LOS SANTOS INOCENTES III: Clàssics conn3ctats

Potser a causa de la seva llarga gestació –recordem que Miguel Delibes tardà disset anys a acabar-la-, Los santos inocentes, publicada a principis de la dècada dels anys vuitanta, en plena regeneració del període postfranquista, sembla una novel·la d’una altra època, fora de context. La novel·la esdevé punt de trobada dels moviments literaris cabdals que sacsejaren la narrativa castellana durant el segle XX. Seguint aquesta idea, Los santos inocentes es pot connectar amb els següents clàssics:

La familia de Pascual Duarte (1942) de Camilo José Cela

«Pascual Duarte nació, para mí que soy su padre, el 28 de diciembre de 1942, día de los Santos Inocentes, […].»

Camilo José Cela

Amb La familia de Pascual Duarte, primera novel·la de Camilo José Cela, Premi Nobel de Literatura (1989) i un dels escriptors fonamentals de la literatura castellana del segle XX –conjuntament amb el mateix Delibes-, s’inicià l’anomenat TREMENDISMO* literari de les lletres espanyoles. Impactant, violenta, llòbrega i dura, té molts nexes amb Los santos inocentes, l’obra que ens ocupa –ja descrita pel mateix Delibes com «mitad tremenda, mitad poética». Ambientades ambdues en una decadent Extremadura rural, impregnades d’incultura i dolor, presenten una trama amanida de situacions violentes i personatges grotescs mitjançant un llenguatge pla però, a voltes, poètic.

* Corrent estètica de la narrativa castellana del segle XX, desenvolupada fonamentalment durant els anys quaranta, que exagera l'expressió dels aspectes més crus de la realitat.

El camino (1950) de Miguel Delibes

 

El camino, tercera novel·la de Miguel Delibes i, segons confessà el mateix escriptor, on trobà l’estil narratiu, ha esdevingut una de les fites de l’anomenada NOVELA SOCIAL*. Ambientada en l’Espanya rural de la postguerra, està íntimament lligada a Los santos inocentes tant per la vessant social com per les temàtiques que han bastit la novel·lística de Delibes: la vida rural, la caça i un amor declarat per la natura.

* Moviment literari de la narrativa castellana del segle XX, sorgit al voltant dels anys cinquanta, de tendència realista que denuncia les injustícies socials.

Tiempo de silencio (1961) de Luis Martín-Santos

Tiempo de silencio, única novel·la completa de Luís Martín-Santos, està considerada una obra decisiva en l’evolució de la literatura castellana del segle XX. Amb una estructura i unes tècniques narratives avantguardistes –influenciades per l’escriptura de James Joyce i, en menor mesura Marcel Proust-, revolucionà l’estancada estilística castellana de principis dels anys seixanta, tancant la novel·la social e iniciant l’anomenada NOVELA EXPERIMENTAL*. A Los santos inocentes, Miguel Delibes sorprengué la parròquia literària amb una estructura narrativa innovadora: l’autor val·lisoletà prescindeix d’algunes normes bàsiques de puntuació, infonent al text un estudiat efecte de cant o salmòdia.

* Moviment literari de la narrativa castellana del segle XX, nascut a principis dels anys seixanta, que suposa una innovació de les tècniques narratives, donant més transcendència a la forma que al contingut.

Prólogo de Darío Villanueva. La familia Pascual Duarte. Camilo José Cela. Editorial Bibliotex. Colección Biblioteca El Mundo: Las mejores novelas en castellano del siglo XX. vol. 6 (2001).
La familia Pascual Duarte. Wikipedia (2015).
Tremendismo. Wikipedia (2015).
‘Los santos inocentes’, entre el lirismo y la tragedia. Ramón García. El Norte de Castilla, 09/01/2004, pág. 48 (2004).
El camino (novela). Wikipedia (2015).
La novela social española. Wikipedia (2015).
Tiempo de silencio (novela). Wikipedia (2015).

EL TEMPS DE LES CIRERES VI: Clàssics conn3ctats

La crítica coincideix que el punt de partida de l’escriptura de Montserrat Roig, evident a la primera novel·la Ramona, adéu i menys acusats a El temps de les cireres, és la tradició realista catalana del segle XIX, representada per la figura de Narcís Oller, amanida pel psicologisme i simbolisme típics de la renovació de la narrativa del segle XX, personificats en Mercè Rodoreda. A partir d’aquesta premissa podem considerar que El temps de les cireres està connectada amb els següents clàssics:

La febre d’or (1890-1892) de Narcís Oller

Montserrat Roig, amb el cicle novel·lístic sobre la petita burgesia de l’Eixample durant el règim franquista, crea un univers literari -encara que més reduït- a l’estil d’Honoré de Balzac, Émile Zola o Narcís Oller. La febre d’or, publicada en tres volums entre els anys 1890 i 1892, és l’obra més extensa, complexa i ambiciosa –però no la de més èxit- de l’escriptor vallenc, punt àlgid del naturalisme català. Aquesta novel·la, de la mateixa manera que El temps de les cireres, forma part de la crònica d’una nissaga on els personatges, integrats en altres obres –com La papallona i Vilaniu-, entren i surten de la narració en un espai i temps històrics fixats –la nova burgesia barcelonina nascuda arran de l’especulació borsària de la Febre d’Or del darrer quart del segle XIX.

La plaça del Diamant (1962) de Mercè Rodoreda

Un altre referent que amara l’obra de Montserrat Roig és Mercè Rodoreda i, especialment, la seva novel·la La Plaça del Diamant –sense oblidar Mirall trencat. En El temps de les cireres la relació personal entre ambdues escriptores es tradueix en una visió literària farcida de coincidències i homenatges: novel·les de caràcter psicològic, amb elements simbòlics, plenes de lirisme, que comparteixen rerefons -potser, fins i tot, el nom de la protagonista podria ésser un homenatge. La mateixa Roig reconeix la pregona petja rodorediana i els esforços per a superar-la al darrer assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991):

«Pensa que jo coneixia molta novel·la castellana, en aquell moment; però, de sobte, trobar-me en la meva pròpia llengua l’obra d’una senyora com la Rodoreda, havia de ser importantíssim. I en aquell moment sí que em va influir, perquè la seva novel·lística pertanyia a la meva tradició. Ara bé, la meva lluita durant tots aquests anys ha estat matar Mercè Rodoreda. Jo, personalment, com a escriptora, em sento profundament agraïda del bagatge que m’ha transmès, però, la Rodoreda, jo l’he enterrada: no les seves novel·les, és clar!»

A la recerca del temps perdut (1913-1927) de Marcel Proust

«[...] això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort*, ara que torno...»

El temps de les cireres (pàg. 16)                                 

* Mort de l’anarquista Salvador Puig Antich, executat mitjançant garrot vil per les autoritats franquistes el 2 de març de 1976.

À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut) de Marcel Proust, formada per una sèrie de set novel·les, està considerada una de les obres magistrals culminants de la literatura universal i una de les més influents del segle XX. Aquest darrer fet queda palès en El temps de les cireres, on Montserrat Roig, com ja vàrem veure amb el simbolisme de l’aroma del llimoner, empra el “mètode Proust” per a l’evocació del temps perdut: a partir de sensacions aparentment oblidades, com «aquell tros de magdalena sucat en la infusió de te», es desvetllen un seguit de records passats que van reconstruint la memòria del narrador.

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
La febre d’or. Viquipèdia (2014).
La Febre d'Or (1890-1892). Narcís Oller. Josep Maria Pallàs i Guasch. xtec.cat (2014).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
Montserrat Roig i "El temps de les cireres". Jordi Castellanos. Serra d'Or, XIX , pàg.. 397-399 (1977).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).

TOT SE'N VA EN ORRIS IV: Clàssics conn3ctats

Chinua Achebe, amb l'elecció del títol i l’epígraf, enllaça directament Tot se’n va en orris amb el poema The Second Coming (1921) de l'escriptor irlandès William Butler Yeats, tot un clàssic de la poesia modernista. Altrament, Tot se’n va en orris també està connectat amb els següents clàssics:

El cor de les tenebres (1899) de Joseph Conrad

«La terra semblava que no fos d’aquest món. Estem acostumats a veure-la en forma de monstre emmanillat i dominat, però allà es podia veure una cosa lliure i monstruosa. No era d’aquest món, i els homes eren... No, no eren inhumans. Bé, ¿sabeu què?, això era el pitjor de tot, la sospita que no fossin inhumans t’envaïa lentament. Cridaven, saltaven, feien giragonses, i tenien unes cares horripilants. Però el que et feia estremir era pensar en la seva humanitat, igual que en la nostra, pensar en la nostra remota afinitat amb aquest avalot salvatge i apassionat. Inquietant. [...]»

El cor de les tenebres (pàg. 67, traducció de Montserrat Vancells i Flotats, Clàssics de la Literatura Juvenil, Edicions 62, 2013).

Com ja veiérem en la introducció de l’obra, Tot se’n va en orris fou, d’alguna manera, la resposta d'Achebe a la indignació que li produïren lectures com Heart of Darkness (El cor de les tenebres) de Conrad, que representaven la visió reduccionista europea d’un continent africà salvatge i deshumanitzat. Tanmateix, la reacció de l’escriptor nigerià no trobà aquí aturador i l’any 1975 féu esclatar la controvèrsia en el món literari anglosaxó amb la seva conferència An Image of Africa: Racism in Conrad’s Heart of Darkness [‘Una imatge d’Àfrica: El racisme en El cor de les tenebres de Conrad’], en la que titllava al famós i cèlebre Conrad de “perfecte racista” per representar Àfrica en la seva obra com un “altre món”.

El bevedor de vi de palma (1952) d'Amos Tutuola

The Palm-Wine Drinkard (El bevedor de vi de palma) de l’escriptor ioruba Amos Tutuola està considerada una obra mestra fundacional de la narrativa africana postcolonial. Basada en l’adaptació de contes populars ioruba, el llibre narra un fantàstic viatge a la Ciutat dels Morts, en el cor de la selva africana plena de fantasmes, monstres i “éssers curiosos”. La novel·la fou rebuda amb èxit per la crítica occidental però rebutjada pels intel·lectuals nigerians a causa de l’agosarat ús d’anglès no normatiu –empra l’anglès “nigerià” pidgin, ple de localismes. Influència evident de Tot se’n va en orris, Achebe la reivindicà i defensà, interpretant-lo en un assaig com a una àcida crítica a la societat consumista occidental.

Efuru (1966) de Flora Nwapa

«Es veien força sovint i després d’un festeig de dues setmanes ella acceptà casar-se amb ell. Però l’home no tenia diners per al dot. Tenia només unes quantes lliures per a la granja i no se les podia gastar. Quan la dona veié que no podia pagar res, li digué que no es preocupés pel dot. Es proclamarien casats i això fou tot.

Efuru era el seu nom. Ella era una dona extraordinària. No només perquè provenia d’una família distingida. Ella era distingida per ella mateixa. El seu marit no era conegut i la gent es preguntava per què es casà amb ell.»

Efuru (pàg. 7, traducció del primer parell de paràgrafs a partir de l’edició original anglesa, Heinemann, 1966).

Efuru de l’escriptora ibo Flora Nwapa, considerada la mare de la literatura africana, és la primera novel·la publicada per una dona africana en llengua anglesa –publicada per l’editorial Heinemann mercès a les recomanacions i gestions del seu amic Chinua Achebe– i es considera una icona de la literatura postcolonial feminista. Efuru, una dona forta, bella, independent i amb èxit, al voltant de la qual gira una petita comunitat rural ibo, es contraposa de manera directa al paper marginal que Achebe atorgà a les dones al seu llibre –fet pel qual fou també durament criticat. Malauradament aquesta novel·la no ha estat traduïda a la nostra llengua –ni al castellà– i només es pot trobar en anglès.

El cor de les tenebres. Joseph Conrad. Clàssics de la Literatura Juvenil. Edicions 62 (2013).
An Image of Africa: Racism in Conrad's 'Heart of Darkness'. Chinua Achebe. Massachusetts Review (1977).
An Image on Africa. Wikipedia (2014).
El bevedor de vi de palma. Amos Tutuola. Laertes (2009).
The Palm-Wine Drinkard. Wikipedia (2014).
Amos Tutuola (1920-1997). Petri Liukkonen (2008).
Efuru. Flora Nwapa. Heinemann (1966).
Efuru. Wikipedia (2014).
Efuru. Sarah Welshman. Colonial & Postcolonial Literary Dialogues (2001).
Flora Nwapa (1931-1993). Petri Liukkonen (2008).
Afroresistències, afroressonàncies. Teixint les altres Àfriques. Dídac P. Lagarriga. Oozebap (2005).
Reading As A Woman: Chinua Achebe’s Things Fall Apart And Feminist Criticism. Linda Strong-Leek. African Studies Quarterly (2001).

EL GUEPARD V: Clàssics conn3ctats

Endemés del lligam ja esmentat amb Bearn (1961) de l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, una obra clàssica de la literatura catalana contemporània, El Guepard de Tomasi di Lampedusa està connectat amb els següents clàssics:

Ulisses (1922) de James Joyce

Malgrat que no posà fil a l’agulla fins als darrers anys de vida, Tomasi de Lampedusa tingué la primera temptació de posar-se a escriure allà l’any 1930 inspirant-se en l’estructura de la mítica obra de James Joyce, Ulisses. El príncep es proposà narrar, sota el títol La giornata di un siciliano, les vint-i-quatre hores de la vida del seu besavi, l’astrònom Giulio di Lampedusa –model en el qual està basat el personatge Fabrizio Salina-, el dia del desembarcament de Giuseppe Garibaldi a Marsala l'any 1860. Finalment, a causa de diversos factors personals i tècnics, desistí -“Non so fare l’Ulysses” [‘Jo no puc fer l’Ulisses’]-, tanmateix mantingué l’estructura temporal a la primera part que comença amb el final d’una pregària del rosari en família: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen.», un formulisme llatí amb un efecte similar a l’emprat també a l’inici d’Ulisses: «Introibo ad altare Dei.», possiblement un homenatge.

La Cartoixa de Parma (1939) d’Stendhal 

Stendhal fou un dels escriptors preferits de Tomasi di Lampedusa –fins al punt d’elaborar un llibret de Lliçons sobre Stendhal- i considerava La cartoixa de Parma la millor novel·la de la narrativa mundial –després d’anys de dubtes entre aquesta obra i El roig i el negre, l’altra gran obra de l’escriptor francès. El Guepard està amarat i farcit de ressons d’aquesta novel·la i el seu autor: des de la llibertat que dóna el narrador omniscient, passant per la construcció i caracterització dels personatges, fins a l’aplicació del principi stendhalià que «Una novel·la consisteix a fer una bona tria de detalls».

Macbeth (1623) de William Shakespeare

Com hem vist en la seva rutina diària, un altre escriptor cabdal a la vida del príncep fou l’anglès William Shakespeare. L’ànima d’El Guepard, el desencís existencial i el pas destructor del temps, recorda els famosos versos de Macbeth al darrer acte de la tragèdia escocesa:

«La vida no és res més que una ombra que camina,

un pobre actor, que gasta fums i consumeix

el pas del temps que està en escena, i que després

ja no se’l sent mai més;

és un conte explicat per un dement

ple de soroll i fúria, i sense cap sentit.»

(traducció de Salvador Oliva)

La configuración del espacio en la obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ana del Río Fernández. Universidad Complutense Madrid (2002).
El príncep i el felí. Una lectura de El Guepard. Miquel Pairolí. Pagès Editors (1996).
Trayectoria literaria de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Jaume Gaya Catases. Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.