EL TEMPS DE LES CIRERES IV: Montserrat Roig expulsa els seus dimonis

Entrevista a Montserrat Roig arran de l'obtenció del Premi Sant Jordi per El temps de les cireres, el 13 de desembre de 1976, diada de Santa Llúcia, publicada al diari Avui dos dies després:

Montserrat Roig va guanyar abans-d'ahir el Premi Sant Jordi amb la novel·la El temps de les cireres i ahir anava de bòlit d'un lloc a l'altre per ser entrevistada, ella, que una de les coses que més li agrada és fer entrevistes.

Però quan jo la vaig trobar, l'última entrevista no li havia agradat pas gens. L'informador, en veure-la, es va quedar tot estranyat i li va dir: «I ara!, amb la mala bava que tens escrivint, no creia pas que fossis tan mona.» I és clar, la Roig no acabava de pair el comentari.

- El títol del meu llibre -El temps de les cireres-, l’he agafat d’un poema d’un escriptor francès que es diu Clement. El poema, l’ha cantat també l’Ives Montand i parla de les lluites del 1870 a França. Jo l’he agafat com un símbol. El poeta francès deia que volia que arribés el temps de les cireres perquè aleshores tornarien a ésser feliços i s’acabarien les matances. Però jo crec que aquesta felicitat col·lectiva no s’aconsegueix si no es resolen els problemes personals: la soledat de l’home, les relacions entre home i dona, la sexualitat dels vells...

Les transformacions socials i econòmiques si no aconsegueixen que l’home sigui feliç... Serà un primer pas, però no ho serà tot. La meva novel·la parla de la gent que va viure la guerra i que després va entrar dins el sistema i es va anar degradant. Parlo de dues generacions, dels qui ara tenen quaranta i seixanta anys. Aquesta segona es va envilir tant que es va convertir en botxí dels seus mateixos fills, i finalment n’ha estat víctima. Però és la generació del mig la que més ha claudicat.

- També passa a Barcelona?
- Sí, i a l’Eixample, no hi puc fer més. No tinc prou imaginació per a situar les històries en altres llocs. En aquesta novel·la he tret tots els meus dimonis. Jo he estat educada després de la guerra i la meva formació religiosa va ser molt castradora.

- M’ha dit que ja no et presentaràs més a premis literaris?
- Ah, sí? Un premi és una ajuda econòmica important i, per tant, crec que s’ha de repartir. No estic d’acord amb els premis pel que comporta de competició. Jo he perdut els premis Pla i Prudenci Bertrana i ja sé què és això. Ara, el que espero és poder escriure amb tranquil·litat.

- Que vas escriure el llibre pensant en el premi?
- No. Hi vaig pensar quan ja l’acabava.

M’explica que va estar madurant el llibre tres anys, però que l’ha escrit en un mes. «Em vaig tancar en un hotel, completament sola i el vaig escriure d’una tirada a base de treballar dotze hores diàries».

Que m’hagin donat aquest premi m’afalaga sobretot per la composició del jurat.

Montserrat Roig reparteix el seu temps entre l’ofici d’escriptor i el de periodista. Ara escriu «Triunfo», a «Arreu», a «Mundo Diario».

- El periodisme m’ha dispersat, en faig massa, i m’ha descentrat molt. Bé, tu ja saps què és això. I, a mi, el que més m’agrada és explicar històries.

- I penses deixar de fer entrevistes?
- No, no, perquè la gent d’aquest país m’apassiona, no la dels partits polítics. Crec que els partits són un mitjà col·lectiu de transformació de la realitat, però, per mi, no són un fi en si. En les entrevistes he après molt i sobretot de la gent d’abans de la guerra. He après a dialogar.

Ara té al cap una altra novel·la, la protagonista de la qual és una dona republicana que ja ha sortit en altres obres.

- I és que sempre torno al mateix. Els personatges no em deixen. I una obra és com la continuació de l’anterior.

M F

Avui, 1976-12-15, p. 8. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona.