19 de febrer del 2015

LOS SANTOS INOCENTES II: Milana? bonita

«[...] Azarías, aculado en el tajuelo, junto a la lumbre, en el desolado zaguán, desplumaba las perdices, o las pitorras, o las tórtolas, o las gangas, cobradas por el señorito durante la jornada y, con frecuencia, si las piezas abundaban, el Azarías reservaba una para la milana, de forma que el búho, cada vez que le veía aparecer, le envolvía en su redonda mirada amarilla, y castañeteaba con el pico, como si retozara [...]»
Una constant a l’obra de Miguel Delibes és el vincle amb la naturalesa. L’escriptor val·lisoletà, reconegut caçador –s’arribà a definir més d’una volta com a “un cazador que escribe”-, fou un amant i vehement defensor de tot el relacionat amb el món rural. Aquest fet impregna la seva escriptura, des dels llibres específics de caça fins a la Trilogía del campo, que formen El camino (1950), Las ratas (1962) i Los santos inocentes (1981), on mostra un profund coneixement i ampli repertori lèxic de la vida de camp. Entre aquest vocabulari, destaquen multitud de denominacions d’ocells –tórtola, pitorra, gorrión, picaza, cárabo, entre altres- i, especialment, una: la milana, que ressona en la famosa i poètica tornada «milana bonita, milana bonita», dotant la narració d’un lirisme encisador. Però què és una milana?

La Cátedra de Miguel Delibes dóna la següent definició de milana al glossari:
Milana
LSI p. 11, passim
 (...) el Azarías reservaba una para la milana, de forma que el búho, cada vez que le veía aparecer,
milano. (Del lat. vulg. *milanus, der. de milvus).
1. m. Ave diurna del orden de las Rapaces, que tiene unos siete decímetros desde el pico hasta la extremidad de la cola y metro y medio de envergadura, plumaje del cuerpo rojizo, gris claro en la cabeza, leonado en la cola y casi negro en las penas de las alas, pico y tarsos cortos, y cola y alas muy largas, por lo cual tiene el vuelo facilísimo y sostenido. Es sedentaria en España y se alimenta con preferencia de roedores pequeños, insectos y carroñas.
Un lector no especialitzat en Miguel Delibes, sense posar gaire atenció amb el text, s’adona que Azarías no empra el terme milana per a denominar la femella del milano. Ja a la primera plana del llibre, Azarías l’usa, gairebé sempre dintre la hipnòtica tornada, per a anomenar un mussol reial, també anomenat Gran Duc:

«[...] Azarías le decía al Gran Duque, cada vez que se arrimaba a él, aterciopelando la voz, milana bonita, milana bonita, y le rascaba el entrecejo y le sonreía con las encías deshuesadas [...]»
Azarías (Libro primero)
Més endavant, l’utilitza per a dirigir-se a la Niña Chica, el personatge, conjuntament amb el mateix Azarías, més animalitzat:

«[...] Azarías recogía amorosamente a la Niña Chica y, sentado en el poyo de la puerta, la arrullaba y la decía a cada paso, con voz brumosa, ablandada por la falta de dientes, milana bonita, milana bonita, hasta que los dos, casi simultáneamente, se quedaban dormidos a la solisombra del emparrado, sonriendo como dos ángeles [...]»
La milana (Libro tercero)
I, finalment, el fa servir per a denominar una petita garsa:

«[...] se presentó el Rogelio con una grajeta en carnutas entre las manos, ¡tío, mire lo que le traigo! y todos salieron de la casa y al Azarías, al ver el pájaro indefenso, se le enternecieron los ojos, le tomó delicadamente en sus manos y musitó, milana bonita, milana bonita [...]»
La milana (Libro tercero)
Així doncs, la milana no és, dins el cosmos rural de Delibes, un ocell concret; possiblement simbolitzi l'harmonia entre els éssers humans i la naturalesa. A Los santos inocentes la natura s’apropa als personatges més humils, els veritablement innocents, Azarías i la Niña Chica, els únics sense dependències en un món injust, amb prou llibertat per a fer justícia.

Per cert, Delibes, comptabilitzant el títol del Tercer libro, empra a Los santos inocentes 68 vegades el mot milana.
Los santos inocentes. Miguel Delibes. Editorial Crítica (2010).
Glosario. Cátedra Miguel Delibes. Jorge Urdiales (2014).
En Camisa de Once Varas: Milana. La pizarra de Gaude. Gaudencio Busto (2014).
Animalidad y justicia. (Apuntes para una lectura de Los Santos Inocentes). Emili Bayo. Scriptura, 5, págs. 89-98 (1989).

12 de febrer del 2015

LOS SANTOS INOCENTES I: Introducció i material de suport

Miguel Delibes començà a escriure la novel·la Los santos inocentes gairebé dues dècades abans de cloure-la i publicar-la. Explica el mateix Delibes:
«En cuanto a la larga y accidentada elaboración de la novela, se debe a muy diversas causas. Fueron no pocas las veces, distantes en el tiempo, en que retomé y volví a dejar el relato. Pero la seca, la incapacidad creativa me sobrevino sobre todo a raíz de un estudio que mi mujer me alquiló y habilitó fuera de casa a fin de aislarme del bullicio doméstico. Pues bien: fue trasladarme allí y disiparme, porque yo estaba acostumbrado a juegos de niños, a risas y voces… Me recuerdo luchando inútilmente con la novela y con un mal humor creciente. Porque nada irrita tanto a un escritor como sentarse a escribir y no saber por dónde empezar, aun teniéndolo todo a su favor. [...] Aquellas condiciones de soledad, de silencio total, de comodidad, me esterilizaron. Así que el original quedó años inacabado. Los santos inocentes más que el cuento fue para mí la novela de nunca acabar.»
L’escriptor val·lisoletà elaborà els tres primers capítols de l’obra l’any 1963, publicant a la revista Mundo Hispánico un conté titulat La Milana, versió primitiva del que seria a la novel·la definitiva el Libro Primero: Azarías. Llavors s’encallà, arribà, com ell mateix anomenava, "la seca". Uns anys més tard, l’any 1970, Francisco Umbral, en un esbós biogràfic de Delibes afegí un fragment inèdit de l’obra que correspon als primers paràgrafs del que més endavant esdevindria el Libro Segundo: Paco, el Bajo. Respecte a aquest fragment comenta Umbral:
«Este fragmento pertenece a un original de una novela que aún no tiene título, y que Delibes no sabe si llegará a terminar y publicar alguna vez
Delibes concentrà llavors tots els seus esforços i tornà a intentar reprendre-la diverses vegades, però "la seca" el tornà a vèncer. No fou fins a l’any 1980 que, en pocs mesos, redactà els tres darrers capítols i reescrigué els primers. La novel·la definitiva fou publicada a principis de setembre de l'any 1981 a Barcelona per l'editorial Planeta dins la Colección popular. Detalla Umbral:
«De pronto, Delibes traiciona a su editor y amigo, Vergés, y le da un libro a Lara, Los santos inocentes, su mejor novela, y Mario Camus hace una gran película de ella.»

Deixant enrere la decadent visió de la burgesia barcelonina de Montserrat Roig a El temps de les cireres, continuem el club de lectura Clàssics Moderns immersos encara en plena època franquista amb Los santos inocentes de Miguel Delibes. El cèlebre escriptor val·lisoletà surt de la seva Castilla rural per endinsar-se a un cortijo extremeny amb una història «mitad poètica, mitad tremenda» que aprofundeix en les relacions entre señoritos i servents. Acompanyeu a Azarías a “correr el cárabo”?




Los santos inocentes
Autor: Miguel Delibes
Editorial: Crítica (Clásicos y Modernos nº8)
Idioma: Castellà
Any de publicació: 2005
Pàgines: 223




 

FITXA PRÈVIA INFORMATIVA
Solidaridad y justicia poética: Los santos inocentes. Domingo Ródenas. Prólogo de Los santos inocentes. Clásicos y Modernos. Crítica (2005).
El realismo o Miguel Delibes. Francisco Umbral. El Cultural (2000).
Los santos inocentes’, entre el lirismo y la tragedia. Ramón García. El Norte de Castilla, 09/01/2004, pág. 48 (2004).

9 de febrer del 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES VII: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible

     Ha agradat...

La temàtica i context de l'obra, un retrat de diverses generacions de la burgesia barcelonina en plena dictadura franquista. La majoria de participants del club ha aprofitat per reviure el temps històric que emmarca la història explicant tota mena de comentaris enriquidors.

La proposta narrativa de Montserrat Roig, que, amb una prosa rica, detallista i incisiva i un estil efectiu -que assoleix, per exemple, amb la introducció dels diàlegs enmig del paràgraf sense cap separació-, dóna una fluïdesa sense treva al ritme de la història.

Algunes parts concretes de l'obra, especialment la simbologia al voltant de les mans i el jardí de la Patrícia, al començament de la segona part, i la detallada -i, fins i tot, escatològica- descripció de la boda de l'Encarna, a la cinquena part.

     S’ha comentat...

La figura de Montserrat Roig, recordada majoritàriament pels tertulians per la vessant política i la producció assagística i periodística. També s'ha reivindicat el lloc de l'escriptora barcelonina dins el panorama literari català contemporani.

L'excés d'anàlisi de l'obra de Roig exclusivament des d'una òptica feminista i d’esquerres, a pesar que no s'ha pogut evitar la temptació de titllar El temps de les cireres com una crítica política de l'època des d'una veu femenina.

La tria d'una escola catòlica per a l'educació dels fills per part d'en Joan Miralpeix, un dels personatges més controvertits de l'obra, fet que ha generat una interessant discussió entre els participants del club sobre l'educació d'abans i d'avui.

Com en tots els clàssics moderns que hem llegit al club, la gran part autobiogràfica de l'obra.

     No ha convençut…

El conjunt de l'obra, per manca de solidesa global, a causa d'un mal acoblament entre les diferents parts i la constant entrada i sortida de personatges de diferents temps històrics.

Les parts del llibre on Roig empra la prosa més detallista i descriptiva, han avorrit alguns tertulians.

El final del llibre, que no acaba d'arrodonir l'obra segons alguns participants del club.

     No us perdeu…

Les altres novel·les que conformen la trilogia -o tetralogia- sobre la burgesia de l'Eixample barceloní, l'univers narratiu de Montserrat Roig: Ramona, adéu i L'hora violeta -i L'òpera quotidiana.

L'agulla daurada, una interessant mescla entre un llibre de viatges i una crònica personal fruit d'un viatge de l'escriptora a Leningrad l'any 1980 per escriure sobre el setge que patí la ciutat durant l'ocupació nazi.

La comparativa amb les obres de Mercè Rodoreda, amb qui Roig mantingué una estreta relació, personal i literària.