9 de novembre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD V: Realitat total, novel·la total

Vora les set del vespre, dijous, 12 de febrer de 1976, sortida de la preestrena privada de Supervivientes de los Andes, Palacio de Bellas Artes, ciutat de Mèxic. Gabriel García Márquez s'acosta amb els braços oberts cap al seu amic íntim, l'escriptor peruà, Mario Vargas Llosa, després d'una llarga temporada sense veure'l. Aquest li etziba un fort cop de puny que el deixa estès a terra, inconscient i amb el rostre sanguinolent, mentre l'increpa:

 
 "¡Cómo te atreves a abrazarme después de lo que le hiciste 
a Patricia" -dona de Mario Vargas Llosa- "en Barcelona!"

 
García Márquez, el 14 de febrer de 1976, dos dies després de l'agressió.
(fotografia de Rodrigo Moya, amic del colombià, publicada el 2007 pel diari mexicà La Jornada)

Enveja professional? Diferències ideològiques? Traïció? Embolic de faldilles? Una barreja de totes elles? Qualsevol versió manca de veracitat, el mateix Vargas Llosa afirmà que mai es sabria la veritat perquè ni ell ni el colombià badarien boca al respecte. Tant es val, el fet és que aquell famós ull de vellut acabà abruptament amb la mediàtica amistat entre els dos escriptors que han esdevingut els més representatius i guardonats -ambdós Premi Nobel, en Gabo el 1982 i en Mario el 2010- de l'anomenat boom llatinoamericà.

Coneguts primer, amics íntims després, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa feren coneixença, després d'una intensa amistat epistolar, a l'aeroport Maiquetía de Caracas, l'1 d'agost de 1967. Mario Vargas Llosa arribava per rebre el Premio Rómulo Gallegos, el guardó literari més prestigiós de l'Amèrica Llatina, per la seva novel·la La casa verde i Gabriel García Márquez arribava per participar en el XIII Congreso Internacional de Literatura Iberoamericana, per conèixer personalment el seu amic i per acompanyar-lo en un moment tan especial. Es feren inseparables des del primer moment, fins al punt que el mes de setembre del mateix any García Márquez exercí de padrí en el bateig del segon fill de Vargas Llosa, Gabriel Rodrigo Gonzalo. Seguidament Vargas Llosa deixà Londres per anar a viure a Barcelona, a una illa de la casa de García Márquez, al barri de Sarrià. Aquell mateix any es publicà Cien años de soledad i el peruà, enlluernat per la seva lectura, dedicà els següents dos anys de vida a l'estudi de l'obra. Aquest estudi acabà esdevenint el nucli de la seva tesi doctoral 'cum laude', presentada el 25 de juny de 1971 a la Universidad Complutense de Madrid, García Márquez: lengua y estructura de su obra narrativa, editada per l'editorial Seix Barral com García Márquez: Historia de un deicidio.


Malgrat que Vargas Llosa decidí, després de l'incident, no tornar a reeditar l'estudi -actualment ja ha permès la seva reedició, el 2007 autoritzà publicar com a pròleg un extracte d'aquest en l'edició commemorativa de Cien años de soledad, editada per Alfaguara i la Real Academia Española. Aquí en teniu la introducció:


MARIO VARGAS LLOSA
CIEN AÑOS DE SOLEDAD.
REALIDAD TOTAL, NOVELA TOTAL
El proceso de edificación de la realidad ficticia, emprendido por García Márquez en el relato «Isabel viendo llover en Macondo» y en La hojarasca, alcanza con Cien años de soledad su culminación: esta novela integra en una síntesis superior a las ficciones anteriores, construye un mundo de una riqueza extraordinaria, agota este mundo y se agota con él. Difícilmente podría hacer una ficción posterior con Cien años de soledad lo que esta novela hace con los cuentos y novelas precedentes: reducirlos a la condición de anuncios, de partes de una totalidad. Cien años de soledad es esa totalidad que absorbe retroactivamente los estadios anteriores de la realidad ficticia, y, añadiéndoles nuevos materiales, edifica una realidad con un principio y un fin en el espacio y en el tiempo: ¿cómo podría ser modificado o repetido el mundo que esta ficción destruye después de completar? Cien años de soledad es una novela total, en la línea de esas creaciones demencialmente ambiciosas que compiten con la realidad real de igual a igual, enfrentándole una imagen de una vitalidad, vastedad y complejidad cualitativamente equivalentes. Esta totalidad se manifiesta ante todo en la naturaleza plural de la novela, que es, simultáneamente, cosas que se creían antinómicas: tradicional y moderna, localista y universal, imaginaria y realista. Otra expresión de esa totalidad es su accesibilidad ilimitada, su facultad de estar al alcance, con premios distintos pero abundantes para cada cual, del lector inteligente y del imbécil, del refinado que paladea la prosa, contempla la arquitectura y descifra los símbolos de una ficción y del impaciente que solo atiende a la anécdota cruda. El genio literario de nuestro tiempo suele ser hermético, minoritario y agobiante. Cien años de soledad es uno de los raros casos de obra literaria mayor contemporánea que todos pueden entender y gozar.
Pero Cien años de soledad es una novela total sobre todo porque pone en práctica el utópico designio de todo suplantador de Dios: describir una realidad total, enfrentar a la realidad real una imagen que es su expresión y negación. Esta noción de totalidad, tan escurridiza y compleja, pero tan inseparable de la vocación del novelista, no solo define la grandeza de Cien años de soledad: da también su clave. Se trata de una novela total por su materia, en la medida en que describe un mundo cerrado, desde su nacimiento hasta su muerte y en todos los órdenes que lo componen —el individual y el colectivo, el legendario y el histórico, el cotidiano y el mítico—, y por su forma, ya que la escritura y la estructura tienen, como la materia que cuaja en ellas, una naturaleza exclusiva, irrepetible y autosuficiente.
Anàlisi complet: Cien años de soledad. Realidad total, novela total, Mario Vargas Llosa.


L'esmentada edició també es completà amb una sèrie d'estudis acadèmics sobre l'autor, l'obra i el significat de la seva publicació en la història de la narrativa hispànica. Són aquests:


Lo que sé de Gabriel, Álvaro Mutis.
Para darle nombre a América. Homenaje, Carlos Fuentes.
Gabriel García Márquez, en busca de la verdad poética, Víctor García de la Concha.
Algunas literariedades de Cien años de soledad, Claudio Guillén.
Cien años de soledad en la novela hispanoamericana, Pedro Luis Barcia.
El patio de atrás, Juan Gustavo Cobo Borda.
Cien años de soledad y la narrativa de lo real-maravilloso americano, Gonzalo Celorio.
Atajos de la verdad, Sergio Ramírez.



Vargas Llosa y García Márquez, memoria y ruptura. Freddy Molina Casusol. La República (2009).
El puñetazo de Vargas Llosa a Gabo. Dasso Saldivar. El Mundo (2007).
¿De Gabo o de Mario? Luís Alemany. El Mundo (2012).
La terrífica historia de un ojo morado. Rodrigo Moya. La Jornada (2007).
Vargas Llosa, Premio Nobel de Literatura, antiguo alumno de la Complutense. Universidad Complutense de Madrid (2013).
Cien años de soledad. Gabriel García Márquez. Editorial Alfaguara i Real Academia Española (2007).