25 d’octubre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD III: Crònica d'una escriptura anunciada

1927-1934
Gabriel García Márquez neix el 6 de març de 1927 en el petit poble colombià d'Aracataca, fill de Gabriel Eligio García, radiotelegrafista i apotecari del poble, i de Luisa Santiaga Márquez Iguarán. Passa els seus primers anys amb els seus avis materns, el coronel Nicolás Ricardo Márquez, liberal i veterà de la Guerra de los Mil Días, i Tranquilina Iguarán, que el disciplina amb històries d'ultratomba.

1944-1948
Llegeix, entre d’altres, Les mil i una nits –només amb 9 anys-, Sòfocles, Franz Kafka, Virginia Woolf i William Faulkner –els que més endavant esdevindran les seves influències més acusades- i, mentre treballa de periodista a El Universal de Cartagena de Indias, comença a escriure la seva primera novel·la llarga, teixida amb records de la infància. “El mamotreto” –com anomenava a la novel·la el seu cercle d’amics íntims- havia d’ésser “[...] un larguísimo poema de la vida cotidiana, la novel·la donde ocurriera todo.
En realidad, Cien años de soledad fue la primera novela que traté de escribir, a los 17 años, y con el título de La casa, y que abandoné al poco tiempo porque me quedaba demasiado grande.
Pero me di cuenta que no podía con 'El paquete'. Yo mismo no creía lo que estaba contando, me di cuenta también que la dificultad era puramente técnica y del lenguaje para que esto fuera creíble, para que fuera verosímil. Entonces lo fui dejando y trabajé cuatro libros mientras tanto. Mi gran dificultad siempre fue encontrar el tono y el lenguaje para que esto se creyera.
Gabo treballà de periodista a El Universal (Cartagena) i a El Heraldo (Barranquilla) entre 1948 i 1952.
1952
Viatja amb la seva mare a Aracataca per vendre la casa dels avis on nasqué i passà la infància. El retorn al meravellós món idealitzat de les seves arrels fou un xoc terrible amb la realitat: Es trobà un poble polsegós i calorós que semblava fantasmagòric.
El tren hizo una parada en una estación sin pueblo, y poco después pasó frente a la única finca bananera del camino, que tenía el nombre escrito en el portal: Macondo. Esta palabra me había llamado la atención desde los primeros viajes con mi abuelo, pero sólo de adulto descubrí que me gustaba su resonancia poética.
En el viatge de retorn, la mare li dóna detalls sobre els seus avantpassats. Coneix llavors que el seu avi, d'ascendència andalusa i amb un fotimer de fills naturals, i la seva àvia, mig guajira, eren cosins germans.

1965
Com explica el seu germà Eligio García Márquez, la guspira del com havia d’escriure el llibre salta a Mèxic, camí d'unes vacances a Acapulco.
Un día de enero de 1965, mientras guiaba su Opel por la carretera de Ciudad de México a Acapulco, surgió íntegra en su mente la novela que venía imaginando pacientemente desde su adolescencia. En una decisión suicida dejó la economía de la casa en manos de Mercedes, su mujer, y se encerró a escribir el libro que le daría prestigio, pero también soledad.
Gira cua, agafa els seus estalvis de 5.000 dòlars i els lliura a la seva dona, Mercedes Barcha, per al pòndol de la casa mentre ell es dedica en cos i ànima a l'escriptura. Reclòs a “la cueva de la màfia” –com anomenava a l’habitació el seu cercle d’amics íntims-, treballa cada dia fins a dos quarts de vuit del vespre.
Estoy loco de felicidad. Después de cinco años de esterilidad absoluta, este libro está saliendo como un chorro sin problemas de palabras.
Sense tenir res per fer bullir l’olla i collat pels deutes, decideix empenyorar el cotxe i les joies familiars de la seva dona -que resulten ésser pura cristalleria. L’ajut dels seus amics també esdevé vital per a la seva supervivència.

1966
S’apropa l’hora de la publicació i l’escriptor confia a la seva amiga mecanògrafa Esperanza Araiza passar a net el darrer esborrany de la novel·la.
Pocos años después me confesó que, cuando llevaba a su casa la última versión corregida por , resbaló al bajarse del autobús con un aguacero diluvial y las cuartillas quedaron flotando en el cenegal de la calle. Las recogió empapadas y casi ilegibles con la ayuda de otros pasajeros y las secó en su casa hoja por hoja con una plancha de ropa.
La seva situació econòmica és tan precària que no té diners ni per enviar l’obra a l’editorial.
Por fin, a principios de agosto de 1966, Mercedes y yo fuimos la oficina de correos de México para enviar a Buenos Aires la versión terminada de Cien años de soledad, un paquete de 590 cuartillas escritas a máquina a doble espacio y en papel ordinario dirigidas a Francisco Porrua, director literario de la editorial Suramericana. El empleado del correo puso el paquete en la balanza, hizo sus cálculos mentales y dijo: "Son 82 pesos". Mercedes contó los billetes y las monedas sueltas que le quedaban en la cartera y se enfrentó a la realidad: "Sólo tenemos 53". Abrimos el paquete, lo dividimos en dos partes iguales y mandamos una a Buenos Aires sin preguntar siquiera cómo íbamos a conseguir el dinero para mandar el resto. Sólo después caímos en la cuenta de que no habíamos mandado la primera sino la última parte. Pero antes de que consiguiéramos el dinero para enviarla, Paco Porrúa, nuestro hombre en la editorial Suramericana, ansioso de leer la primera parte, nos anticipó dinero para que pudiéramos enviarlo.
1967
L’editorial Sudamericana de Buenos Aires publica Cien años de soledad el 5 de juny. Des de llavors ençà no ha deixat d'ésser reimpresa fins a esmicolar tot rècord editorial. Traduïda a més de 40 idiomes, se n'ha venut més de 40 milions d'exemplars.
Creo que el concepto más fácil de resumir es el de la editora Sudamericana: contrataron el libro para una primera edición de 10.000 ejemplares, y hace quince días, después de mostrarles a sus expertos las pruebas de imprenta, doblaron el tiro.
Gabriel García Márquex coronat per la seva cèlebre Cien años de soledad.
Vivir para contarla. Gabriel García Márquez. Editorial Mondadori (2002).
Gabriel García Márquez: El viaje a la semilla. Dasso Saldívar, Editorial Alfaguara (1997).
García Márquez: historia de un deicidio. Mario Vargas Llosa. Barral Editores (1971).
Gabo. Cartas y recuerdos. Plinio Apuleyo Mendoza. Ediciones B (2013).
Los nuestros. Luis Harss. Editorial Sudamericana (1973).
Cien años al ritmo de Debussy y los Beatles. El País (2007).
Cien veces Gabo. El País (2013).
Discurs de Gabriel García Márquez al IV Congreso Internacional de la Lengua Española (2007).
Cien años de soledad. Viquipèdia (2013).

15 d’octubre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD II: Macondo, l'epicentre


[…] un callejón con un río en un extremo un corral para los muertos en el otro, […]
Primera referència a Macondo a l'obra de Gabriel García Márquez. La hojarasca (1955).

Macondo era entonces una aldea de veinte casa de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos.
Primer cop que s'esmenta a Macondo a Cien años de soledad (1967).

Macondo, epicentre de l'univers novel·lesc de Gabriel García Márquez. Macondo, poble de paraules on conviuen natural i més enllà, realitat i ficció, miracles i ciència, sagrat i profà. Macondo, emplaçament amb ressonàncies bíbliques que s'estén fins al mite. Però, què és Macondo: una ubicació física, una noció literària o un somni embriagador? El mateix autor respon: “Macondo no es un lugar sino un estado de ánimo que le permite a uno ver lo que quiere y verlo como lo quiere”.

L'ORIGEN

L'any 1952 Gabriel García Márquez viatjà amb la seva mare, Luisa Santiaga Márquez Iguarán, a vendre la casa dels seus avis a Aracataca i es retrobà amb el passat: “El tren hizo una parada en una estación sin pueblo, y poco después pasó frente a la única finca bananera del camino, que tenía el nombre escrito en el portal: Macondo. Esta palabra me había llamado la atención desde los primeros viajes con mi abuelo, pero sólo de adulto descubrí que me gustaba su resonancia poética. Nunca se lo escuché a nadie ni me pregunté siquiera que significaba”. Així doncs, la paraula Macondo prové d'una hisenda bananera ubicada a les rodalies del seu poble natal, Aracataca, llavors propietat de l'empresa nord-americana United Fruit Company.

L'autor especifica que “el nombre de Macondo lo había escuchado por primera vez como a los cinco años en el comisariato de la United Fruit Company” i que el mot “viene del África centro-oriental, de la lengua milenaria de los bantúes: macondo es […] el nombre del plátano o banano en dicha lengua y que los bantúes traducen como «alimento del diablo»”, més endavant passà a designar una espècie d'arbre (Cavanillesia platanifolia), de fusta molt apreciada a la regió i sotmès a sobreexplotació, un joc d'atzar de daus i, finalment, la finca bananera en qüestió, a causa de la presència de dos exemplars de l'arbre en la mateixa.

EL “CICLO DE MACONDO

Gabriel García Márquez anomenà les seves primeres obres el “ciclo de Macondo”, un període que abraça des del seu conte primigeni La tercera resignación (1947) fins a Cien años de Soledad (1967), el punt àlgid i síntesi de les seves proses precedents.

Macondo està implícita o explícitament incorporada en totes les obres del cicle, esdevenint el seu lligam i punt de referència omnipresent. Cada obra comprèn un lapse limitat de la seva història: la novel·la La hojarasca (1955) i el conte Monólogo de Isabel viendo llover en Macondo (1955), on es mostra per primera volta Macondo, les novel·les El coronel no tiene quien le escriba (1958) i La mala hora (1961), que transcorren en un “pueblo” a prop de Macondo (fent-hi referència diverses vegades), la col·lecció de contes Los funerales de la Mamá Grande (1962), alguns dels quals transcorren a Macondo, i Cien años de soledad (1967), la novel·la que explica la història de la família Buendía a Macondo.

LA UBICACIÓ

La situació literària de Macondo es descriu en els primers capítols de Cien años de soledad:

Imatge extreta de l'article Macondo en el mapa del diari Público (2011).

Aracataca, el petit poble bananer colombià on nasqué i visqué Gabriel García Márquez fins als vuit anys a casa dels seus avis materns, inspirà majoritàriament Macondo. Tanmateix, seguint el rastre de la vida de l'autor, també cal considerar influències de ciutats colombianes com Barranquilla i Cartagena de Indias.

Imatge extreta de l'article Bienvenidos a Macondo del diari El País (2012).

Però l'essència de Macondo no es pot sentir fins que no es desvinculen aquestes ubicacions de la realitat objectiva. Macondo existeix, però no està enlloc.

ARACATACA I MACONDO

L'any 2006, l'alcalde d'Aracataca, Pedro Javier Sánchez Rueda, proposà una iniciativa per rebatejar el nom del poble a Aracataca-Macondo (o simplement Macondo), amb la finalitat de retre homenatge al seu veí més il·lustre i, de retruc, reactivar l'economia de la zona, enfonsada en la pobresa, mitjançant el turisme.


El referèndum no engrescà els habitants d'Aracataca i la mesura no fou aprovada: "Sólo votaron 3.600 personas de las 22.000 convocadas a las urnas y no alcanzamos el mínimo de 7.400 votos para que el ejercicio fuera legítimo", explicà l'alcalde decebut. Gabriel García Márquez, que considerava l'adopció del nom un disbarat, se n'alegrà.
Vivir para contarla. Gabriel García Márquez. Editorial Mondadori (2002).
Gabriel García Márquez: El viaje a la semilla. Dasso Saldívar, Editorial Alfaguara (1997).
Macondo. Viquipèdia (2013).
La realidad total de un pequeño pueblo inexistente. La Litera Literária (2009).
¿Qué es Macondo: lugar imaginario, árbol, pescado o tribu africana?. Penúltimas noticias (2012).
Gabriel García Márquez: El "ciclo de Macondo" I. Eva Lukavská. Etudes Romanes De Brno (1988).
Macondo en el mapa. Público (2011).
Bienvenidos a Macondo. El País (2012).
Arataca y Macondo. LiteraTerra (2006).

8 d’octubre del 2013

CIEN AÑOS DE SOLEDAD I: Presentació i material de suport

A mis 38 años y ya con cuatro libros publicados desde mis 20 años, me senté en mi máquina de escribir y empecé:
"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo."
No tenía la menor idea del significado ni del origen de esa frase ni hacia dónde debía conducirme. Lo que hoy sé es que no dejé de escribir durante 18 meses hasta que terminé el libro.
Ni en el más delirante de mis sueños en los días en que escribía Cien años de soledad llegué a imaginar en asistir a este acto para sustentar la edición de un millón de ejemplares. 
Extret del discurs de García Márquez al IV Congreso Internacional de la Lengua Española (Cartagena de Indias,  26 de març de 2007).

Encetem el club de lectura Clàssics Moderns amb un monstre de la literatura llatinoamericana i universal. Un d’aquells clàssics que, com bé indica Italo Calvino en una de les seves raons de per què llegir clàssics, es configuren com a equivalent de l’univers, apropant-se a la idea de llibre total. Benvinguts a l’univers màgic sense fi d’en Gabo, benvinguts a Macondo.


Cien años de soledad
Autor: Gabriel García Márquez
Editorial: Mondadori
Col·lecció: Biblioteca García Márquez (Literatura Mondadori, 35)
Edició: 05/2008 (5a.)
Idioma: Castellà
Pàgines: 512
Enquadernació: Tapa tova (rústica) amb solapes
ISBN: 978-84-397-0387-7


FITXA INFORMATIVA PRÈVIA
ARBRE GENEALÒGIC DE LA FAMÍLIA BUENDÍA
VOCABULARI


La tertúlia sobre el llibre es portarà a terme el pròxim dimecres 13 de novembre.

3 d’octubre del 2013

Engeguem

Engeguem el nou club de lectura Clàssics Moderns, on portarem a terme, la lectura i, el segon dimecres de cada mes, la tertúlia d’obres clàssiques contemporànies de la literatura universal.

Però abans de posar fil a l'agulla, què és un clàssic?

Laura Borràs en el seu llibre Per què llegir clàssics, avui defineix un clàssic com “un text complex, excepcional, una obra d'una qualitat estètica indiscutible i indiscutida per damunt d'estàndards estètics. La qualitat literària del clàssic és la responsable última que l'obra sobrevisqui a través de les èpoques. El clàssic, doncs, es defineix a si mateix per la seva condició de supervivent.”

(Ep! Però tampoc cal obsessionar-se amb definicions, el concepte de clàssic té avui en dia uns límits ben difusos; mentrestant els crítics contemporanis es distreuen fixant què és un cànon. En fi, qüestió de gustos i criteris personals.)

I per què llegir clàssics?

Italo Calvino en el seu llibre Por qué leer los clásicos n’esmenta diverses raons de pes:
  • Són una font de riquesa inesgotable, tant pel lector primerenc com pel relector.
  • Sempre constitueixen una lectura de descoberta, un clàssic mai no acaba de dir tot el que havia de dir.
  • Tenen la capacitat d'exercir una influència particular, deixen petja, la seva lectura marca un abans i un després.
  • No tenen data de caducitat, superen els límits del temps i ens parlen a través de les èpoques.
  • Ens ajuden a entendre millor el món en què vivim, els clàssics són vida i ens parlen de la vida.
  • Es configuren com a equivalent de l'univers, apropant-se a la idea de llibre total.
  • Sempre tenen un misteriós lligam amb l’actualitat, malgrat que la releguen a categoria de soroll de fons.
Laura Borràs afegeix, segons el meu parer, la més important: els clàssics s'han de llegir per retrobar el gust i el plaer per la lectura; i també, citant a Henry David Thoreau, la més òbvia: "és millor llegir primer els bons llibres, atès que el més segur és que no puguem llegir-los tots".

Per altra banda, malgrat que la seva lectura és una activitat que requereix temps, soledat, competència lingüística, una certa intel·ligència i afició (elements que no gaudeixen d'una bona premsa avui dia), cal deixar palès que la lectura de clàssics no és una tasca d'erudits. Cal perdre'n la por (en cap cas el respecte) i trencar aquesta mala fama. Formar part del club, n'és una bona manera.

I quins clàssics llegirem? 
Cien años de soledad (Gabriel García Márquez)
Un viatge inoblidable a un univers de màgia sense fi.
Tertúlia el dimecres, 13 de novembre de 2013, a les 7 del vespre.

1984 (George Orwell)
El Gran Germà et vigila, 1984 o 2013?
Tertúlia el dimecres, 11 de desembre de 2013, a les 7 del vespre.

Els morts (James Joyce)
Qui són els vius i qui són els morts en una societat en estat de xoc?
Tertúlia el dimecres, 8 de gener de 2014, a les 7 del vespre.


La metamorfosi (Franz Kafka)
Qui no s’ha sentit mai un estrany entre els seus?
Tertúlia el dimecres, 12 de febrer de 2014, a les 7 del vespre.

Tot se’n va en orris (Chinua Achebe)
La fatalitat d’un guerrer que viu l’ocàs de la seva comunitat.
Tertúlia el dimecres, 12 de març de 2014, a les 7 del vespre.

Camí de sirga (Jesús Moncada)
El darrer baluard d’un poble condemnat a la desaparició.
Tertúlia el dimecres, 9 d'abril de 2014, a les 7 del vespre.

Esperem que els fruïu!