«De bon matí, cap a les set, el príncep es llevava i començava sense gaires il·lusions
ni entusiasme una nova jornada de la seva rutina discreta i ociosa.
Vestit amb una correcció més grisa i formal que elegant, fins i tot amb
un punt de deixadesa –duia la jaqueta sempre impregnada de la cendra del
fumador pertinaç-, Lampedusa sortia de casa seva, al barri marítim de
Palerm i començava un llarg passeig cap al centre de la ciutat.
Era
un home que encara no tenia seixanta anys però que n’aparentava força
més, setanta ben bé. Els ulls eren grans i prominents, de galàpet; la
pell, d’una pal·lidesa grisosa. Movia el cos gras i corpulent, de
mitjana alçada, amb pesadesa, ajudant-se d’un bastó. Tota la figura
concentrava la soledat essencial i la tristesa a penes dissimulada d’un
home més aviat desenganyat de la gent i de la vida.
Lampedusa duia una cartera de cuiro i a dintre, invariablement, com un antídot contra els verins que pogués destil·lar la jornada que començava, una obra de Shakespeare. Si les coses anaven massa malament sempre podia
aturar-se, asseure’s en algun lloc i llegir algunes pàgines del més
gran com a un remei d’urgència, una dosi de bellesa literària per
combatre l’asprivesa de viure.
El príncep duia a Shakespeare a la
recambra, com a darrer recurs, però per al dia a dia, disposava de dos
altres objectes que li proporcionaven el consol imprescindible per
seguir respirant: els dolços i els llibres. El primer destí de la seva
passejada matinal per aquell Palerm trist i bombardejat de principi dels
anys cinquanta, que tot just començava a refer-se del estralls de la Segona Guerra Mundial, era un cafè-confiteria, la Pasticceria del Massimo, a Via Ruggero Settimo.
Allà esmorzava, tot sol. Prenia cafè, menjava pastissos de tota mena i a
més en comprava per tenir-ne la reserva suficient per a tot el dia. Els
pastissos eren allotjats a la cartera, al costat de Hamlet, de Mesura
per mesura o d’Otel·lo.
 |
| Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa. |
Alimentat el cos, el príncep continuava la passejada i se n’anava a la llibreria Flaccovio.
S’hi estava molta estona, ben bé un parell d’hores, fullejant llibres.
Gairebé cada dia acabava comprant-ne algun. Després, anava a cercar
l’ambient matinal, carregat i xerraire dels cafès de Palerm.
[...]
A principi del 1995, però, que és quan va començar a escriure
El Guepard, Lampedusa havia canviat la tercera estació del dia. Ja no
anava al Caflisch, sinó a un altre cafè, el Mazzara. Era un canvi substancial i no només d’escenari. Se n’havia cansat del Caflish. Al Mazzara estava més tranquil, passava estones sol
i sobre les taules d’aquest cafè va escriure molts fulls de la primera
versió de El Guepard. Aleshores Lampedusa havia començat a comunicar els
seus vastíssims coneixements de literatura a un petit grup de joves
estudiants i, un dia l’un, un dia l’altre, aquests nois solien passar
pel Mazzara,
on sabien que trobarien el mestre, ja fos per aprendre, ja fos per
donar-li una mica de conversa. De vegades també feia el cafè
l’administrador de les rendes i de les propietats de Lampedusa per
donar-li alguna notícia urgent o per requerir una signatura
imprescindible.
Després, molts dies sol
i de tant en tant en companyia d’algun dels seus joves amics, el
príncep dinava en algun restaurant del centre de Palerm, a la pizzeria Bellini o l’Extra Bar. Havent dinat, agafava l’autobús i tornava cap a casa seva, a Via Butera.
Lampedusa
deixava caure la tarda llegint els llibres que havia comprat al matí,
rellegint algun dels vells volums estimats –algun dia en veu alta, en
companyia de la seva dona, la psicoanalista Alexandra Wolff- escrivint o donant lliçons als seus alumnes. De vegades, havent sopat, sortien amb Alexandra –que ell anomenava Licy-
al cinema o a escoltar música en el gramòfon d’alguns amics. De tant en
tant havien d’assistir als còctels, sempre detestats però ineludibles,
que oferien les velles famílies aristocràtiques en algun dels palaus que
havien resistit els bombardejos.
Aquesta vida sense esperança però
també sense desordre és la que menava l’home que es va posar a escriure
El Guepard. No era vell però s’hi sentia, de cos i d’esperit. I ho
semblava. Anava pesat i cada vegada tenia més dificultats per respirar.
Patia bronquitis i emfisema, tot i que continuava fumant molt. Però allò
que l’envellia més era un desengany profund, impregnat a la pell,
acumulat durant anys, en una biografia que s’havia iniciat en una
família en decadència, que havia passat per dues guerres devastadores,
que havia vist la disseminació de les restes del patrimoni familiar o la
destrucció física de la casa que més havia estimat, la casa natal de
Palerm. Era una existència en què les relacions humanes havien estat
sovint conflictives, una vida amb molt detalls íntims amargs i lacerants.
[...]
Reunint
tots aquests factors, no és estrany que el príncep fos un home gastat i
sense ganes de viure. El sorprenent és que aquest home sabés fer
emergir d’un pou quasi eixut l’energia necessària per escriure una obra
mestra com és El Guepard. [...]»
