ball anual de les senyoretes Morkan, al número 15 d'Usher's Island, al moll del riu Liffey, albirem cap a ponent, per damunt del camp blanc de l’Esplanada del parc Phoenix, el reflex del casquet resplendent de neu del monument a Wellington. A continuació, acomboiem Gabriel i Gretta en el seu passeig seguint el riu enmig de la neu, primer a peu i després en carruatge, sota la inquietant presència, a l’altra part del riu, del Palau de les Quatre Corts, trencant pel pont O’Connell fins al cèntric Hotel Gresham, sota la glaçada mirada de l'estàtua de Daniel O'Connell amb claps de neu a sobre.

Croquis de la zona cèntrica de Dublín on es transcorre Els morts.
Reflex del prominent monument a Wellington al riu Liffey cap a ponent des d'Usher's Island.
El parc Phoenix nevat amb el monument a Wellington al fons.
El majestuós Palau de les Quatre Corts (Four Courts) presidint el riu Liffey i els seus populars ponts.
L'ample pont O'Connell, amb l'estàtua i carrer (llavors anomenat Sackville) de mateix nom al fons.
Estàtua de l'insigne polític irlandès Daniel O'Connell, L'Alliberador.
L'Hotel Gresham, ubicat al carrer O'Connel (llavors carrer Sackville).
L'estàtua del rei Billy al bell mig del carrer College Green amb el Trinity College al fons.
La cruïlla entre els cèntics carrers Nassau i Grafton.
Quatre senyores davant la porta de la terrassa UCD Earlsfort.
Un cavaller en carruatge pel parc Saint Stephen's Green.

Fotografies extretes de la galeria de Joyce's Dublin: An Exploration of 'The Dead'.

16 de desembre del 2013

ELS MORTS I: Presentació i material de suport

Màrtir de la seva pròpia causa, James Joyce s'autoimposà un exili silenciós per diferents ciutats europees -Zuric, Trieste, Roma i París- des de la tardor de 1904 fins a la seva mort a Zuric el 13 de gener de 1941. Joyce cercava l'ambient propici per escriure -”la literatura és l'afirmació més connatural de l'esperit humà” opinava Joyce- fugint de l'embarbussat laberint de les seves obsessions: el seu país -una Irlanda convulsa sotmesa a l'Imperi Britànic amb un nacionalisme en plena efervescència-, la religió catòlica -Joyce, educat en col·legis de jesuïtes, perdé la fe i quedà marcat per la seva relació problemàtica amb l'església catòlica irlandesa- i la seva família -família i religió acaben convergint en la figura de la seva mare, May Joyce, que l'ofegava per a què complís amb les seves obligacions.

A l'exili, després d'escriure Els morts i amb una intensa nostàlgia, Joyce escrigué al seu germà Stanislaus que es penedia del to irat i negatiu que emprà en la resta de relats anteriors de Dublinesos, sobretot per no haver sabut reflectir l'atractiu físic i natural que posseïa Dublín per sobre d'altres ciutats europees:
“No he reproduït la seva enginyosa insularitat i la seva hospitalitat. Aquesta darrera virtut, fins on arriba el meu coneixement, no existeix enlloc més d'Europa.”
Extret de Selected Letters of James Joyce ['Cartes seleccionades de James Joyce'] de Richard Ellmann.

Seguim el club de lectura Clàssics Moderns amb Els morts (The Dead), últim relat del recull de contes Dublinesos (Dubliners), on l'hospitalitat, un dels trets més distintius i tradicionals del poble irlandès, és un dels temes centrals. En aquest clàssic, considerat per la crítica un dels millors relats curts del segle XX, Joyce completà la seva visió d'un Dublín -i d'una Irlanda- paralitzada en la intersecció entre la vida i la mort.



Els morts
Autor: James Joyce
Idioma original: Anglès
Títol original: The Dead
Data de publicació: juny de 1914
Traducció: Joaquim Mallafrè




FITXA INFORMATIVA PRÈVIA

13 de desembre del 2013

1984 VI: La tertúlia

En termes generals i malgrat el llast d’angoixa que ha deixat en la majoria dels participants del club que han vingut a la tertúlia, la lectura de 1984 ha estat molt satisfactòria; la novel·la ha agradat i el seu missatge ha fet estralls.
La repercussió i ressonàncies del malson d’Orwell en la societat actual ha esdevingut l’eix vertebrador de la tertúlia. Tots els tertulians, sense excepció, estaven sorpresos i esfereïts per la vigència de l’advertiment orwelià en la nostra vida diària. Donant continuïtat a la tenebrosa i ansiosa atmosfera de la novel·la, tothom ha manifestat, d'una manera o una altra, la seva preocupació per com afecta el seu dia a dia la majoria de temàtiques que es toquen a l’obra: la pèrdua del dret a la intimitat –videovigilància, espionatge en la xarxa-, el control del passat per controlar el futur –importància de la memòria, llibertat dels mitjans de comunicació-, la manipulació lingüística -els conceptes de neollengua i pensardoble en la dialèctica política o en el llenguatge econòmic- i l'ús de violència repressiva per part de qualsevol tipus d'estat –el paper de la policia i les noves competències dels guardes de seguretat privada.

També s'ha comentat, a grans pinzellades, detalls de la biografia de l’autor, farcida de peripècies extremes –Orwell tingué una vida molt intensa: nasqué a l'Índia, es traslladà a Anglaterra, deixà els estudis, s’allistà a la Policia Imperial de l'Índia a Birmània (posteriorment l’abandonà), visqué en la més pregona pobresa a cosa feta, participà activament en diverses guerres com a voluntari (al front i a la rereguarda), entre altres-, molt lligada a 1984 i la resta de la seva obra literària. S'ha aprofitat l’avinentesa per parlar sobre les seves obres més rellevants: Dies a Birmània –una novel·la on narra la seva pèssima experiència a Birmània-, La rebel·lió dels animals –una magnífica al·legoria satírica del règim estalinista soviètic- i Homenatge a Catalunya –una brillant crònica de la seva participació en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà.

Pel que fa al nivell estrictament literari de l’obra, tot i que a algun lector se li ha fet un pèl feixuga la lectura de la part central –la part més estrictament política-, el realisme psicològic d’Orwell ha convençut la majoria dels lectors, provocant les reaccions desitjades. Orwell s’esmerçà en transmutar els seus assajos polítics d’advertiment a l’art literari; sembla que, com a mínim en el si del club, ho ha assolit amb escreix.

Un cop fet això, s'han tractat algunes de les influències literàries de 1984, entre les quals hi ha algunes de les distòpies més cèlebres. We (Nosotros en la traducció al castellà) d’Ievgueni Zamiatin –considerada una de les primeres distòpies, anterior i similar en molts aspectes a 1984- i Darkness at Noon (El cero y el infinito en la traducció al castellà) d’Arthur Koestler –una angoixant novel·la que recorda la darrera part de 1984 d’aïllament i tortura del protagonista en el Ministeri de l’Amor- han encetat un debat sobre el límit entre influència i plagi en la literatura. També, aprofitant que algun participant de la tertúlia s’havia llegit Un món feliç d’Aldous Huxley, s'han contraposat les societats que plantegen ambdues obres, comparant les seves particularitats.

La tertúlia ha acabat amb un intens debat, sense guanyador clar, entre defensors i detractors de l’ús de la tecnologia i els seus efectes en diferents àmbits de la societat actual (educació, relacions socials, medi laboral, entre altres).

En definitiva i a manera de conclusió, no sembla agosarat afirmar que George Orwell estaria content de l’impacte que ha tingut la seva obra en els participants del club. Com podeu veure, n’hem espremut gairebé tot el suc. Ara ja estem advertits, només depèn de nosaltres.

7 de desembre del 2013

1984 V: Huxley contra Orwell

Un món feliç (Brave New World), publicada l’any 1932 per l’escriptor anglès Aldous Leonard Huxley (1894-1963), és considerada, endemés de la novel·la que ens ocupa, l’altra “gran” distòpia -subgènere literari que descriu una antiutopia, una societat opressiva, totalitària i indesitjable- de mitjans del segle XX. Huxley es rebel·lava en la seva obra contra l'esperit de la modernitat vigent, contra tots els avenços tecnològics i científics del segle XX i contra el materialisme ferotge que veia avançar en la societat a passes de gegant. 

UN MÓN FELIÇ

Coberta de la primera edició.
La novel·la d'Huxley descriu una societat alienada, dominada per la tecnologia, que viu en un estat permanent de feliç ignorància. L’Estat Mundial únic controla als individus, dividits rígidament en castes, mitjançant mètodes de tecnologia reproductiva, ensenyament durant el son, manipulació i condicionament psicològic. Sense marge per a la llibertat, les persones apaivaguen els seus pocs patiments amb una droga anomenada soma i viuen immersos en una societat consumista desvinculada de molts sentiments humans bàsics -per exemple el sexe és una distracció però l'amor i la família són considerats obscens. L'esport tecnificat és un dels pilars de l'estat i una de les majors distraccions de la població.

Ambdós escriptors, pel fet d’ésser compatriotes i pràcticament contemporanis, comparteixen diverses coincidències i curiositats: L'any 1917 Huxley fou mestre de francès d’Orwell durant un curs a Eton College, Orwell llegí sense cap mena de dubte Un món feliç d'Huxley -la seva influència en 1984 és òbvia- i Orwell, tot just després de publicar 1984, envià un exemplar de l’obra a Huxley. Huxley li agraí amb aquesta carta, on es prengué el luxe de comparar les prediccions d’ambdues obres en una societat futura:

Wrightwood, Cal.
21 d'octubre de 1949

Benvolgut Sr. Orwell:

Fou molt amable de la seva part demanar al seu editorial que m’enviessin una còpia del seu llibre. Arribà quan tot just estava al bell mig d'una obra mestra que requereix molta lectura i consulta de referències i, per la meva mala visió que m’obliga a racionar la lectura, vaig haver d’esperar un temps abans d’embarcar-me en 1984.

Coincidint amb tot el que els crítics han escrit sobre ell, no necessito dir-li, un cop més, que excel·lent i profundament important és el llibre. Puc, en canvi, parlar sobre l’assumpte de què tracta el llibre: la revolució definitiva? El darrer deix de filosofia d’una revolució definitiva –la revolució que transcendeix la política i l’economia i que cerca una subversió total de la psicologia i la fisiologia de l’individu- es troba al Marquès de Sade, que es considerava a si mateix expert hereu de Robespierre i Babeuf. La filosofia de la minoria dominant en 1984 és un sadisme menat a les seves conclusions lògiques més enllà del sexe i de la seva negació. En realitat sembla dubtós que la política de “la bota a la cara” pugui mantenir-se indefinidament. La meva opinió és que l’oligarquia dominant trobarà formes menys xardoroses i malbaratadores de governar i satisfer la seva set de poder i que aquestes maneres s’assemblaran més a aquelles que jo descrigué a Un món feliç. Recentment tingué l’oportunitat de revisar la història del magnetisme animal i de l’hipnotisme i quedà molt impressionat per la forma en què, durant segle i mig, el món refusà a prendre’s seriosament els descobriments de Mesmer, Braid, Esdaide i altres.

En part pel materialisme imperant i en part per la respectabilitat prevalent, els filòsofs i els científics del segle XIX no estaven disposats a investigar els fets més rars de la psicologia d’homes pràctics com els polítics, els soldats i els policies, per aplicar-los a l’àmbit governamental. Gràcies a la voluntària ignorància dels nostres pares, l’arribada de la revolució final s’ha retardat cinc o sis generacions. Un altre cop de sort fou la incapacitat de Freud per hipnotitzar amb èxit i el seu consegüent menyspreu de l'hipnotisme. Aquest retardà l’aplicació general de la hipnosi a la psiquiatria pel capbaix durant quaranta anys. Però ara la psicoanàlisi es combina amb la hipnosi i la hipnosi ha esdevingut fàcil i indefinidament extensible mercès a l’ús de barbitúrics, que indueixen un estat hipnòtic i de suggestió inclús als subjectes més recalcitrants.

Penso que en la generació vinent els governants del món descobriran que el condicionament infantil i la narco-hipnosi són més eficients, com a instruments de govern, que les porres i les presons, i que l’anhel de poder pot satisfer-se tan justa i completament igual suggerint a la gent que estimi el seu servatge com flagel·lant-los i picant-los fins a l’obediència. En altres paraules, em sembla que el malson de 1984 està destinat a encaixar en un món més semblant al que m'imaginava a Un món feliç. El canvi sobrevindrà com resultat d’una sentida necessitat per incrementar l’eficiència. Mentrestant, per descomptat, pot haver-hi una guerra atòmica i biològica a gran escala –en aquest cas tindrem malsons d’altres tipus i amb prou feines imaginables.

Mercès altra vegada pel llibre.

Sincerament seu,

Aldous Huxley

Huxley pensava que el seu advertiment a les generacions futures era més encertat que el d’Orwell. L'educador i crític social Neil Postman els compara d'un forma ben pedagògica en el pròleg del seu llibre Amusing Ourselves to Death ['Divertint-nos fins a la mort']: "Orwell temia per aquells que volen prohibir llibres. Huxley temia que no hi haguessin raons per prohibir un llibre, per què això voldria dir que ningú en vol llegir cap."

A qui penseu que s’assembla més la nostra societat actual: a la jerarquitzada, alienada i consumista d’Un món feliç o a l'angoixant, controlada i coercitiva de 1984?
Nineteen Eighty-Four. Viquipèdia (2013).
Brave New World. Viquipèdia (2013).
1984, Un mundo feliz y El miedo a la libertad. La habitación de Pascal... (2010).
1984 v. Brave New World. Letters of Note (2013).

1 de desembre del 2013

1984 IV: El pecat original

Any 1984. Mentre el món periodístic s’esmerçava a desmuntar la profecia orweliana, la multinacional informàtica estatunidenca Apple aprofitava l'avinentesa i llençava el seu ordinador original -Macintosh 128K- amb un sonat anunci televisiu anomenat 1984, inspirat en la novel·la que ens ocupa.

L'anunci, d'un minut de duració, un pressupost desmesurat de 900.000$ i dirigit pel cèlebre director britànic Ridley Scott -director d'Alien (1979), Blade Runner (1982), Thelma i Louise (1991) i Gladiator (2000), entre altres-, fou emès per la cadena CBS únicament un sol dia, el 22 de gener de 1984, durant el temps mort de la Super Bowl (la final del campionat de futbol americà), la franja comercial més cara de la televisió estatunidenca.

L'anunci, premiat en diverses ocasions, està considerat una obra mestra en l'àmbit publicitari i ha esdevingut una de campanyes més influents i reeixides de tots els temps. Aquí el teniu:


Una heroïna sense nom -interpretada per l'atleta britànica Anya Major- salva la humanitat de la "conformitat" del Gran Germà -interpretat per l'actor britànic David Graham. L'anunci simbolitza Apple com l'única i darrera esperança per garantir la llibertat davant el control total de la indústria informàtica per part d'IBM. En paraules del mateix Steve Jobs, cofundador i director d'Apple: "Dominarà IBM tota la indústria informàtica? Tota l'era de la informació? Tenia George Orwell raó sobre 1984?". L'anunci s'acaba amb el següent missatge: “El 24 de gener, Apple Computer presentarà Macintosh, i veuràs per què 1984 no serà com 1984”.

Un cop més la realitat supera la ficció i el mes de juny d'enguany el llibre 1984 es disparava a les llistes de vendes pel cas d'espionatge estatunidenc provocat per les filtracions d'un extreballador de la CIA, Edward Snowden, que implicava a la trama els gegants de la xarxa Google, Facebook, Microsoft, Skype, Yahoo i Apple. L'escàndol, encara viu, ha degenerat en una crisi d'espionatge a escala internacional.

En la tradició catòlica, la serp temptà Eva perquè convencés Adam de prendre l'únic fruit prohibit de l'Arbre del Bé i del Mal, la poma.
Confieu que ningú us vigila mentre esteu llegint aquesta entrada?
1984 (advertisement). Viquipèdia (2013).
Sales of Orwell's '1984' spike after NSA leak. CNN Money (2013).
Claves del espionaje de EE.UU. y sus aliados. rtve.es (2013).