31 d’octubre del 2014

EL GUEPARD V: Clàssics conn3ctats

Endemés del lligam ja esmentat amb Bearn (1961) de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, una obra clàssica de la literatura catalana contemporània, El Guepard de Tomasi di Lampedusa està connectat amb els següents clàssics:

Ulisses (1922) de James Joyce
Malgrat que no posà fil a l’agulla fins als darrers anys de vida, Tomasi de Lampedusa tingué la primera temptació de posar-se a escriure allà l’any 1930 inspirant-se en l’estructura de la mítica obra de James Joyce, Ulisses. El príncep es proposà narrar, sota el títol La giornata di un siciliano, les vint-i-quatre hores de la vida del seu besavi, l’astrònom Giulio di Lampedusa –model en el qual està basat el personatge Fabrizio Salina-, el dia del desembarcament de Giuseppe Garibaldi a Marsala l'any 1860. Finalment, a causa de diversos factors personals i tècnics, desistí -“Non so fare l’Ulysses” [Jo no puc fer l’Ulisses’]-, tanmateix mantingué l’estructura temporal a la primera part que comença amb el final d’una pregària del rosari en família: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen.», un formulisme llatí amb un efecte similar a l’emprat també a l’inici d’Ulisses: «Introibo ad altare Dei.», possiblement un homenatge.

La Cartoixa de Parma (1939) d’Stendhal 
Stendhal fou un dels escriptors preferits de Tomasi di Lampedusa –fins al punt d’elaborar un llibret de Lliçons sobre Stendhal- i considerava La cartoixa de Parma la millor novel·la de la narrativa mundial –després d’anys de dubtes entre aquesta obra i El roig i el negre, l’altra gran obra de l’escriptor francès. El Guepard està amarat i farcit de ressons d’aquesta novel·la i el seu autor: des de la llibertat que dóna el narrador omniscient, passant per la construcció i caracterització dels personatges, fins a l’aplicació del principi stendhalià que «Una novel·la consisteix a fer una bona tria de detalls».

Macbeth (1623) de William Shakespeare
Com hem vist en la seva rutina diària, un altre escriptor cabdal a la vida del príncep fou l’anglès William Shakespeare. L’ànima d’El Guepard, el desencís existencial i el pas destructor del temps, recorda els famosos versos de Macbeth al darrer acte de la tragèdia escocesa:

«La vida no és res més que una ombra que camina,
un pobre actor, que gasta fums i consumeix
el pas del temps que està en escena, i que després
ja no se’l sent mai més;
és un conte explicat per un dement
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.»
(traducció de Salvador Oliva)

La configuración del espacio en la obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ana del Río Fernández. Universidad Complutense Madrid (2002).
El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Miquel Pairolí. Pagès Editors (1996).
Trayectoria literaria de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Jaume Gaya Catases. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

24 d’octubre del 2014

EL GUEPARD IV: La pel·lícula

El 28 de març de 1963 s’estrenà a Itàlia l’adaptació cinematogràfica homònima de la novel·la que ens ocupa, Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, dirigida pel cineasta milanès Luchino Visconti.

A pesar de tractar-se d’una pel·lícula italiana, comptà amb un ampli planter d’actors de renom internacional com l’estatunidenc Burt Lancaster (Fabrizio Corbera, Príncep de Salina), el francès Alain Delon (Tancredi Falconeri) i la italiana Claudia Cardinale (Angelica Sedara). Una curiositat sobre el repartiment és que Visconti, quan els productors li comunicaren que necessitaven una estrella internacional per assegurar la gran inversió del projecte, trià a Nikolai Cherkasov, un dels actors amb més anomenada de la Unió Soviètica en aquella època, per al paper del Príncep de Salina. En assabentar-se que l’actor rus no estava en condicions, la 20th Century Fox disposà que l'estrella havia d’ésser Gregory Peck, Anthony Quinn, Spencer Tracy o Burt Lancaster. Els productors triaren Burt Lancaster sense consultar a Visconti, fet que generà molta tensió a l’equip de treball i àdhuc arribà a un intercanvi d’insults. Finalment el director i l’actor encaixaren i treballaren bé junts, forjant una amistat que durà fins al final de les seves vides.

Pòster de la pel·lícula original.

El llargmetratge fou distribuït en diferents versions. La versió original de Visconti tingué una durada de 205 minuts, tanmateix, en ésser considerada excessivament llarga i en ocasió de la seva presentació al Festival Internacional de Cinema de Canes, es reduí a 195 minuts. Finalment la versió italiana del director quedà reduïda a 185 minuts, l’anglesa, editada per la 20th Century Fox, a 161 minuts, i l’espanyola, la versió més escurçada, a 151 minuts.

Aquesta pel·lícula ha esdevingut un clàssic essencial del cinema italià i europeu dels anys seixanta i una de les obres més destacades de Luchino Visconti. El director italià, tot respectant l’ànima de l’obra de Lampedusa, se la fa seva amb una impressionant escenografia i una immillorable direcció artística. De la mateixa manera que la novel·la –ambdues, s’han reforçat mútuament al llarg dels anys-, fou rebuda amb èxit immediat i obtingué diferents guardons i nominacions:
  • Palma d’Or a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Canes (1963).
  • David di Donatello (premi de l’Acadèmia de Cinema Italià) a la millor producció (Goffredo Lombardo) (1963).
  • Nominació al millor vestuari (Piero Tosi) als Premis de l’Acadèmia, Oscars (1963).
  • Nominació a la millor nova promesa masculina (Alain Delon) als Premis Globus d’Or (1963).
  • Cintes de plata (premi del Sindicat Nacional Italià de Periodistes de Cinema) a la millor pel·lícula, la millor fotografia (Giuseppe Rotunno), el millor vestuari (Piero Tosi) i la millor escenografia (Mario Garbuglia) (1964).

La bellesa estètica de la pel·lícula té el seu punt àlgid a la banda sonora realitzada pel compositor milanès Nino Rota: 15 peces formades per masurques, contradanses, valsos -el Valzer brillante de Giuseppe Verdi s'empra per a la mítica escena final del ball-, polques, entre d’altres, endemés de les referències operístiques a La Traviata de Giuseppe Verdi o La sonnambula de Vincenzo Bellini. En aquest enllaç podeu escoltar-la dirigida per Franco Ferrara.

Aquí podeu veure la pel·lícula sencera en castellà:


Il Gattopardo. Viquipèdia (2014).
The Leopard (1963 film). Wikipedia (2014). 
El Gatopardo (Il Gattopardo) de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Versión cinematográfica de Luchino Visconti. Cine de literatura (bloc) (2014).
Il Gattopardo [Luchino Visconti, 1963]. Miradas de cine núm. 42 Clásico (2005).

16 d’octubre del 2014

EL GUEPARD III: Un dia amb el príncep Lampedusa

«De bon matí, cap a les set, el príncep es llevava i començava sense gaires il·lusions ni entusiasme una nova jornada de la seva rutina discreta i ociosa. Vestit amb una correcció més grisa i formal que elegant, fins i tot amb un punt de deixadesa –duia la jaqueta sempre impregnada de la cendra del fumador pertinaç-, Lampedusa sortia de casa seva, al barri marítim de Palerm i començava un llarg passeig cap al centre de la ciutat.

Era un home que encara no tenia seixanta anys però que n’aparentava força més, setanta ben bé. Els ulls eren grans i prominents, de galàpet; la pell, d’una pal·lidesa grisosa. Movia el cos gras i corpulent, de mitjana alçada, amb pesadesa, ajudant-se d’un bastó. Tota la figura concentrava la soledat essencial i la tristesa a penes dissimulada d’un home més aviat desenganyat de la gent i de la vida.

Lampedusa duia una cartera de cuiro i a dintre, invariablement, com un antídot contra els verins que pogués destil·lar la jornada que començava, una obra de Shakespeare. Si les coses anaven massa malament sempre podia aturar-se, asseure’s en algun lloc i llegir algunes pàgines del més gran com a un remei d’urgència, una dosi de bellesa literària per combatre l’asprivesa de viure.

El príncep duia a Shakespeare a la recambra, com a darrer recurs, però per al dia a dia, disposava de dos altres objectes que li proporcionaven el consol imprescindible per seguir respirant: els dolços i els llibres. El primer destí de la seva passejada matinal per aquell Palerm trist i bombardejat de principi dels anys cinquanta, que tot just començava a refer-se del estralls de la Segona Guerra Mundial, era un cafè-confiteria, la Pasticceria del Massimo, a Via Ruggero Settimo. Allà esmorzava, tot sol. Prenia cafè, menjava pastissos de tota mena i a més en comprava per tenir-ne la reserva suficient per a tot el dia. Els pastissos eren allotjats a la cartera, al costat de Hamlet, de Mesura per mesura o d’Otel·lo.

Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa.

Alimentat el cos, el príncep continuava la passejada i se n’anava a la llibreria Flaccovio. S’hi estava molta estona, ben bé un parell d’hores, fullejant llibres. Gairebé cada dia acabava comprant-ne algun. Després, anava a cercar l’ambient matinal, carregat i xerraire dels cafès de Palerm.

[...]

A principi del 1995, però, que és quan va començar a escriure El Guepard, Lampedusa havia canviat la tercera estació del dia. Ja no anava al Caflisch, sinó a un altre cafè, el Mazzara. Era un canvi substancial i no només d’escenari. Se n’havia cansat del Caflish. Al Mazzara estava més tranquil, passava estones sol i sobre les taules d’aquest cafè va escriure molts fulls de la primera versió de El Guepard. Aleshores Lampedusa havia començat a comunicar els seus vastíssims coneixements de literatura a un petit grup de joves estudiants i, un dia l’un, un dia l’altre, aquests nois solien passar pel Mazzara, on sabien que trobarien el mestre, ja fos per aprendre, ja fos per donar-li una mica de conversa. De vegades també feia el cafè l’administrador de les rendes i de les propietats de Lampedusa per donar-li alguna notícia urgent o per requerir una signatura imprescindible.

Després, molts dies sol i de tant en tant en companyia d’algun dels seus joves amics, el príncep dinava en algun restaurant del centre de Palerm, a la pizzeria Bellini o l’Extra Bar. Havent dinat, agafava l’autobús i tornava cap a casa seva, a Via Butera.

Lampedusa deixava caure la tarda llegint els llibres que havia comprat al matí, rellegint algun dels vells volums estimats –algun dia en veu alta, en companyia de la seva dona, la psicoanalista Alexandra Wolff- escrivint o donant lliçons als seus alumnes. De vegades, havent sopat, sortien amb Alexandra –que ell anomenava Licy- al cinema o a escoltar música en el gramòfon d’alguns amics. De tant en tant havien d’assistir als còctels, sempre detestats però ineludibles, que oferien les velles famílies aristocràtiques en algun dels palaus que havien resistit els bombardejos.

Aquesta vida sense esperança però també sense desordre és la que menava l’home que es va posar a escriure El Guepard. No era vell però s’hi sentia, de cos i d’esperit. I ho semblava. Anava pesat i cada vegada tenia més dificultats per respirar. Patia bronquitis i emfisema, tot i que continuava fumant molt. Però allò que l’envellia més era un desengany profund, impregnat a la pell, acumulat durant anys, en una biografia que s’havia iniciat en una família en decadència, que havia passat per dues guerres devastadores, que havia vist la disseminació de les restes del patrimoni familiar o la destrucció física de la casa que més havia estimat, la casa natal de Palerm. Era una existència en què les relacions humanes havien estat sovint conflictives, una vida amb molt detalls íntims amargs i lacerants.

[...]

Reunint tots aquests factors, no és estrany que el príncep fos un home gastat i sense ganes de viure. El sorprenent és que aquest home sabés fer emergir d’un pou quasi eixut l’energia necessària per escriure una obra mestra com és El Guepard. [...]»

Extret de l'assaig El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. de Miquel Pairolí (Pagès editors, 1996).

11 d’octubre del 2014

EL GUEPARD II: Una animalada de títol

El gattopardo, l’animal que apareix al títol original de la novel·la que ens ocupa –Il Gattopardo-, s’ha traduït durant dècades a la majoria de llengües com a un guepard -El Guepard, en català, o Le Guépard, en francès- o com a un lleopard –The Leopard, en anglès, o Der Leopard, en alemany. Excepcionalment, en castellà fou traduït conscientment de forma errònia com a un gatopardo. Però de quin animal es tracta realment?
Escut d'armes de la família Lampedusa.
El gattopardo, que apareix a l’escut d’armes de la família de l’autor de la novel·la, Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és un gattopardo africano italià, equivalent al serval català. El serval és un felí present a gairebé tot el continent africà –encara que abunda més a la zona de bardissa, també es troba a la sabana, a la selva i a semideserts. A pesar que fou poc freqüent al nord del desert del Sàhara, es tracta de l’únic felí que s'estengué a la costa mediterrània africana, inclòs el tram enfront de l’illa de Lampedusa.
Un serval a Tanzània.
La versió catalana de l’obra que estem llegint tingué la sort de gaudir d’un traductor excepcional: el novel·lista mallorquí Llorenç Villalonga, autor de Bearn. Villalonga i Lampedusa foren dues personalitats paral·leles –formació cultural europeista, compartien insularitat i mediterraneïtat i coincidien en l’elegia i la ironia a l’hora de contemplar les seves illes i respectives velles classes aristocràtiques-, i sengles obres, Bearn i Il Gattopardo, comparteixen un munt de circumstàncies purament anecdòtiques –el context geogràfic insular mediterrani, el protagonista, últim exemplar d’una raça en extinció, l'acció es desenvolupa en una cruïlla històrica, entre altres-, no exemptes de sospites –la hipòtesi de plagi però ha quedat descartada per ambdues bandes (veure Villalonga, Lampedusa i el «jo transcendent» de Giovanni Albertocchi). En paraules del mateix Villalonga:
«Quan, més de dotze anys després d'haver escrit Bearn, m'arribà Il Gattopardo, acabat d'aparèixer, vaig quedar veient visions. Insistesc: no crec que les dues obres s'assemblin; però jo descobria en el príncep de Lampedusa allò tan extraordinari que és un "germà de l'ànima". Un germà gran, naturalment. I un gran germà.»
Respecte a com s’havia de traduir l’expressió gattopardo del títol, com que en català no existeix un equivalent clar, s’originà un debat epistolar entre Llorenç Villalonga i l’editor de l'obra, el cèlebre Joan Sales –també editor de Bearn i autor d’Incerta glòria. Sales proposà inicialment l’expressió “gat mesquer”, expressió arrelada al Principat, tanmateix Villalonga la rebutjà tot seguit al considerar-la inaudita. Llavors l’escriptor mallorquí suggerí “llonzí”, argumentant filològicament la seva proposta amb la següent nota:
«A Mallorca “llonzí” és una paraula vulgar que segons el “Diccionari” de Moll deriva probablement de l’italià “llonza”, que significa linx o pantera. S’emplea per designar una mica en broma la rapidesa i astúcia felines. Mossèn Alcover, en les seves “Rondaies”, escriu: “s’hi tiraren damunt com un llonzí”.
El llonzí, igual que el gattopardo, potser zoològicament no existeix, però el poble balear, parent del sicilià –Àfrica és propera- se l’imagina com un felí semblant al linx. Llonzí és la forma popular i fantàstica de linx.
Supòs que Lampedusa no volgué designar baix el nom de gattopardo un animal molt concret, sinó un felí burlesc i fantàstic com el llonzí. Mai no parla del gattopardo rampant, com caldria en heràldica, sinó dansant. És el que J. Sales diu en la seva darrera carta: els prínceps no creuen en heràldica, o no la prenen molt seriosament.»
A pesar que no li desagradava la seva força i sonoritat, Sales també rebutjà la proposta per anar massa enllà del sentit original i tractar-se d’un localisme excessiu. Finalment es posaren d’acord a través de la traducció francesa i el títol acabà essent El Guepard.
Primera edició d'El Guepard publicada pel Club Editor (1962).
El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Miquel Pairolí. Pagès Editors (1996).
El Gatorpado. Wikipedia (2014).
Bearn. Pròleg de l'autor (de la 1a Edició). Llorenç Villalonga. El Club dels Novel·listes. Club Editor (1961).
Serval. Viquipèdia (2014).
Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Wikipedia (2014).

4 d’octubre del 2014

EL GUEPARD I: Presentació i material de suport

Després d’una vida abocada a la contemplació literària, Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, treballà, des del principi de l’any 1955 fins a la seva mort, el juliol de 1957, en l’elaboració de la primera i única novel·la, Il Gattopardo.

La primera versió manuscrita, de quatre capítols, fou acabada al vuit de març de 1956 i enviada al maig a l’editorial Mondadori, a través del seu cosí poeta Lucio Piccolo. Sense rebre cap resposta, Lampedusa seguí treballant-hi i durant l’estiu preparà una versió mecanografiada amb variacions i dos capítols addicionals. El desembre arribà la resposta de Mondadori: el prestigiós assessor Elio Vittorini rebutjava la novel·la per vuitcentista i reaccionària.

Després del cop, el príncep restà trist i abatut però, lluny de desanimar-se, continuà escrivint a un ritme frenètic: els primers mesos de l’any 1957, endemés de dos contes i el primer capítol d’una nova novel·la, que s’havia de titular Els gatets cecs, afegí dos capítols més a Il Gattopardo. Aquesta nova versió fou enviada a l’agent literari Elena Croce, filla de l'escriptor Benedetto Croce, i, mitjançant Flaccovio, de nou a Vittorini, aquest cop assessor de l’editorial Einaudi. Lampedusa, destrossat anímicament un cop diagnosticat un tumor pulmonar, rebé a Roma la segona negativa de publicació de Vittorini. Ferit i agrejat, encara es permeté de fer bromes amargues al respecte. Pocs dies després, la nit del 22 al 23 de juliol de 1957, morí mentre dormia.

Finalment la novel·la fou publicada un any després, la tardor de l'any 1958, per la casa editorial Feltrinelli, mercès a la intervenció de l'escriptor Giorgio Bassani, que rebé el manuscrit de mans d’Elena.


Encetem la segona temporada del club de lectura Clàssics Moderns amb una joia italiana, El Guepard de Tomasi de Lampedusa. Considerada una de les obres cabdals de la literatura contemporània europea, es tracta d’una novel·la única i inclassificable, d’una bellesa rara, insòlita i evocadora. Amolleu les amarres i deixeu-vos endur pel corrent hipnòtic i oníric del príncep.



El Guepard
Autor: Tomasi di Lampedusa
Idioma original: Italià
Títol original: Il Gattopardo
Any de publicació: 1958
Traductor: Llorenç Villalonga






FITXA INFORMATIVA PRÈVIA
El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Miquel Pairolí. Pagès Editors (1996).
Il Gattopardo. Viquipèdia (2014).