EL TEMPS DE LES CIRERES III: «I el llimoner?»

«[...] La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. «I el llimoner?», féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! [...]»

Montserrat Roig va viure el despertar del món al cor de l’Eixample barceloní, ull d’huracà del seu univers novel·lístic, en plena dictadura franquista. Explica al seu darrer llibre, un recorregut pel seu món literari farcit d'interessants reflexions, Digues que m’estimes encara que sigui mentida:

«[...] Jo vivia tancada, com he dit, en un patí voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau i ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. [...]»

Allà, als patis interiors de les illes de l’Eixample, s’aiguabarregen els records de la seva infantesa, la memòria esdevé confusa i tracta de retrobar-se, a la manera proustiana, amb el temps perdut. Tornen els efluvis de l’epígraf poètic de Joan Vinyoli:

«Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                                                                     Gorgs.»

En aquest instant aquell tros de magdalena sucat en la infusió de te esdevé l’aroma del llimoner, símbol literari evocador del paradís perdut. Confessa a Digues que m’estimes encara que sigui mentida:

«A El temps de les cireres, hi surt un llimoner que ja no existeix. Natàlia, la protagonista, descobreix, en tornar a Barcelona després de dotze anys, que el llimoner a desaparegut. I, si el llimoner ha desaparegut, també s’ha esvanit la infantesa. Ho descobreix tot alhora. Al costat del pati quadrat hi havia dos jardins, situats en una alçada més baixa que el pati, i aquest tenia una reixa de ferro forjat amb punxes enforquillades. Un dels jardins era descurat, ple de fullaraca i males herbes, els arbres sense podar, un jardí decrèpit i decadent. L’altre era un pèl cursi. Tenia un estany al centre amb tot de rajoletes de colors i una granota a cada cantonada, una granota d’un verd llepat pel broc de la qual regalimava aigua sense parar. Els jardins van desaparèixer i hi van construir uns magatzems tapats, el sostre dels quals quedava a la mateixa alçada que el meu pati. Ja no hi havia fullaraca, ni baladres, ni el llimoner, sinó claraboies encerclades de quitrà. No vaig adornar-me que els jardins no hi eren fins que no vaig haver d’evocar els anys de la postguerra, quan vaig haver d’imaginar-me la vida de les famílies barcelonines, closes en patis i jardins interiors, quan vivien l’aroma de la tardor i, tancades a l’úter de l’Eixample, construïen amb somnis i paraules el paradís que creien haver perdut d'ençà de la guerra.

Quan escrivia El temps de les cireres, volia que un dels meus personatges, la senyora Patrícia Miralpeix, passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que «el detall» del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta.

Però si l’evocació del llimoner em va servir per a la literatura, no m’era útil per a la vida mentre existia, mentre el tenia a prop. El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol.

[...]

El carrer era la meva literatura. El llimoner, la meva realitat. Només amb el temps vaig descobrir què havia significat l’aroma del llimoner, vaig descobrir que era el meu paradís perdut. I ho era perquè ja no existia.»

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).