25 de novembre del 2013

1984 III: Una novel·la d'impacte

L’editorial londinenc Secker and Walburg publicà 1984 el 8 de juny de 1949 a Gran Bretanya i, gairebé de forma simultània, a Estats Units; menys de set mesos abans de la mort per tuberculosi del seu autor, George Orwell, el 21 de gener de 1950, als quaranta-sis anys d’edat a l’apartada illa escocesa de Jura.

Des del primer moment la novel·la esdevingué un èxit de vendes arreu i Orwell només pogué gaudir de la seva inesperada fama uns pocs mesos. Durant aquest període Orwell tractà d’aclarir, davant la tendència esbiaixada de la majoria de crítiques de recepció estatunidenques de la novel·la -presentada com un ferotge al·legat contra la Unió Soviètica-, i, especialment, les insinuacions d’atac al Partit Laborista britànic –on ell mateix militava-, les seves intencions mitjançant una nota de premsa elaborada pel seu editor:
“Alguns crítics de 1984 han suggerit que el punt de vista de l’autor és que això, o quelcom semblant, és el que esdevindrà en els quaranta anys vinents en el món occidental. Això no és correcte. Penso que, a més del fet que el llibre és, després de tot, una paròdia, alguna cosa similar a 1984 podria ocórrer. Aquesta és la direcció del món al present, i la tendència està arrelada als fonaments polítics, socials i econòmics de la situació del món contemporani. [...] La moralitat que s’hauria d’extreure d’aquest perillós malson és senzilla: No deixis que succeeixi. Depèn de tu.”
Descartada doncs la lectura de l’obra en clau profètica, l’advertiment d’aquest projecte literari i polític d’Orwell sembla no perdre mai la vigència. Actualment aquest fet és fàcilment demostrable, 1984 està en plena forma: manté un alt i constant ritme de vendes, frueix d’un ampli ressò arreu i un impacte cultural, polític i social espaordidor.

IMPACTE MEDIÀTIC

1984 ha estat adaptada a gairebé tots els mitjans diverses vegades i ha influït a multitud de treballs, sobretot al món musical.

Adaptacions directes

La novel·la s'ha portat dues vegades al cinema amb el mateix títol, 1984. La primera el 1956 dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Edmond O'Brien (Winston) i Jan Sterling (Júlia). La segona el mateix 1984 dirigida per Michael Radford i protagonitzada per John Hurt (Winston), Suzanna Hamilton (Júlia) i Richard Burton (O'Brien), amb banda sonora del grup britànic Eurythmics. Endemés d'aquestes dues pel·lícules, cal esmentar també diverses adaptacions televisives: una el 1953, emesa pel canal estatunidenc CBS, i dues, el 1954 i el 1965, produïdes pel canal britànic BBC.

També se n'han fet diverses adaptacions radiofòniques (1949 i 1953 a l'emissora estatunidenca NBC; i 1965, 2005 i 2013 a l'emissora britànica BBC), teatrals (una adaptació dirigida per Tim Robbins i interpretada per la companyia The Actor’s Gang representada al Teatre Poliorama de Barcelona entre finals de setembre i principis d'octubre de 2009) i fins i tot operístiques (una òpera composta per Lorin Maazel i estrenada el 2005 al londinenc Royal Opera House).
Cartell de l'obra de teatre 1984.
(Teatre Poliorama, Barcelona, 2009)
Influències i referències

La novel·la també ha influït altres pel·lícules com Sleeper (1973), una comèdia de Woody Allen protagonitzada per Diane Keaton, John Beck i Mary Gregory; Brazil (1985), dirigida per Terry Gilliam i protagonitzada per Jonathan Pryce, Robert De Niro, Kim Greist i Michael Palin; i Equilibrium (2002), dirigida per Kurt Wimmer i protagonitzada per Christian Bale, Emily Watson i Taye Diggs.

A l'àmbit on el llibre ha fet estralls és el musical. Artistes i grups de ressó de diferents èpoques han emprat l'obra com a referència: Stevie Wonder amb la cançó Big Brother (1972), David Bowie amb diverses cançons de l'àlbum Diamond Dogs (1974), com Rock'n'Roll With Me, Sweet Thing, l'homònima 1984, We Are the Dead o Big Brother; The Clash amb la cançó 1977 (1977), Van Halen que el mateix 1984 publicà l'àlbum MCMLXXXIV, Judas Priest amb la cançó Electric Eye (1982), Radiohead amb cançons com Karma Police (1997) o 2+2=5 (2003), i Muse amb diverses cançons de diferents àlbums com Citizen Erased (2001), Resistence (2009) o United States of Eurasia (2009), entre altres.


La novel·la també ha influït altres obres literàries com 1985 (1978) d'Anthony Burgess o la trilogia de 1Q84 (2009) de Haruki Murakami, ambdues amb títols inspirats per l'obra d'Orwell.
1Q84 de Haruki Murakami editada per Empúries.
El món televisiu ha proporcionat un dels exemples d'influència de la novel·la més clars: el conegut xou d'impacte Big Brother (Gran Hermano), on els participants, tancats en una casa, estan 24 hores sota la vigilància de les càmeres. També pren el nom del llibre la sèrie còmica Room 101 ['Habitació 101'] de la cadena britànica BBC.
Imatge del xou d'impacte Gran Hermano emès per Telecinco.
IMPACTE LINGÜÍSTIC

L'impacte de 1984 també s'estén al llenguatge, sobretot pel que fa a la llengua anglesa. Mentre el neologisme orwelià s'aplica a qualsevol tret o característica que reprodueixi les actituds totalitàries descrites en la novel·la, mots com Gran Germà, Policia del Pensament, pensardoble o novaparla s'empren habitualment per referir-se a situacions de repressió, manipulació de la informació o control social.
“La Revolució serà completa quan el llenguatge sigui perfecte. La novaparla és el Socang i el Socang és la novaparla.”

“El propòsit de la novaparla no era tan sols proveir un mitjà d'expressió a la visió del món i als hàbits mentals propis dels devots del Socang, sinó també fer impossibles altres maneres de pensar.”

“[...] En l'antiga llengua es denominava control de la realitat, en novaparla es diu pensardoble, tot i que el pensardoble comprèn moltes coses més. Pensardoble significa el poder d'assumir simultàniament en la pròpia consciència dues creences contradictòries i acceptar-les totes dues.”
Aquest parell de conceptes, la novaparla i el pensardoble són les eines bàsiques de dominació del Partit. Aquest darrer queda palès en els tres eslògans del partit:

LA GUERRA ÉS PAU
LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE
LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA

El llenguatge orwelià, comprès com a llenguatge ideològic, s'ha escolat en la parla habitual dels nostres dies: la manipulació informativa dels mitjans de comunicació, els eslògans publicitaris i la dialèctica política, entre altres. Cal esmentar el darrer cop que un polític afirma una opinió com un dogma de fe que just un temps abans menyspreava?
“ELS INSTRUMENTS DE LA GUERRA TENEN UN PAPER EN MANTENIR LA PAU.”
(Frase extreta del discurs de Barack Obama, President i màxima autoritat militar d'Estats Units d'Amèrica en l'acceptació del Premi Nobel de la Pau 2009)

La realitat supera la ficció. Us atreviu a usar la vellaparla (o, com en diríem, el català estàndard) i pensar més exemples en novaparla o pensardoble de l'actualitat?

IMPACTE POLÍTIC I SOCIAL
Grafit a la ciutat ucraïnesa de Donetsk.
El control social de 1984 també ha trobat el seu lloc a la política i, sobretot, a la cultura de carrer, centrat en el debat sobre el dret a la privacitat.
Grafit a la ciutat de Madrid.
Gran Bretanya i la seva capital, Londres, són els casos més paradigmàtics de la cultura del control mitjançant videovigilància, on se sacrifica la privacitat dels ciutadans per millorar la seguretat pública. Les càmeres de circuit tancat (CCTV) ho registren pràcticament tot: carrers, supermercats, ascensors, edificis oficials i privats, centres comercials, escoles, aparcaments, estacions d’autobús i tren, aeroports, bars i restaurants, entre altres. Malgrat que no hi ha estadístiques oficials al respecte, les següents dades poden donar una idea del nombre de càmeres CCTV instal·lades:
  • Hi ha uns 4.2 milions de càmeres CCTV arreu del país (2002).
  • Hi ha aproximadament una càmera CCTV per a cada 14 ciutadans (2008).
  • Gran Bretanya té el 20% de càmeres CCTV del món i només l'1% de la població mundial.
  • Un londinenc és registrat en les càmeres CCTV unes 300 vegades cada dia.
Càmeres CCTV al voltant de la casa londinenca on vivia George Orwell.
No cal anar tan lluny, l’Ajuntament de Barcelona instal·là l’any 2001 les primeres càmeres de videovigilància a la plaça que el mateix ajuntament batejà amb el nom de George Orwell, així com al carrer Escudellers. Ironia del destí o homenatge a la memòria de l’autor amb una subtil paradoxa orweliana? Davant d’una decisió tan polèmica, el consistori sempre explica que no generalitzarà el sistema de videovigilància a la ciutat, només adient a les zones turístiques de concentració de robatoris. Actualment hi ha instal·lades al voltant d’una trentena de càmeres arreu de la ciutat.

Grafit sobre el cartell de zona vigilada a la plaça George Orwell de Barcelona.
Però aquestes càmeres ubicades als espais públics només són la punta de l’iceberg de la xarxa de control visual d’ús policial existent aquí a casa nostra. Mentre, a diferència de la Gran Bretanya, la col·locació d’aquestes càmeres té un llarg i lent procés jurídic i burocràtic a seguir, la proliferació d’altres tipus de càmeres, no sotmeses a la mateixa llei –Llei Orgànica 4/1997 per la qual es regula la utilització de videocàmeres per les forces i cossos de seguretat en llocs públics-, està ja molt estesa: càmeres de trànsit, càmeres en la totalitat de transports públics, circuits tancats de televisió dins i fora d’edificis públics i privats, com hotels, bancs, centre comercials i cada cop més empreses i establiments, entre altres.

Sabeu on està aquesta càmera de videovigilància?

Sou conscients de quantes càmeres de videovigilància capturen la vostra imatge cada dia?

Nineteen Eighty-Four. Viquipèdia (2013).
Mil novecientos ochenta y cuatro. Miquel Berga. Pròleg d'una edició de 1984 del Círculo de Lectores (2003).
1984, de George Orwell. Juan Manuel Santiago. Bibliópolis (2013).
Nobel Lecture. Barack Obama. The Nobel Peace Prize (2009).
Feliz 1984. Dr Case. Flick (2005).
Big Brother is watching you. How many CCTVs in Britain? elfear. HubPages (2013).
FactCheck: how many CCTV cameras? Channel 4 News (2008).
El Ayuntamiento de Barcelona quiere más cámaras de vigilancia en la calle. Blanca Cia. El País (2003).
Somriu, t'estan gravant. Ateneu Llibertari al Casc Antic (2010).

22 de novembre del 2013

1984 II & Camí de sirga I: La importància del passat

La tasca de Winston Smith, protagonista de 1984, al Departament d’Arxiu del Ministeri de la Veritat (Miniveri en novaparla), és la revisió i la reescriptura de la història. La manipulació i el control del passat és un dels conceptes essencials del Socang. Resa un dels seus eslògans axiomàtics:

"QUI CONTROLA EL PASSAT, CONTROLA EL FUTUR: 
QUI CONTROLA EL PRESENT, CONTROLA EL PASSAT."
(imatge extreta d'un recull d'imatges de la novel·la 1984 recopilades per en Francesc Redondo del club) 

Malgrat estar immersos en la lectura de 1984, aprofitem l’avinentesa i celebrem, aquest mes de novembre, el 25è aniversari de la publicació, a l’editorial La Magrana, del darrer clàssic modern del calendari del nostre club, Camí de sirga (1988), de l’escriptor del Baix Cinca Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 – Barcelona, 2005), una obra que reivindica la transcendència del passat. D’una qualitat i una intensitat sense parangó, aquesta novel·la va més enllà d’ésser un relat sobre un poble condemnat a la desaparició i recupera la memòria d’un col·lectiu que ha perdut el passat.
 

Amb aquest motiu, Òmnium Cultural i l’associació cultural Lo Fardatxo han organitzat actes de commemoració a les tres ciutats més vinculades amb Jesús Moncada: Tortosa (avui, dia 22 de novembre); Mequinensa, la seva població natal (el dia 24 de novembre), i Barcelona, on va viure (el dia 11 de desembre). A Tortosa i Mequinensa hi participarà l’escriptora Rosa Regàs, amiga de l’autor. A Barcelona hi prendran part, entre d’altres, el periodista Jordi Basté i l'escriptor Genís Sinca. En tots els actes hi serà la germana de l'autor, Rosa Maria Moncada, i hi haurà lectura de textos i música en directe de la cantautora ebrenca Montse Castellà, una de les impulsores de l’homenatge.

http://www.youtube.com/watch?v=yC7JPNYiPMw
Cliqueu a la imatge per veure el vídeo promocional de l'homenatge.

17 de novembre del 2013

1984 I: Presentació i material de suport

Una bomba voladora, un míssil alemany V-1, impactà just a la vora de la casa de George Orwell, ubicada a la zona de Mortimer Crescent al districte londinenc de Candem, on l'escriptor, quinze dies abans, el 18 de maig de 1944, estava escrivint una carta a Noel Willmett argüint la seva tesi sobre l'increment dels totalitarismes. Aquesta tesi acabaria esdevenint la base principal de la seva aclamada novel·la, 1984.
“Però si té lloc el tipus de món que tinc por que arribi, un món de dos o tres superestats que són incapaços de conquerir-se l'un a l'altre, dos i dos podria ésser cinc si el fuhrer de torn així ho volgués."
Fragment extret de la carta de George Orwell a Noel Willmett. George Orwell: A Life in Letters ['George Orwell: Una vida en cartes'] .

Continuem el club de lectura Clàssics Moderns amb 1984 (Mil nou-cents vuitanta-quatre), un clàssic indispensable, terriblement esfereïdor, que ha transcendit l'àmbit purament literari per esmunyir-se al dia a dia de la nostra vida quotidiana. Com amb encert comença un pròleg d'una de les seves innombrables edicions, es tracta d'una novel·la memorable o, el que no és exactament el mateix, difícil d'oblidar.



1984 (Mil nou-cents vuitanta-quatre)
Autor: George Orwell
Idioma original: Anglès
Títol original: Nineteen Eighty-Four
Data de publicació: 8 de juny de 1949





FITXA INFORMATIVA PRÈVIA
FONTS HISTÒRIQUES DELS MOTIUS LITERARIS
MAPAMUNDI

La tertúlia sobre el llibre es portarà a terme el pròxim dimecres 11 de desembre. I mentrestant estigueu a l'aguait:

 EL GRAN GERMÀ ET VIGILA
(imatge extreta del pòster d'una versió còmic en xarxa de 1984)

14 de novembre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD VI: La tertúlia

Manuscrit original de Cien años de soledad (1967).

En terme general, Cien años de soledad ha agradat força als participants de la tertúlia. Mentre a alguns lectors el magnetisme de l'univers macondià els ha semblat meravellós, a altres els ha desdibuixat la lectura les dificultats relacionades amb l'atabalament i embolic de noms i successos que té lloc al llarg de tota la novel·la i la seva particularitat idiomàtica.

Molts lectors han quedat meravellats de bell antuvi per la capacitat de Gabriel García Márquez d'incorporació d'elements "màgics" dins la narració d'una forma tan planera i, sobretot, creïble. Tot i que no hi ha hagut cap situació específica que hagi cridat especialment l'atenció, participants de la tertúlia mostraven la seva incredulitat i sorpresa davant la quotidianitat de fets presents en la narració tan esbojarrats i esfereïdors com quan lliguen a José Arcadio sota el castanyer o el naixement d'una criatura amb cua de porc.

A l'hora de valorar els personatges que més han agradat, l'entranyable Úrsula ha estat la més escollida amb molta diferència respecte de la resta. En menor mesura també han agradat altres personatges com el gitano Melquiades o la fosca filla de n'Úrsula, Amaranta.

Arran dels comentaris sobre els personatges, ha sorgit la diferència de tarannà i comportament que hi ha entre els dos gèneres: mentre la majoria homes basen la seva existència en la imaginació, projectant el temps a un futur que acaba menant a la frustració i la consegüent inactivitat; les dones, al contrari, conformen el pal de paller del dia a dia del pòndol de la casa, projectant el temps a un present d'activitat frenètica. No hi ha hagut cap discussió sobre el fet que la família Buendía era un matriarcat i que les dones de la casa, primer n'Úrsula, després na Fernanda, tallaven el bacallà.

També s'han fet alguns comentaris sobre l'estructura narrativa de la novel·la. S'ha destacat la força de la seva prosa amb regust poètic -amb reminiscències a Federico García Lorca, els diferents temps emprats (lineal, cíclic i històric) i el to místic i profètic del text. Esment especial han tingut les abundants referències bíbliques de la narració: des de la gènesi fins a l'apocalipsi de Macondo, passant per les plagues i la colpidora ascensió celestial de Remedios, la bella, entre d'altres.

Per finalitzar, s'ha analitzat amb quatre pinzellades les obres amb més ressò de Gabriel García Márquez -El otoño del patriarca, Crònica de una muerte anunciada i El amor en los tiempos del cólera- i una parell d'exemples paradigmàtics de l'anomenat realisme màgic -un clàssic de mitjans del s. XX, Pedro Páramo de l'escriptor mexicà Juan Rulfo i, un contemporani, La casa de los espíritus de l'escriptora xilena Isabel Allende.

9 de novembre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD V: Realitat total, novel·la total

Vora les set del vespre, dijous, 12 de febrer de 1976, sortida de la preestrena privada de Supervivientes de los Andes, Palacio de Bellas Artes, ciutat de Mèxic. Gabriel García Márquez s'acosta amb els braços oberts cap al seu amic íntim, l'escriptor peruà, Mario Vargas Llosa, després d'una llarga temporada sense veure'l. Aquest li etziba un fort cop de puny que el deixa estès a terra, inconscient i amb el rostre sanguinolent, mentre l'increpa:

 
 "¡Cómo te atreves a abrazarme después de lo que le hiciste 
a Patricia" -dona de Mario Vargas Llosa- "en Barcelona!"

 
García Márquez, el 14 de febrer de 1976, dos dies després de l'agressió.
(fotografia de Rodrigo Moya, amic del colombià, publicada el 2007 pel diari mexicà La Jornada)

Enveja professional? Diferències ideològiques? Traïció? Embolic de faldilles? Una barreja de totes elles? Qualsevol versió manca de veracitat, el mateix Vargas Llosa afirmà que mai es sabria la veritat perquè ni ell ni el colombià badarien boca al respecte. Tant es val, el fet és que aquell famós ull de vellut acabà abruptament amb la mediàtica amistat entre els dos escriptors que han esdevingut els més representatius i guardonats -ambdós Premi Nobel, en Gabo el 1982 i en Mario el 2010- de l'anomenat boom llatinoamericà.

Coneguts primer, amics íntims després, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa feren coneixença, després d'una intensa amistat epistolar, a l'aeroport Maiquetía de Caracas, l'1 d'agost de 1967. Mario Vargas Llosa arribava per rebre el Premio Rómulo Gallegos, el guardó literari més prestigiós de l'Amèrica Llatina, per la seva novel·la La casa verde i Gabriel García Márquez arribava per participar en el XIII Congreso Internacional de Literatura Iberoamericana, per conèixer personalment el seu amic i per acompanyar-lo en un moment tan especial. Es feren inseparables des del primer moment, fins al punt que el mes de setembre del mateix any García Márquez exercí de padrí en el bateig del segon fill de Vargas Llosa, Gabriel Rodrigo Gonzalo. Seguidament Vargas Llosa deixà Londres per anar a viure a Barcelona, a una illa de la casa de García Márquez, al barri de Sarrià. Aquell mateix any es publicà Cien años de soledad i el peruà, enlluernat per la seva lectura, dedicà els següents dos anys de vida a l'estudi de l'obra. Aquest estudi acabà esdevenint el nucli de la seva tesi doctoral 'cum laude', presentada el 25 de juny de 1971 a la Universidad Complutense de Madrid, García Márquez: lengua y estructura de su obra narrativa, editada per l'editorial Seix Barral com García Márquez: Historia de un deicidio.


Malgrat que Vargas Llosa decidí, després de l'incident, no tornar a reeditar l'estudi -actualment ja ha permès la seva reedició, el 2007 autoritzà publicar com a pròleg un extracte d'aquest en l'edició commemorativa de Cien años de soledad, editada per Alfaguara i la Real Academia Española. Aquí en teniu la introducció:


MARIO VARGAS LLOSA
CIEN AÑOS DE SOLEDAD.
REALIDAD TOTAL, NOVELA TOTAL
El proceso de edificación de la realidad ficticia, emprendido por García Márquez en el relato «Isabel viendo llover en Macondo» y en La hojarasca, alcanza con Cien años de soledad su culminación: esta novela integra en una síntesis superior a las ficciones anteriores, construye un mundo de una riqueza extraordinaria, agota este mundo y se agota con él. Difícilmente podría hacer una ficción posterior con Cien años de soledad lo que esta novela hace con los cuentos y novelas precedentes: reducirlos a la condición de anuncios, de partes de una totalidad. Cien años de soledad es esa totalidad que absorbe retroactivamente los estadios anteriores de la realidad ficticia, y, añadiéndoles nuevos materiales, edifica una realidad con un principio y un fin en el espacio y en el tiempo: ¿cómo podría ser modificado o repetido el mundo que esta ficción destruye después de completar? Cien años de soledad es una novela total, en la línea de esas creaciones demencialmente ambiciosas que compiten con la realidad real de igual a igual, enfrentándole una imagen de una vitalidad, vastedad y complejidad cualitativamente equivalentes. Esta totalidad se manifiesta ante todo en la naturaleza plural de la novela, que es, simultáneamente, cosas que se creían antinómicas: tradicional y moderna, localista y universal, imaginaria y realista. Otra expresión de esa totalidad es su accesibilidad ilimitada, su facultad de estar al alcance, con premios distintos pero abundantes para cada cual, del lector inteligente y del imbécil, del refinado que paladea la prosa, contempla la arquitectura y descifra los símbolos de una ficción y del impaciente que solo atiende a la anécdota cruda. El genio literario de nuestro tiempo suele ser hermético, minoritario y agobiante. Cien años de soledad es uno de los raros casos de obra literaria mayor contemporánea que todos pueden entender y gozar.
Pero Cien años de soledad es una novela total sobre todo porque pone en práctica el utópico designio de todo suplantador de Dios: describir una realidad total, enfrentar a la realidad real una imagen que es su expresión y negación. Esta noción de totalidad, tan escurridiza y compleja, pero tan inseparable de la vocación del novelista, no solo define la grandeza de Cien años de soledad: da también su clave. Se trata de una novela total por su materia, en la medida en que describe un mundo cerrado, desde su nacimiento hasta su muerte y en todos los órdenes que lo componen —el individual y el colectivo, el legendario y el histórico, el cotidiano y el mítico—, y por su forma, ya que la escritura y la estructura tienen, como la materia que cuaja en ellas, una naturaleza exclusiva, irrepetible y autosuficiente.
Anàlisi complet: Cien años de soledad. Realidad total, novela total, Mario Vargas Llosa.


L'esmentada edició també es completà amb una sèrie d'estudis acadèmics sobre l'autor, l'obra i el significat de la seva publicació en la història de la narrativa hispànica. Són aquests:


Lo que sé de Gabriel, Álvaro Mutis.
Para darle nombre a América. Homenaje, Carlos Fuentes.
Gabriel García Márquez, en busca de la verdad poética, Víctor García de la Concha.
Algunas literariedades de Cien años de soledad, Claudio Guillén.
Cien años de soledad en la novela hispanoamericana, Pedro Luis Barcia.
El patio de atrás, Juan Gustavo Cobo Borda.
Cien años de soledad y la narrativa de lo real-maravilloso americano, Gonzalo Celorio.
Atajos de la verdad, Sergio Ramírez.



Vargas Llosa y García Márquez, memoria y ruptura. Freddy Molina Casusol. La República (2009).
El puñetazo de Vargas Llosa a Gabo. Dasso Saldivar. El Mundo (2007).
¿De Gabo o de Mario? Luís Alemany. El Mundo (2012).
La terrífica historia de un ojo morado. Rodrigo Moya. La Jornada (2007).
Vargas Llosa, Premio Nobel de Literatura, antiguo alumno de la Complutense. Universidad Complutense de Madrid (2013).
Cien años de soledad. Gabriel García Márquez. Editorial Alfaguara i Real Academia Española (2007).

5 de novembre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD IV: Apunts històrics


“[...] Los liberales estaban decididos a lanzarse a la guerra. Como Aureliano tenía en esa época nociones muy confusas sobre las diferencias entre conservadores y liberales, su suegro le daba lecciones esquemáticas. Los liberales, le decía, eran masones; gente de mala índole, partidaria de ahorcar a los curas, de implantar el matrimonio civil y el divorcio, de reconocer iguales derechos a los hijos naturales que a los legítimos, y de despedazar al país en un sistema federal que despojara de poderes a la autoridad suprema. Los conservadores, en cambio, que habían recibido el poder directamente de Dios, propugnaban por la estabilidad del orden público y la moral familiar; eran los defensores de la fe de Cristo, del principio de autoridad, y no estaban dispuestos a permitir que el país fuera descuartizado en entidades autónomas. [...]”
La guerra civil colombiana entre conservadors i liberals, anomenada la Guerra de los Mil Días, li serví de referència a Gabriel García Márquez per bastir les 32 guerres civils lliurades per l'inesgotable coronel Aureliano Buendía.

GUERRA DE LOS MIL DÍAS

La Guerra de los Mil Días fou una guerra civil colombiana disputada entre el 17 d’octubre de 1899 i el 21 de novembre de 1902, a grans trets, entre liberals i conservadors. Esdevingué conflicte internacional quan s’estengué parcialment als països veïns d’Equador i de Veneçuela (altres països com Guatemala, El Salvador, Nicaragua i Estats Units hi participaren amb accions bèl·liques, armament i subministres).

En una Colòmbia farcida de conflictes socials i cosida per successives guerres civils, després de la derogació de la Constitución de Rionegro (1893), de caràcter federalista, per la Constitución de 1886, de caràcter centralista i amb el suport de l’església catòlica, la guerra s’inicià amb la revolta dels liberals a diverses parts del país el 17 d’octubre de 1899. La rebel·lió agafà per sorpresa el govern i, davant la manca de reacció, els liberals començaren a atacar pobles i ciutats. Durant les primeries de la guerra, ambdós bàndols combateren en grans batalles campals, caracteritzades per enfrontament irregulars de l’exèrcit nacional governamental, ben organitzat, i l’exèrcit liberal insurrecte, guerriller, poc entrenat i caòtic, farcit de rivalitats internes entre bel·licistes i pacifistes (els generals Justo Leónidas Durán, Benjamín Herrera i Rafael Uribe Uribe tractaren en va d’arribar a acords). Entre l’11 i el 25 de maig de 1900 els liberals intentaren prendre la ciutat de Bucaramanga en la Batalla de Palonegro, provocant la resposta del govern, que guanyà la batalla. Aquesta batalla fou la més decisiva del conflicte en esdevenir un punt d’inflexió que menà els liberals a la derrota.

En l'àmbit polític, el 31 de juliol de 1900 el Partido Conservador (partit tradicional centralista), amb el suport de membres del Partido Liberal (partit tradicional federalista), portà a terme un cop d’estat que enderrocà el govern del Partido Nacional (partit nacionalista i estatista on convergiren conservadors i liberals independents, enfrontat als partits tradicionals). Els enfrontaments entre conservadors històrics i liberals radicals continuaren.

Finca de Neerlandia.
Els insurrectes, dividits entre bel·licistes (encapçalats per general Rafael Uribe Uribe amb el suport popular local) i pacifistes (liberals exiliats, que no donaren suport a Uribe per por a què aquest esdevingués el proper dictador), comprengueren que no quedava altra alternativa que negociar la pau. Rafael Uribe Uribe i la resta de rebels, malgrat continuar atacant zones clau, acceptaren el 24 d’octubre de 1902 el Tractat de Neerlandia (signat a la finca bananera del mateix nom, a la vora de Ciénaga). Els combats s’allargaren a territori panameny durant el mes de novembre i la marina estatunidenca féu acte de presència per protegir els futurs interessos en la construcció del canal. L’acord de pau definitiu, el Tractat del Wisconsin (signat a bord del vaixell cuirassat estatunidenc de mateix nom, atracat a la badia de Panamà), arribà el 21 de novembre de 1902. A la resta del país, a causa de l’estat de les comunicacions, la fi de la guerra arribà i s’aplica de manera irregular.

Considerat el conflicte civil més gros esdevingut al país, Colòmbia quedà arrasada en tots els àmbits: drama humà (entre 60.000 i 150.000 baixes segons les fonts), inestabilitat política (hegemonia conservadora, derrota liberal i desaparició del Partido Nacional), crisi econòmica (deute rampant insostenible) i infraestructura inexistent (poblacions, indústria i vies de comunicació destruïdes). Per acabar-ho d’adobar, aquesta conjuntura menà a la separació de Panamà (fins llavors departament colombià) el 3 de novembre de 1903.

Aureliano lo acompaño. Ya para entonces había empezado a cultivar el bigote negro de puntas engomadas, y tenía la voz un poco estentórea que había de caracterizarlo en la guerra.
Com ja deixa entreveure Gabriel García Márquez a El olor de la guayaba, la imatge satírica de l'heroi nacional a Cien años de soledad, el Coronel Aureliano Buendía, està basada en la figura històrica del General Rafael Uribe Uribe, tant pel que fa a les coincidències històriques, físiques, morals i ideològiques.

GENERAL RAFAEL URIBE UBIBE

Rafael Víctor Zenón Uribe Uribe (Valparaíso, 12 d'abril de 1859 – Bogotà, 15 d'octubre de 1914) fou un polític i militar colombià, que tingué un paper destacat com a impulsor i líder de l'exèrcit liberal en les diverses guerres civils que arrasaren el país. Malgrat tenir una preparació militar inferior a altres militars liberals com el també cabdill Benjamín Herrera, es guanyà la reputació de principal general liberal a l'encapçalar tàcticament diferents victòries durant la Guerra de los Mil Días. A pesar d'aquest fet i de la seva inesgotable perseverança a l'hora de revoltar-se, Uribe Uribe sempre sortí derrotat de totes les guerres en què participà.

"El bigote denso de puntas retorcidas
acentuaba la angulosidad de sus pómulos.
"
Uribe Uribe tingué també molt ressò com a ideòleg polític. Postulà l'any 1904 el popular discurs “El Socialismo de Estado” a favor de la instauració d'un socialisme de caràcter corporatiu i sindicalista. És considerat un dels precursors de les ajudes socials als treballadors i lluità aferrissadament per la creació de diversos estaments de protecció social a Colòmbia.

El 1905, allunyant-se del model d'estat que pregonava el seu Partido Liberal, entrà a formar part del govern conservador, encapçalat pel general Rafael Reyes, com a diplomàtic. Prioritzant el seu vessant nacionalista, portà a terme importants gestions pel benefici del país.

Més endavant, decidí assumir la direcció del Partido Liberal per proporcionar-li un nou rumb i recuperar l'antiga puixança. Com a representant del liberalisme, destacà adés per la seva apassionada oratòria adés pel seu alt nivell d'anàlisi, defensant la democràcia participativa davant dels tics totalitaris conservadors.

Màrtir de la intolerància política, fou assassinat salvatgement per dos obrers el 15 d'octubre de 1914 quan es dirigia al congrés.

Cuando llegó la compañía bananera, sin embargo, los funcionarios locales fueron sustituidos por forasteros autoritarios, que el señor Brown se llevó a vivir en el gallinero electrificado, para que gozaran, según explicó, de la dignidad que correspondía a su investidura, y no padecieran el calor y los mosquitos y las incontables incomodidades y privaciones del pueblo. Los antiguos policías fueron reemplazados por sicarios de machetes.
FIEBRE DEL BANANO

La Fiebre del banano fou un període de la història de Colòmbia comprès entre l'any 1900 i el 1929 d'expansió i d'esplendor econòmica en l'explotació bananera. L'empresa multinacional nord-americana United Fruit Company (UFC), dedicada a la producció i comercialització de bananes, hi jugà un paper fonamental, esdevenint una força política i econòmica determinant.

El control que la UFC adquirí sobre la zona bananera tradicional colombiana (ubicada en el petit corredor del riu Magdalena, al sud del port de Santa Marta) estigué directament relacionat amb el desenvolupament i obtenció de concessions estatals de la xarxa ferroviària (el 1906 arribà a Aracataca i la UFC construí 50 milles de rails addicionals des de la via principal fins a les plantacions).

La UFC adquirí el monopoli d'explotació de la banana colombiana en controlar el transport (xarxa ferroviària i flota de vaixells) i en dominar el mercat estatunidenc de fruita, eliminant la possible competència interior i exterior amb joc brut i exercint un control total sobre la terra (compres massives). L'empresa mantingué unes reduïdes despeses tributàries (acusada de subornar massivament altes esferes governamentals per evitar impostos i obtenir beneficis) i laborals (les condicions laborals eren pèssimes, impedia  la formació de sindicats de treballadors, reprimint per la força tota protesta laboral amb el suport de les autoritats locals). Finalment, les ànsies de control de la UFC motivaren la seva intervenció en la política domèstica del país.
Plantacions bananeres de la United Fruit Company.
El boom econòmic i l'expansió de la zona bananera durant aquest període incrementà el flux de població (principalment de pagesos de Magdalena i d'altres regions de Colòmbia), generant pressió i competència per la terra.

Després del creixement desmesurat seguí una època d'estancament. El descontentament relacionat amb les condicions laborals menà els treballadors a la vaga del 1928.

Al final de su grito ocurrió algo que no le produjo espanto, sino una especie de alucinación. El capitán dio la orden de fuego y catorce nidos de ametralladoras le respondieron al acto.
MASACRE DE LAS BANANERAS

La UFC eludia el compliment de la legislació laboral vigent mitjançant una xarxa de subcontractistes que s’encarregaven de les contractacions i els acomiadaments. Arran de les pèssimes condicions laborals, els treballadors es declararen en vaga el 12 de novembre 1928 per exigir els seus drets: pagament d’assegurances col·lectives, pagament per incapacitats relacionades amb la feina, un dia de descans setmanal (diumenge), requisits d’habitatge, instal·lacions sanitàries adients, increments salarials, convenis col·lectius, abolició del pagament via xecs redimibles a les botigues de la companyia i fi dels comisariatos. De bell antuvi la UFC es negà a negociar, argüint l’exempció de compliment de la legalitat vigent esmentada anteriorment, i la tensió seguí en augment fins que la vaga esclatà en una confrontació tràgica entre l’exèrcit colombià governamental i els vaguistes al municipi de Ciénaga el 6 de desembre de 1928, l’anomenada Masacre de las bananeras.

La confluència de factors que desencadenà el conflicte fou més complexa. A més de les pràctiques laborals nefastes de la UFC, s’ha de considerar també la manca de disposició per atènyer acords dels assessors de la companyia (irònicament en contra dels directius de la companyia i el mateix governador), dels mateixos cultivadors colombians (per la por d’arruïnar-se) i d’alguns vaguistes que només cercaven el col·lapse del sistema. Tampoc es pot menysprear les llargues ombres de la implantació d’organitzacions sindicals comunistes i anarquistes que inquietaven a l’statu quo imperant.

Després de la declaració de vaga i a petició de les autoritats governamentals i de la companyia, un batalló de les tropes nacionals format per 300 soldats sota el comandament del general Carlos Cortés Vargas s’instal·la a Magdalena. El 5 de desembre de 1928 el ministre de Guerra, Ignacio Rengifo, declarà l’estat de setge a la zona bananera i, l’endemà, una multitud indeterminada de persones acamparen a una plaça de Ciénaga, esperant l’arribada d’altres grups per iniciar una marxa cap a Santa Marta. A causa de la manca d’efectius, a dos quarts de dues de la nit el general Cortés Vargas decidí resoldre la situació abans de l’arribada dels altres grups i desplegà les tropes al voltant de la plaça, armades amb 3 metralladores. El decret de l’estat de setge i les dues proclames de la llei marcial inherent (la disgregació immediata de grups majors de tres persones i la capacitat d’obrir foc si fos necessari) foren llegits amb un megàfon a la multitud, donant cinc minuts per a la desbandada. La gent no féu cas, incrèdula davant les amenaces d’obrir foc, i cridà diferents consignes: “Viva el soldado, amigo del pueblo!”, “Soldado, únete a la huelga!”, “Soldado, somos tus hermanos!”. Un toc de clarí indicà la fi del termini i el capità Garavito tornà a avisar: “Un minuto más y abrimos fuego.”. Crits de “Viva la huelga!” i “Abajo la United!” ressonaren per la plaça mentre el general Cortés Vargas tornà a amenaçar: “Vamos a disparar!”. Un dels vaguistes replicà: “Les regalamos el minuto restante.”. Tornà a sonar el clarí i el general Cortés Vargas donà l’ordre d’obrir foc.

Masacre de las bananeras.
No està gens clara la quantitat real de víctimes de la massacre, la majoria de les fonts la xifren entre una cinquantena i diversos centenars; tanmateix, segons la creença popular, hi hagué més d’un miler de morts i afegeixen que foren llançats al mar. L’encobriment oficial quedà palés en l’enorme confusió dels diferents comunicats amb dades de dubtosa credibilitat (la versió oficial del govern del primer moment només comptabilitzava nou morts).

El 1929 el jove liberal d’esquerres Jorge Eliécer Gaitán, després d’una acurada investigació sobre el terreny, féu una vibrant intervenció al Congrés. La vaga posà en evidència la incompetència del govern i les seves aliances amb la UFC (es demostraren vincles directes entre el general Cortés Vargas i la companyia), provocant intensos debats ètics i polítics (la decisió de disparar a una gernació desarmada on hi havia dones i nens féu estralls). Tot això contribuí a la posterior ensulsiada del govern conservador. Malgrat que la companyia no marxà del país fins a l’any 1966, la vaga (i la massacre) fou decisiva en la pèrdua de pes polític i econòmic de la United Fruit Company, fixant l’inici de la seva fi.
Cien años de soledad. Viquipèdia (2013).
Guerra de los Mil Días. Viquipèdia (2013).
El olor de la guayaba. Gabriel García Márquez. Editorial Sudamericana (1982).
Rafael Uribe Uribe y Aureliano Buendía en Cien años de soledad. Ivonne Suárez Pinzón. HAOL (2009).
La United Fruit Company en Colombia. Maurice P. Brungardt. Història (1987).
United Fruit Company. Viquipèdia (2013).
La masacre de las bananeras. Mauricio Archila Neira. ColombiaLink (2010).
La masacre de las Bananeras. Viquipèdia (2013).