21 d’abril de 2014

JOSAFAT V: La tertúlia

Després d’esmentar la magnitud de l’obra en el context de la literatura catalana contemporània –matisada potser per un excessiu ressò en el camp acadèmic (Josafat ha esdevingut tot un clàssic d’institut) que manca en el carrer, per dir-ho d’alguna manera– i de ratificar la seva indubtable qualitat artística, els tertulians, com si del jurat de la Festa de la Bellesa de Palafrugell es tractessin, es capbussaren directament al moll de l’os de l’entreteixit moral i significança de l’obra. La majoria dels assistents veieren en el text de Prudenci Bertrana una provocativa i crua crítica a l'església -i al món eclesiàstic en general- i, en menor mesura, a la vida urbana.


Tot seguit es comentaren les excel·lències de l’autor en la descripció tètrica, fosca i tenebrosa dels personatges, l’atmosfera i, sobretot, l’escenari on es desenvolupa l'espai novel·lístic, la Catedral de Girona, consagrada a Santa Maria; que proporciona al lector una experiència gairebé sensitiva –qui no ha notat els freds carreus del passadís que mena a l’habitació d’en Josafat? Arribat a aquest punt, els tertulians tractaren les influències directes d’on veu l’obra; basant-se sobretot en el cas de la Nostra Senyora de París de Víctor Hugo, també coneguda com El geperut de Notre-Damme, on la comparació és inevitable, car es tracta de dues obres amb molts paral·lelismes com ja s'indicà en la darrera entrada del bloc.

Després d’aquesta anàlisi més estrictament literari, la tertúlia se centrà en comentaris i experiències dels mateixos assistents sobre la imponent església de Santa Maria de Girona, un dels protagonistes d'aquesta narració -lluny de tractar-se d’un simple decorat, arriba a fondre’s amb els personatges-, i el seu entorn. Per uns instants, passejàrem pels estrets carrers del nucli vell i ens perdérem en els foscos racons del call jueu.

I per tancar el cercle, es tancà la tertúlia de la mateixa manera que s’engegà: tractant l’espinosa qüestió moral de l’obra. S'aprofità per citar els mots del mateix escriptor, que entenia l'art com a impuls, per sobre de la moral o la raó -és a dir, la sinceritat artística per sobre de les convencions religioses-, defensant-se dels atacs ferotges de certs àmbits catòlics que l'acusaven de manca de moralitat:
«Josafat no puede ser un libro para monjas, ni para doncellas, ni tal vez para señoras, però para los que en la vida han aprendido à vivir nada pueden hallar en Josafat que les sonroje. Mi primera obra admito que pueda ser mala però no admito que sea asquerosa, ni grosera, ni procàz. La escribí honradamente, castamente, con el puro placer del artista que crea, en horas dichosas de un olvido absoluto de todas las míseras cuestiones sociales, de todas las detestables sutilezas que perturban la razón de los fanatizados.»
Carta de Prudenci Bertrana al Diario de Gerona (1910)



Amb aquesta tertúlia es clou la primera temporada del club de lectura Clàssics Moderns. Agrair a tots els participants la presència i participació, mercès a ells ha estat possible portar-lo a terme i ,com no podria ésser d’una altra manera, encoratjar-los a seguir desgranant durant la temporada vinent més clàssics moderns de la literatura universal.

5 d’abril de 2014

JOSAFAT IV: Influències

LA BELLA I LA BÈSTIA

Il·lustració de Walter Crane (1874).
La bella i la bèstia és un conte popular que presenta múltiples variants arreu del territori europeu, tant en la tradició oral com escrita. Actualment gaudeix d'una extraordinària vigència mercès a les seves adaptacions cinematogràfiques -entre les quals destaca la pel·lícula d'animació feta per Walt Disney-, musicals i obres de teatre.

Probablement està basat o fortament influenciat en clàssics grecs com el mite d'Eros i Psique, el mite d'Èdip o Les Metamorfosis de Luci Apuleu, una obra del segle II coneguda també com L'ase d'or. Malgrat que la primera versió escrita publicada fou la de Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve (1740) -mèrit que també s'atribueix a Giovanni Francesco Straparola (1550)-, la que tingué més ressò fou una versió reduïda de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (1756), model de la majoria de les adaptacions posteriors.

La relació entre un monstre i una joveneta bella és comú en l’ideari tradicional popular i no menys recurrent és la variant corresponent a la substitució del monstre per un grotesc home “animalitzat”, sigui amb deformitats –com al Fantasma de l’Òpera de Gaston Leroux de o Nostra Senyora de París de Victor Hugo- o amb trets bestials –com al mateix Josafat de Prudenci Bertrana.


NOSTRA SENYORA DE PARÍS

Il·lustració de la publicació original d'Azara Sirgo (1831).

Nostra Senyora de París, també coneguda com El geperut de Notre-Damme, és una novel·la escrita pel francès Victor Hugo l'any 1831. De la mateixa manera que en el cas del conte de La Bella i la Bèstia, l'èxit de l'obra ha derivat en adaptacions al teatre i al cinema -també Walt Disney en féu una pel·lícula de dibuixos animats.

El paral·lelisme entre aquesta novel·la i Josafat és òbvia: Quasimodo és un campaner esgarrat -geperut i sord-mut- que viu en la catedral de Notre-Dame de París i que s’enamora perdudament d'una bella gitana anomenda Esmeralda. Ambdues obres comparteixen temàtiques -la lluita entre el bé i el mal, la contraposició de la bellesa física amb la lletjor, etc.-, l'espai com a protagonista principal -totes les accions rellevants tenen lloc a l'interior d'una església- i l'ambient fosc i misteriós -que personifica l'estil gòtic-, entre altres.



RELATS D'EDGAR ALLAN POE

L'escriptor estatunidenc Edgar Allan Poe (1809-1849) està considerat el pare del conte de terror psicològic per la seva capacitat de creació d'ambients foscos, onírics i d'horror. Autor de relats curts de diferents temàtiques, d'una qualitat tècnica sense parangó, la seva obra més coneguda i genuïna és els contes gòtics o de terror.

El cor delator il·lustrat per Harry Clarke (1919).

Josafat beu directament de El pou i el pèndol, El cor delator, El gat negre o La caiguda de la casa d'Usher, la catedral de Santa Maria de Girona està amarada de l'atmosfera macabra de Poe, les seves narracions esgarrifoses carregades de simbolisme ressonen dintre dels seus gruixuts murs.

La bella i la bèstia. Viquipèdia (2014).
La Bella i la Bèstia. Wikipedia (2014).
Mitología. Todos los mitos y leyendas del mundo. RBA Libros (2005).
Nostra Senyora de París. Viquipèdia (2014).
Nuestra Señora de París. Wikipedia (2014).
Edgar Allan Poe. Viquipèdia (2014).
Estudi preliminar de Josafat. Toni Sala. Educació 62 (2007).
El cor delator. Viquipèdia (2014).