5 de gener de 2016

Kenzaburō Ōe



   1935
Nascut a Ose -actualment part de la ciutat d'Utxiko-, a la boscosa illa de Shikoku, al sud-est del Japó, fou el tercer de set germans d'una família tradicional samurai. Poc inclinat a la caòtica vida de Tòquio, visqué la infància i l'adolescència en un entorn rural que forjà el seu caràcter.

   1941-1945
La tragèdia col·lectiva originada arran la desfeta del seu país a la Segona Guerra Mundial, on morí el seu pare, marcà la seva vida i, conseqüentment, bona part de la seva obra.

   1954
Es traslladà a Tòquio per iniciar la seva formació universitària al Departament de Literatura Francesa, sota la tutela del Professor Kazuo Watanabe, especialista en Francois Rabelais.

   1958
Rebé el prestigiós Premi Akitagawa per la seva novel·la curta Shiiku -traduïda al català com La presa-, en la qual narra les seves vivències infantils.

   1963
Nasqué el seu primer i únic fill Hikari ('Llum'), amb una deformació cranial que generà una greu discapacitat mental. Aquest fet traumàtic esdevingué l'epicentre de la seva obra posterior.

   1964
Publicà la novel·la Kojinteki na taiken -traduïda al català com Una qüestió personal-, centrada en la tragèdia del seu fill discapacitat.

   1967
Publicà la novel·la Mannen gannen futtoboru -traduïda al castellà com El grito silencioso-, on aprofundeix en el seu infern existencial, i per la que guanyà el cobejat Premi Tanizaki.

   1994
Segon escriptor japonès a rebre el guardó -Yasunari Kawabata l'obtingué l'any 1968-, guanyà el Premi Nobel de Literatura “perquè amb la força poètica de la seva obra ha creat un món imaginari, en què la vida i el mite es condensen per a formar un quadre desconcertant dels problemes de l'ésser humà en els nostres dies”.

Kenzaburō Ōe. Viquipèdia (2016).
Kenzaburō Ōe. Wikipedia (2016).
Kenzaburo Oé gana el Nobel de Literatura. Ricardo Moreno. El País (1994).

21 de desembre de 2015

I tercera temporada

Després d'una aturada tècnica i un cop iniciada la tercera temporada, ressuscitem el bloc del club de lectura Clàssics Moderns. Com ja sabeu, aquesta temporada el club s'està portant a terme en un format més compacte -només farem tertúlia sobre quatre obres- però, estigueu tranquils, sense perdre ni una engruna d'intensitat, car aprofundirem i traurem tot el suc a obres cabdals de la literatura universal contemporània.

Enguany ja hem encetat la tercera temporada xalant de l'excel·lent novel·la La tía Julia y el escribidor de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Aquí teniu la resta del programa d'aquesta temporada:

Una qüestió personal (Kenzaburo )
Com reacciona un pare davant el naixement d’un fill discapacitat?
Tertúlia el dimecres 13 de gener de 2016 a les 7 del vespre.

Madame Bovary (Gustave Flaubert)
Un escàndol que trasbalsà la moral francesa de l'època.
Tertúlia el dimecres 2 de març de 2016 a les 7 del vespre.

A sang freda (Truman Capote)
Un crim monstruós convertit en una obra d'art.
Tertúlia el dimecres 6 d'abril de 2016 a les 7 del vespre.

6 de març de 2015

LOS SANTOS INOCENTES III: Clàssics conn3ctats

Potser a causa de la seva llarga gestació –recordem que Miguel Delibes tardà disset anys a acabar-la-, Los santos inocentes, publicada a principis de la dècada dels anys vuitanta, en plena regeneració del període postfranquista, sembla una novel·la d’una altra època, fora de context. La novel·la esdevé punt de trobada dels moviments literaris cabdals que sacsejaren la narrativa castellana durant el segle XX. Seguint aquesta idea, Los santos inocentes es pot connectar amb els següents clàssics:

La familia de Pascual Duarte (1942) de Camilo José Cela
«Pascual Duarte nació, para que soy su padre, el 28 de diciembre de 1942, día de los Santos Inocentes, […].»
Camilo José Cela
Amb La familia de Pascual Duarte, primera novel·la de Camilo José Cela, Premi Nobel de Literatura (1989) i un dels escriptors fonamentals de la literatura castellana del segle XX –conjuntament amb el mateix Delibes-, s’inicià l’anomenat TREMENDISMO* literari de les lletres espanyoles. Impactant, violenta, llòbrega i dura, té molts nexes amb Los santos inocentes, l’obra que ens ocupa –ja descrita pel mateix Delibes com «mitad tremenda, mitad poética». Ambientades ambdues en una decadent Extremadura rural, impregnades d’incultura i dolor, presenten una trama amanida de situacions violentes i personatges grotescs mitjançant un llenguatge pla però, a voltes, poètic.
Corrent estètica de la narrativa castellana del segle XX, desenvolupada fonamentalment durant els anys quaranta, que exagera l'expressió dels aspectes més crus de la realitat.

El camino (1950) de Miguel Delibes
 
El camino, tercera novel·la de Miguel Delibes i, segons confessà el mateix escriptor, on trobà l’estil narratiu, ha esdevingut una de les fites de l’anomenada NOVELA SOCIAL*. Ambientada en l’Espanya rural de la postguerra, està íntimament lligada a Los santos inocentes tant per la vessant social com per les temàtiques que han bastit la novel·lística de Delibes: la vida rural, la caça i un amor declarat per la natura.
* Moviment literari de la narrativa castellana del segle XX, sorgit al voltant dels anys cinquanta, de tendència realista que denuncia les injustícies socials.

Tiempo de silencio (1961) de Luis Martín-Santos
Tiempo de silencio, única novel·la completa de Luís Martín-Santos, està considerada una obra decisiva en l’evolució de la literatura castellana del segle XX. Amb una estructura i unes tècniques narratives avantguardistes –influenciades per l’escriptura de James Joyce i, en menor mesura Marcel Proust-, revolucionà l’estancada estilística castellana de principis dels anys seixanta, tancant la novel·la social e iniciant l’anomenada NOVELA EXPERIMENTAL*. A Los santos inocentes, Miguel Delibes sorprengué la parròquia literària amb una estructura narrativa innovadora: l’autor val·lisoletà prescindeix d’algunes normes bàsiques de puntuació, infonent al text un estudiat efecte de cant o salmòdia.
* Moviment literari de la narrativa castellana del segle XX, nascut a principis dels anys seixanta, que suposa una innovació de les tècniques narratives, donant més transcendència a la forma que al contingut.

Prólogo de Darío Villanueva. La familia Pascual Duarte. Camilo José Cela. Editorial Bibliotex. Colección Biblioteca El Mundo: Las mejores novelas en castellano del siglo XX. vol. 6 (2001).
La familia Pascual Duarte. Wikipedia (2015).
Tremendismo. Wikipedia (2015).
‘Los santos inocentes’, entre el lirismo y la tragedia. Ramón García. El Norte de Castilla, 09/01/2004, pág. 48 (2004).
El camino (novela). Wikipedia (2015).
La novela social española. Wikipedia (2015).
Tiempo de silencio (novela). Wikipedia (2015).

19 de febrer de 2015

LOS SANTOS INOCENTES II: Milana? bonita

«[...] Azarías, aculado en el tajuelo, junto a la lumbre, en el desolado zaguán, desplumaba las perdices, o las pitorras, o las tórtolas, o las gangas, cobradas por el señorito durante la jornada y, con frecuencia, si las piezas abundaban, el Azarías reservaba una para la milana, de forma que el búho, cada vez que le veía aparecer, le envolvía en su redonda mirada amarilla, y castañeteaba con el pico, como si retozara [...]»
Una constant a l’obra de Miguel Delibes és el vincle amb la naturalesa. L’escriptor val·lisoletà, reconegut caçador –s’arribà a definir més d’una volta com a “un cazador que escribe”-, fou un amant i vehement defensor de tot el relacionat amb el món rural. Aquest fet impregna la seva escriptura, des dels llibres específics de caça fins a la Trilogía del campo, que formen El camino (1950), Las ratas (1962) i Los santos inocentes (1981), on mostra un profund coneixement i ampli repertori lèxic de la vida de camp. Entre aquest vocabulari, destaquen multitud de denominacions d’ocells –tórtola, pitorra, gorrión, picaza, cárabo, entre altres- i, especialment, una: la milana, que ressona en la famosa i poètica tornada «milana bonita, milana bonita», dotant la narració d’un lirisme encisador. Però què és una milana?

La Cátedra de Miguel Delibes dóna la següent definició de milana al glossari:
Milana
LSI p. 11, passim
 (...) el Azarías reservaba una para la milana, de forma que el búho, cada vez que le veía aparecer,
milano. (Del lat. vulg. *milanus, der. de milvus).
1. m. Ave diurna del orden de las Rapaces, que tiene unos siete decímetros desde el pico hasta la extremidad de la cola y metro y medio de envergadura, plumaje del cuerpo rojizo, gris claro en la cabeza, leonado en la cola y casi negro en las penas de las alas, pico y tarsos cortos, y cola y alas muy largas, por lo cual tiene el vuelo facilísimo y sostenido. Es sedentaria en España y se alimenta con preferencia de roedores pequeños, insectos y carroñas.
Un lector no especialitzat en Miguel Delibes, sense posar gaire atenció amb el text, s’adona que Azarías no empra el terme milana per a denominar la femella del milano. Ja a la primera plana del llibre, Azarías l’usa, gairebé sempre dintre la hipnòtica tornada, per a anomenar un mussol reial, també anomenat Gran Duc:

«[...] Azarías le decía al Gran Duque, cada vez que se arrimaba a él, aterciopelando la voz, milana bonita, milana bonita, y le rascaba el entrecejo y le sonreía con las encías deshuesadas [...]»
Azarías (Libro primero)
Més endavant, l’utilitza per a dirigir-se a la Niña Chica, el personatge, conjuntament amb el mateix Azarías, més animalitzat:

«[...] Azarías recogía amorosamente a la Niña Chica y, sentado en el poyo de la puerta, la arrullaba y la decía a cada paso, con voz brumosa, ablandada por la falta de dientes, milana bonita, milana bonita, hasta que los dos, casi simultáneamente, se quedaban dormidos a la solisombra del emparrado, sonriendo como dos ángeles [...]»
La milana (Libro tercero)
I, finalment, el fa servir per a denominar una petita garsa:

«[...] se presentó el Rogelio con una grajeta en carnutas entre las manos, ¡tío, mire lo que le traigo! y todos salieron de la casa y al Azarías, al ver el pájaro indefenso, se le enternecieron los ojos, le tomó delicadamente en sus manos y musitó, milana bonita, milana bonita [...]»
La milana (Libro tercero)
Així doncs, la milana no és, dins el cosmos rural de Delibes, un ocell concret; possiblement simbolitzi l'harmonia entre els éssers humans i la naturalesa. A Los santos inocentes la natura s’apropa als personatges més humils, els veritablement innocents, Azarías i la Niña Chica, els únics sense dependències en un món injust, amb prou llibertat per a fer justícia.

Per cert, Delibes, comptabilitzant el títol del Tercer libro, empra a Los santos inocentes 68 vegades el mot milana.
Los santos inocentes. Miguel Delibes. Editorial Crítica (2010).
Glosario. Cátedra Miguel Delibes. Jorge Urdiales (2014).
En Camisa de Once Varas: Milana. La pizarra de Gaude. Gaudencio Busto (2014).
Animalidad y justicia. (Apuntes para una lectura de Los Santos Inocentes). Emili Bayo. Scriptura, 5, págs. 89-98 (1989).

12 de febrer de 2015

LOS SANTOS INOCENTES I: Introducció i material de suport

Miguel Delibes començà a escriure la novel·la Los santos inocentes gairebé dues dècades abans de cloure-la i publicar-la. Explica el mateix Delibes:
«En cuanto a la larga y accidentada elaboración de la novela, se debe a muy diversas causas. Fueron no pocas las veces, distantes en el tiempo, en que retomé y volví a dejar el relato. Pero la seca, la incapacidad creativa me sobrevino sobre todo a raíz de un estudio que mi mujer me alquiló y habilitó fuera de casa a fin de aislarme del bullicio doméstico. Pues bien: fue trasladarme allí y disiparme, porque yo estaba acostumbrado a juegos de niños, a risas y voces… Me recuerdo luchando inútilmente con la novela y con un mal humor creciente. Porque nada irrita tanto a un escritor como sentarse a escribir y no saber por dónde empezar, aun teniéndolo todo a su favor. [...] Aquellas condiciones de soledad, de silencio total, de comodidad, me esterilizaron. Así que el original quedó años inacabado. Los santos inocentes más que el cuento fue para mí la novela de nunca acabar.»
L’escriptor val·lisoletà elaborà els tres primers capítols de l’obra l’any 1963, publicant a la revista Mundo Hispánico un conté titulat La Milana, versió primitiva del que seria a la novel·la definitiva el Libro Primero: Azarías. Llavors s’encallà, arribà, com ell mateix anomenava, "la seca". Uns anys més tard, l’any 1970, Francisco Umbral, en un esbós biogràfic de Delibes afegí un fragment inèdit de l’obra que correspon als primers paràgrafs del que més endavant esdevindria el Libro Segundo: Paco, el Bajo. Respecte a aquest fragment comenta Umbral:
«Este fragmento pertenece a un original de una novela que aún no tiene título, y que Delibes no sabe si llegará a terminar y publicar alguna vez
Delibes concentrà llavors tots els seus esforços i tornà a intentar reprendre-la diverses vegades, però "la seca" el tornà a vèncer. No fou fins a l’any 1980 que, en pocs mesos, redactà els tres darrers capítols i reescrigué els primers. La novel·la definitiva fou publicada a principis de setembre de l'any 1981 a Barcelona per l'editorial Planeta dins la Colección popular. Detalla Umbral:
«De pronto, Delibes traiciona a su editor y amigo, Vergés, y le da un libro a Lara, Los santos inocentes, su mejor novela, y Mario Camus hace una gran película de ella.»

Deixant enrere la decadent visió de la burgesia barcelonina de Montserrat Roig a El temps de les cireres, continuem el club de lectura Clàssics Moderns immersos encara en plena època franquista amb Los santos inocentes de Miguel Delibes. El cèlebre escriptor val·lisoletà surt de la seva Castilla rural per endinsar-se a un cortijo extremeny amb una història «mitad poètica, mitad tremenda» que aprofundeix en les relacions entre señoritos i servents. Acompanyeu a Azarías a “correr el cárabo”?




Los santos inocentes
Autor: Miguel Delibes
Editorial: Crítica (Clásicos y Modernos nº8)
Idioma: Castellà
Any de publicació: 2005
Pàgines: 223




 

FITXA PRÈVIA INFORMATIVA
Solidaridad y justicia poética: Los santos inocentes. Domingo Ródenas. Prólogo de Los santos inocentes. Clásicos y Modernos. Crítica (2005).
El realismo o Miguel Delibes. Francisco Umbral. El Cultural (2000).
Los santos inocentes’, entre el lirismo y la tragedia. Ramón García. El Norte de Castilla, 09/01/2004, pág. 48 (2004).