JOSAFAT V: La tertúlia

Després d’esmentar la magnitud de l’obra en el context de la literatura catalana contemporània –matisada potser per un excessiu ressò en el camp acadèmic (Josafat ha esdevingut tot un clàssic d’institut) que manca en el carrer, per dir-ho d’alguna manera– i de ratificar la seva indubtable qualitat artística, els tertulians, com si del jurat de la Festa de la Bellesa de Palafrugell es tractessin, es capbussaren directament al moll de l’os de l’entreteixit moral i significança de l’obra. La majoria dels assistents veieren en el text de Prudenci Bertrana una provocativa i crua crítica a l'església -i al món eclesiàstic en general- i, en menor mesura, a la vida urbana.

Tot seguit es comentaren les excel·lències de l’autor en la descripció tètrica, fosca i tenebrosa dels personatges, l’atmosfera i, sobretot, l’escenari on es desenvolupa l'espai novel·lístic, la Catedral de Girona, consagrada a Santa Maria; que proporciona al lector una experiència gairebé sensitiva –qui no ha notat els freds carreus del passadís que mena a l’habitació d’en Josafat? Arribat a aquest punt, els tertulians tractaren les influències directes d’on veu l’obra; basant-se sobretot en el cas de la Nostra Senyora de París de Víctor Hugo, també coneguda com El geperut de Notre-Damme, on la comparació és inevitable, car es tracta de dues obres amb molts paral·lelismes com ja s'indicà en la darrera entrada del bloc.

Després d’aquesta anàlisi més estrictament literari, la tertúlia se centrà en comentaris i experiències dels mateixos assistents sobre la imponent església de Santa Maria de Girona, un dels protagonistes d'aquesta narració -lluny de tractar-se d’un simple decorat, arriba a fondre’s amb els personatges-, i el seu entorn. Per uns instants, passejàrem pels estrets carrers del nucli vell i ens perdérem en els foscos racons del call jueu.

I per tancar el cercle, es tancà la tertúlia de la mateixa manera que s’engegà: tractant l’espinosa qüestió moral de l’obra. S'aprofità per citar els mots del mateix escriptor, que entenia l'art com a impuls, per sobre de la moral o la raó -és a dir, la sinceritat artística per sobre de les convencions religioses-, defensant-se dels atacs ferotges de certs àmbits catòlics que l'acusaven de manca de moralitat:

«Josafat no puede ser un libro para monjas, ni para doncellas, ni tal vez para señoras, però para los que en la vida han aprendido à vivir nada pueden hallar en Josafat que les sonroje. Mi primera obra admito que pueda ser mala però no admito que sea asquerosa, ni grosera, ni procàz. La escribí honradamente, castamente, con el puro placer del artista que crea, en horas dichosas de un olvido absoluto de todas las míseras cuestiones sociales, de todas las detestables sutilezas que perturban la razón de los fanatizados.»

Carta de Prudenci Bertrana al Diario de Gerona (1910)

Josafat de Prudenci Bertrana. Polèmica a la Festa de la Bellesa de Palafrugell (1905) i recepció posterior de l'obra. Glòria Granell i Nogué. Annal de l'Institut d'Estudis Gironins (2002).

Amb aquesta tertúlia es clou la primera temporada del club de lectura Clàssics Moderns. Agrair a tots els participants la presència i participació, mercès a ells ha estat possible portar-lo a terme i ,com no podria ésser d’una altra manera, encoratjar-los a seguir desgranant durant la temporada vinent més clàssics moderns de la literatura universal.