Manuscrit original de Cien años de soledad (1967). |
En terme general, Cien años de soledad ha agradat força als participants de la tertúlia. Mentre a alguns lectors el magnetisme de l'univers macondià els ha semblat meravellós, a altres els ha desdibuixat la lectura les dificultats relacionades amb l'atabalament i embolic de noms i successos que té lloc al llarg de tota la novel·la i la seva particularitat idiomàtica.
Molts lectors han quedat meravellats de bell antuvi per la capacitat de Gabriel García Márquez d'incorporació d'elements "màgics" dins la narració d'una forma tan
planera i, sobretot, creïble. Tot i que no hi ha hagut cap situació
específica que hagi cridat especialment l'atenció, participants de la
tertúlia mostraven la seva incredulitat i sorpresa davant la
quotidianitat de fets presents en la narració tan esbojarrats i
esfereïdors com quan lliguen a José Arcadio sota el castanyer o el naixement d'una criatura amb cua de porc.
A l'hora de valorar els personatges que més han agradat, l'entranyable Úrsula ha estat la més escollida amb molta diferència respecte de la resta. En menor mesura també han agradat altres personatges com el gitano Melquiades o la fosca filla de n'Úrsula, Amaranta.
Arran dels comentaris sobre els personatges, ha sorgit la diferència de
tarannà i comportament que hi ha entre els dos gèneres: mentre la
majoria homes basen la seva existència en la imaginació, projectant el
temps a un futur que acaba menant a la frustració i la consegüent
inactivitat; les dones, al contrari, conformen el pal de paller del dia
a dia del pòndol de la casa, projectant el temps a un present d'activitat
frenètica. No hi ha hagut cap discussió sobre el fet que la família Buendía era un matriarcat i que les dones de la casa, primer n'Úrsula, després na Fernanda, tallaven el bacallà.
També s'han fet alguns comentaris sobre l'estructura narrativa de la
novel·la. S'ha destacat la força de la seva prosa amb regust poètic -amb
reminiscències a Federico García Lorca, els diferents temps emprats (lineal,
cíclic i històric) i el to místic i profètic del text. Esment
especial han tingut les abundants referències bíbliques de la narració:
des de la gènesi fins a l'apocalipsi de Macondo, passant per les plagues i la colpidora ascensió celestial de Remedios, la bella, entre d'altres.
Per finalitzar, s'ha analitzat amb
quatre pinzellades les obres amb més ressò de Gabriel García
Márquez -El otoño del patriarca, Crònica de una muerte anunciada i El amor en los tiempos del cólera- i una parell d'exemples paradigmàtics de l'anomenat realisme màgic -un clàssic de mitjans del s. XX, Pedro Páramo de l'escriptor mexicà
Juan Rulfo i, un contemporani, La casa de los espíritus
de l'escriptora xilena Isabel Allende.
2 comentaris:
Gràcies Jordi, has fet que em retrobés amb el llibre i entrés en aquella societat tan fantàstica. Consol.
Gràcies Jordi, has fet un resum magnífic de la nostra tertúlia.
Esperança
Publica un comentari a l'entrada