14 de novembre de 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD VI: La tertúlia

Manuscrit original de Cien años de soledad (1967).

En terme general, Cien años de soledad ha agradat força als participants de la tertúlia. Mentre a alguns lectors el magnetisme de l'univers macondià els ha semblat meravellós, a altres els ha desdibuixat la lectura les dificultats relacionades amb l'atabalament i embolic de noms i successos que té lloc al llarg de tota la novel·la i la seva particularitat idiomàtica.

Molts lectors han quedat meravellats de bell antuvi per la capacitat de Gabriel García Márquez d'incorporació d'elements "màgics" dins la narració d'una forma tan planera i, sobretot, creïble. Tot i que no hi ha hagut cap situació específica que hagi cridat especialment l'atenció, participants de la tertúlia mostraven la seva incredulitat i sorpresa davant la quotidianitat de fets presents en la narració tan esbojarrats i esfereïdors com quan lliguen a José Arcadio sota el castanyer o el naixement d'una criatura amb cua de porc.

A l'hora de valorar els personatges que més han agradat, l'entranyable Úrsula ha estat la més escollida amb molta diferència respecte de la resta. En menor mesura també han agradat altres personatges com el gitano Melquiades o la fosca filla de n'Úrsula, Amaranta.

Arran dels comentaris sobre els personatges, ha sorgit la diferència de tarannà i comportament que hi ha entre els dos gèneres: mentre la majoria homes basen la seva existència en la imaginació, projectant el temps a un futur que acaba menant a la frustració i la consegüent inactivitat; les dones, al contrari, conformen el pal de paller del dia a dia del pòndol de la casa, projectant el temps a un present d'activitat frenètica. No hi ha hagut cap discussió sobre el fet que la família Buendía era un matriarcat i que les dones de la casa, primer n'Úrsula, després na Fernanda, tallaven el bacallà.

També s'han fet alguns comentaris sobre l'estructura narrativa de la novel·la. S'ha destacat la força de la seva prosa amb regust poètic -amb reminiscències a Federico García Lorca, els diferents temps emprats (lineal, cíclic i històric) i el to místic i profètic del text. Esment especial han tingut les abundants referències bíbliques de la narració: des de la gènesi fins a l'apocalipsi de Macondo, passant per les plagues i la colpidora ascensió celestial de Remedios, la bella, entre d'altres.

Per finalitzar, s'ha analitzat amb quatre pinzellades les obres amb més ressò de Gabriel García Márquez -El otoño del patriarca, Crònica de una muerte anunciada i El amor en los tiempos del cólera- i una parell d'exemples paradigmàtics de l'anomenat realisme màgic -un clàssic de mitjans del s. XX, Pedro Páramo de l'escriptor mexicà Juan Rulfo i, un contemporani, La casa de los espíritus de l'escriptora xilena Isabel Allende.

2 comentaris:

Consol Güell Mur ha dit...

Gràcies Jordi, has fet que em retrobés amb el llibre i entrés en aquella societat tan fantàstica. Consol.

Unknown ha dit...

Gràcies Jordi, has fet un resum magnífic de la nostra tertúlia.

Esperança