31 d’octubre de 2014

EL GUEPARD V: Clàssics conn3ctats

Endemés del lligam ja esmentat amb Bearn (1961) de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, una obra clàssica de la literatura catalana contemporània, El Guepard de Tomasi di Lampedusa està connectat amb els següents clàssics:

Ulisses (1922) de James Joyce
Malgrat que no posà fil a l’agulla fins als darrers anys de vida, Tomasi de Lampedusa tingué la primera temptació de posar-se a escriure allà l’any 1930 inspirant-se en l’estructura de la mítica obra de James Joyce, Ulisses. El príncep es proposà narrar, sota el títol La giornata di un siciliano, les vint-i-quatre hores de la vida del seu besavi, l’astrònom Giulio di Lampedusa –model en el qual està basat el personatge Fabrizio Salina-, el dia del desembarcament de Giuseppe Garibaldi a Marsala l'any 1860. Finalment, a causa de diversos factors personals i tècnics, desistí -“Non so fare l’Ulysses” [Jo no puc fer l’Ulisses’]-, tanmateix mantingué l’estructura temporal a la primera part que comença amb el final d’una pregària del rosari en família: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen.», un formulisme llatí amb un efecte similar a l’emprat també a l’inici d’Ulisses: «Introibo ad altare Dei.», possiblement un homenatge.

La Cartoixa de Parma (1939) d’Stendhal 
Stendhal fou un dels escriptors preferits de Tomasi di Lampedusa –fins al punt d’elaborar un llibret de Lliçons sobre Stendhal- i considerava La cartoixa de Parma la millor novel·la de la narrativa mundial –després d’anys de dubtes entre aquesta obra i El roig i el negre, l’altra gran obra de l’escriptor francès. El Guepard està amarat i farcit de ressons d’aquesta novel·la i el seu autor: des de la llibertat que dóna el narrador omniscient, passant per la construcció i caracterització dels personatges, fins a l’aplicació del principi stendhalià que «Una novel·la consisteix a fer una bona tria de detalls».

Macbeth (1623) de William Shakespeare
Com hem vist en la seva rutina diària, un altre escriptor cabdal a la vida del príncep fou l’anglès William Shakespeare. L’ànima d’El Guepard, el desencís existencial i el pas destructor del temps, recorda els famosos versos de Macbeth al darrer acte de la tragèdia escocesa:

«La vida no és res més que una ombra que camina,
un pobre actor, que gasta fums i consumeix
el pas del temps que està en escena, i que després
ja no se’l sent mai més;
és un conte explicat per un dement
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.»
(traducció de Salvador Oliva)

La configuración del espacio en la obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ana del Río Fernández. Universidad Complutense Madrid (2002).
El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Miquel Pairolí. Pagès Editors (1996).
Trayectoria literaria de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Jaume Gaya Catases. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.