1984 V: Huxley contra Orwell

Un món feliç (Brave New World), publicada l’any 1932 per l’escriptor anglès Aldous Leonard Huxley (1894-1963), és considerada, endemés de la novel·la que ens ocupa, l’altra “gran” distòpia -subgènere literari que descriu una antiutopia, una societat opressiva, totalitària i indesitjable- de mitjans del segle XX. Huxley es rebel·lava en la seva obra contra l'esperit de la modernitat vigent, contra tots els avenços tecnològics i científics del segle XX i contra el materialisme ferotge que veia avançar en la societat a passes de gegant. 

UN MÓN FELIÇ

Coberta de la primera edició.

La novel·la d'Huxley descriu una societat alienada, dominada per la tecnologia, que viu en un estat permanent de feliç ignorància. L’Estat Mundial únic controla als individus, dividits rígidament en castes, mitjançant mètodes de tecnologia reproductiva, ensenyament durant el son, manipulació i condicionament psicològic. Sense marge per a la llibertat, les persones apaivaguen els seus pocs patiments amb una droga anomenada soma i viuen immersos en una societat consumista desvinculada de molts sentiments humans bàsics -per exemple el sexe és una distracció però l'amor i la família són considerats obscens. L'esport tecnificat és un dels pilars de l'estat i una de les majors distraccions de la població.

Ambdós escriptors, pel fet d’ésser compatriotes i pràcticament contemporanis, comparteixen diverses coincidències i curiositats: L'any 1917 Huxley fou mestre de francès d’Orwell durant un curs a Eton College, Orwell llegí sense cap mena de dubte Un món feliç d'Huxley -la seva influència en 1984 és òbvia- i Orwell, tot just després de publicar 1984, envià un exemplar de l’obra a Huxley. Huxley li agraí amb aquesta carta, on es prengué el luxe de comparar les prediccions d’ambdues obres en una societat futura:

Wrightwood, Cal.
21 d'octubre de 1949

Benvolgut Sr. Orwell:

Fou molt amable de la seva part demanar al seu editorial que m’enviessin una còpia del seu llibre. Arribà quan tot just estava al bell mig d'una obra mestra que requereix molta lectura i consulta de referències i, per la meva mala visió que m’obliga a racionar la lectura, vaig haver d’esperar un temps abans d’embarcar-me en 1984.

Coincidint amb tot el que els crítics han escrit sobre ell, no necessito dir-li, un cop més, que excel·lent i profundament important és el llibre. Puc, en canvi, parlar sobre l’assumpte de què tracta el llibre: la revolució definitiva? El darrer deix de filosofia d’una revolució definitiva –la revolució que transcendeix la política i l’economia i que cerca una subversió total de la psicologia i la fisiologia de l’individu- es troba al Marquès de Sade, que es considerava a si mateix expert hereu de Robespierre i Babeuf. La filosofia de la minoria dominant en 1984 és un sadisme menat a les seves conclusions lògiques més enllà del sexe i de la seva negació. En realitat sembla dubtós que la política de “la bota a la cara” pugui mantenir-se indefinidament. La meva opinió és que l’oligarquia dominant trobarà formes menys xardoroses i malbaratadores de governar i satisfer la seva set de poder i que aquestes maneres s’assemblaran més a aquelles que jo descrigué a Un món feliç. Recentment tingué l’oportunitat de revisar la història del magnetisme animal i de l’hipnotisme i quedà molt impressionat per la forma en què, durant segle i mig, el món refusà a prendre’s seriosament els descobriments de Mesmer, Braid, Esdaide i altres.

En part pel materialisme imperant i en part per la respectabilitat prevalent, els filòsofs i els científics del segle XIX no estaven disposats a investigar els fets més rars de la psicologia d’homes pràctics com els polítics, els soldats i els policies, per aplicar-los a l’àmbit governamental. Gràcies a la voluntària ignorància dels nostres pares, l’arribada de la revolució final s’ha retardat cinc o sis generacions. Un altre cop de sort fou la incapacitat de Freud per hipnotitzar amb èxit i el seu consegüent menyspreu de l'hipnotisme. Aquest retardà l’aplicació general de la hipnosi a la psiquiatria pel capbaix durant quaranta anys. Però ara la psicoanàlisi es combina amb la hipnosi i la hipnosi ha esdevingut fàcil i indefinidament extensible mercès a l’ús de barbitúrics, que indueixen un estat hipnòtic i de suggestió inclús als subjectes més recalcitrants.

Penso que en la generació vinent els governants del món descobriran que el condicionament infantil i la narco-hipnosi són més eficients, com a instruments de govern, que les porres i les presons, i que l’anhel de poder pot satisfer-se tan justa i completament igual suggerint a la gent que estimi el seu servatge com flagel·lant-los i picant-los fins a l’obediència. En altres paraules, em sembla que el malson de 1984 està destinat a encaixar en un món més semblant al que m'imaginava a Un món feliç. El canvi sobrevindrà com resultat d’una sentida necessitat per incrementar l’eficiència. Mentrestant, per descomptat, pot haver-hi una guerra atòmica i biològica a gran escala –en aquest cas tindrem malsons d’altres tipus i amb prou feines imaginables.

Mercès altra vegada pel llibre.

Sincerament seu,

Aldous Huxley

Huxley pensava que el seu advertiment a les generacions futures era més encertat que el d’Orwell. L'educador i crític social Neil Postman els compara d'un forma ben pedagògica en el pròleg del seu llibre Amusing Ourselves to Death ['Divertint-nos fins a la mort']: "Orwell temia per aquells que volen prohibir llibres. Huxley temia que no hi haguessin raons per prohibir un llibre, per què això voldria dir que ningú en vol llegir cap."

A qui penseu que s’assembla més la nostra societat actual: a la jerarquitzada, alienada i consumista d’Un món feliç o a l'angoixant, controlada i coercitiva de 1984?

Nineteen Eighty-Four. Viquipèdia (2013).

Brave New World. Viquipèdia (2013).

1984, Un mundo feliz y El miedo a la libertad. La habitación de Pascal... (2010).

1984 v. Brave New World. Letters of Note (2013).