21 de desembre del 2015

I tercera temporada

Després d'una aturada tècnica i un cop iniciada la tercera temporada, ressuscitem el bloc del club de lectura Clàssics Moderns. Com ja sabeu, aquesta temporada el club s'està portant a terme en un format més compacte -només farem tertúlia sobre quatre obres- però, estigueu tranquils, sense perdre ni una engruna d'intensitat, car aprofundirem i traurem tot el suc a obres cabdals de la literatura universal contemporània.

Enguany ja hem encetat la tercera temporada xalant de l'excel·lent novel·la La tía Julia y el escribidor de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Aquí teniu la resta del programa d'aquesta temporada:

Una qüestió personal (Kenzaburo )
Com reacciona un pare davant el naixement d’un fill discapacitat?
Tertúlia el dimecres 13 de gener de 2016 a les 7 del vespre.

Madame Bovary (Gustave Flaubert)
Un escàndol que trasbalsà la moral francesa de l'època.
Tertúlia el dimecres 2 de març de 2016 a les 7 del vespre.

A sang freda (Truman Capote)
Un crim monstruós convertit en una obra d'art.
Tertúlia el dimecres 6 d'abril de 2016 a les 7 del vespre.

6 de març del 2015

LOS SANTOS INOCENTES III: Clàssics conn3ctats

Potser a causa de la seva llarga gestació –recordem que Miguel Delibes tardà disset anys a acabar-la-, Los santos inocentes, publicada a principis de la dècada dels anys vuitanta, en plena regeneració del període postfranquista, sembla una novel·la d’una altra època, fora de context. La novel·la esdevé punt de trobada dels moviments literaris cabdals que sacsejaren la narrativa castellana durant el segle XX. Seguint aquesta idea, Los santos inocentes es pot connectar amb els següents clàssics:

La familia de Pascual Duarte (1942) de Camilo José Cela
«Pascual Duarte nació, para que soy su padre, el 28 de diciembre de 1942, día de los Santos Inocentes, […].»
Camilo José Cela
Amb La familia de Pascual Duarte, primera novel·la de Camilo José Cela, Premi Nobel de Literatura (1989) i un dels escriptors fonamentals de la literatura castellana del segle XX –conjuntament amb el mateix Delibes-, s’inicià l’anomenat TREMENDISMO* literari de les lletres espanyoles. Impactant, violenta, llòbrega i dura, té molts nexes amb Los santos inocentes, l’obra que ens ocupa –ja descrita pel mateix Delibes com «mitad tremenda, mitad poética». Ambientades ambdues en una decadent Extremadura rural, impregnades d’incultura i dolor, presenten una trama amanida de situacions violentes i personatges grotescs mitjançant un llenguatge pla però, a voltes, poètic.
Corrent estètica de la narrativa castellana del segle XX, desenvolupada fonamentalment durant els anys quaranta, que exagera l'expressió dels aspectes més crus de la realitat.

El camino (1950) de Miguel Delibes
 
El camino, tercera novel·la de Miguel Delibes i, segons confessà el mateix escriptor, on trobà l’estil narratiu, ha esdevingut una de les fites de l’anomenada NOVELA SOCIAL*. Ambientada en l’Espanya rural de la postguerra, està íntimament lligada a Los santos inocentes tant per la vessant social com per les temàtiques que han bastit la novel·lística de Delibes: la vida rural, la caça i un amor declarat per la natura.
* Moviment literari de la narrativa castellana del segle XX, sorgit al voltant dels anys cinquanta, de tendència realista que denuncia les injustícies socials.

Tiempo de silencio (1961) de Luis Martín-Santos
Tiempo de silencio, única novel·la completa de Luís Martín-Santos, està considerada una obra decisiva en l’evolució de la literatura castellana del segle XX. Amb una estructura i unes tècniques narratives avantguardistes –influenciades per l’escriptura de James Joyce i, en menor mesura Marcel Proust-, revolucionà l’estancada estilística castellana de principis dels anys seixanta, tancant la novel·la social e iniciant l’anomenada NOVELA EXPERIMENTAL*. A Los santos inocentes, Miguel Delibes sorprengué la parròquia literària amb una estructura narrativa innovadora: l’autor val·lisoletà prescindeix d’algunes normes bàsiques de puntuació, infonent al text un estudiat efecte de cant o salmòdia.
* Moviment literari de la narrativa castellana del segle XX, nascut a principis dels anys seixanta, que suposa una innovació de les tècniques narratives, donant més transcendència a la forma que al contingut.

Prólogo de Darío Villanueva. La familia Pascual Duarte. Camilo José Cela. Editorial Bibliotex. Colección Biblioteca El Mundo: Las mejores novelas en castellano del siglo XX. vol. 6 (2001).
La familia Pascual Duarte. Wikipedia (2015).
Tremendismo. Wikipedia (2015).
‘Los santos inocentes’, entre el lirismo y la tragedia. Ramón García. El Norte de Castilla, 09/01/2004, pág. 48 (2004).
El camino (novela). Wikipedia (2015).
La novela social española. Wikipedia (2015).
Tiempo de silencio (novela). Wikipedia (2015).

19 de febrer del 2015

LOS SANTOS INOCENTES II: Milana? bonita

«[...] Azarías, aculado en el tajuelo, junto a la lumbre, en el desolado zaguán, desplumaba las perdices, o las pitorras, o las tórtolas, o las gangas, cobradas por el señorito durante la jornada y, con frecuencia, si las piezas abundaban, el Azarías reservaba una para la milana, de forma que el búho, cada vez que le veía aparecer, le envolvía en su redonda mirada amarilla, y castañeteaba con el pico, como si retozara [...]»
Una constant a l’obra de Miguel Delibes és el vincle amb la naturalesa. L’escriptor val·lisoletà, reconegut caçador –s’arribà a definir més d’una volta com a “un cazador que escribe”-, fou un amant i vehement defensor de tot el relacionat amb el món rural. Aquest fet impregna la seva escriptura, des dels llibres específics de caça fins a la Trilogía del campo, que formen El camino (1950), Las ratas (1962) i Los santos inocentes (1981), on mostra un profund coneixement i ampli repertori lèxic de la vida de camp. Entre aquest vocabulari, destaquen multitud de denominacions d’ocells –tórtola, pitorra, gorrión, picaza, cárabo, entre altres- i, especialment, una: la milana, que ressona en la famosa i poètica tornada «milana bonita, milana bonita», dotant la narració d’un lirisme encisador. Però què és una milana?

La Cátedra de Miguel Delibes dóna la següent definició de milana al glossari:
Milana
LSI p. 11, passim
 (...) el Azarías reservaba una para la milana, de forma que el búho, cada vez que le veía aparecer,
milano. (Del lat. vulg. *milanus, der. de milvus).
1. m. Ave diurna del orden de las Rapaces, que tiene unos siete decímetros desde el pico hasta la extremidad de la cola y metro y medio de envergadura, plumaje del cuerpo rojizo, gris claro en la cabeza, leonado en la cola y casi negro en las penas de las alas, pico y tarsos cortos, y cola y alas muy largas, por lo cual tiene el vuelo facilísimo y sostenido. Es sedentaria en España y se alimenta con preferencia de roedores pequeños, insectos y carroñas.
Un lector no especialitzat en Miguel Delibes, sense posar gaire atenció amb el text, s’adona que Azarías no empra el terme milana per a denominar la femella del milano. Ja a la primera plana del llibre, Azarías l’usa, gairebé sempre dintre la hipnòtica tornada, per a anomenar un mussol reial, també anomenat Gran Duc:

«[...] Azarías le decía al Gran Duque, cada vez que se arrimaba a él, aterciopelando la voz, milana bonita, milana bonita, y le rascaba el entrecejo y le sonreía con las encías deshuesadas [...]»
Azarías (Libro primero)
Més endavant, l’utilitza per a dirigir-se a la Niña Chica, el personatge, conjuntament amb el mateix Azarías, més animalitzat:

«[...] Azarías recogía amorosamente a la Niña Chica y, sentado en el poyo de la puerta, la arrullaba y la decía a cada paso, con voz brumosa, ablandada por la falta de dientes, milana bonita, milana bonita, hasta que los dos, casi simultáneamente, se quedaban dormidos a la solisombra del emparrado, sonriendo como dos ángeles [...]»
La milana (Libro tercero)
I, finalment, el fa servir per a denominar una petita garsa:

«[...] se presentó el Rogelio con una grajeta en carnutas entre las manos, ¡tío, mire lo que le traigo! y todos salieron de la casa y al Azarías, al ver el pájaro indefenso, se le enternecieron los ojos, le tomó delicadamente en sus manos y musitó, milana bonita, milana bonita [...]»
La milana (Libro tercero)
Així doncs, la milana no és, dins el cosmos rural de Delibes, un ocell concret; possiblement simbolitzi l'harmonia entre els éssers humans i la naturalesa. A Los santos inocentes la natura s’apropa als personatges més humils, els veritablement innocents, Azarías i la Niña Chica, els únics sense dependències en un món injust, amb prou llibertat per a fer justícia.

Per cert, Delibes, comptabilitzant el títol del Tercer libro, empra a Los santos inocentes 68 vegades el mot milana.
Los santos inocentes. Miguel Delibes. Editorial Crítica (2010).
Glosario. Cátedra Miguel Delibes. Jorge Urdiales (2014).
En Camisa de Once Varas: Milana. La pizarra de Gaude. Gaudencio Busto (2014).
Animalidad y justicia. (Apuntes para una lectura de Los Santos Inocentes). Emili Bayo. Scriptura, 5, págs. 89-98 (1989).

12 de febrer del 2015

LOS SANTOS INOCENTES I: Introducció i material de suport

Miguel Delibes començà a escriure la novel·la Los santos inocentes gairebé dues dècades abans de cloure-la i publicar-la. Explica el mateix Delibes:
«En cuanto a la larga y accidentada elaboración de la novela, se debe a muy diversas causas. Fueron no pocas las veces, distantes en el tiempo, en que retomé y volví a dejar el relato. Pero la seca, la incapacidad creativa me sobrevino sobre todo a raíz de un estudio que mi mujer me alquiló y habilitó fuera de casa a fin de aislarme del bullicio doméstico. Pues bien: fue trasladarme allí y disiparme, porque yo estaba acostumbrado a juegos de niños, a risas y voces… Me recuerdo luchando inútilmente con la novela y con un mal humor creciente. Porque nada irrita tanto a un escritor como sentarse a escribir y no saber por dónde empezar, aun teniéndolo todo a su favor. [...] Aquellas condiciones de soledad, de silencio total, de comodidad, me esterilizaron. Así que el original quedó años inacabado. Los santos inocentes más que el cuento fue para mí la novela de nunca acabar.»
L’escriptor val·lisoletà elaborà els tres primers capítols de l’obra l’any 1963, publicant a la revista Mundo Hispánico un conté titulat La Milana, versió primitiva del que seria a la novel·la definitiva el Libro Primero: Azarías. Llavors s’encallà, arribà, com ell mateix anomenava, "la seca". Uns anys més tard, l’any 1970, Francisco Umbral, en un esbós biogràfic de Delibes afegí un fragment inèdit de l’obra que correspon als primers paràgrafs del que més endavant esdevindria el Libro Segundo: Paco, el Bajo. Respecte a aquest fragment comenta Umbral:
«Este fragmento pertenece a un original de una novela que aún no tiene título, y que Delibes no sabe si llegará a terminar y publicar alguna vez
Delibes concentrà llavors tots els seus esforços i tornà a intentar reprendre-la diverses vegades, però "la seca" el tornà a vèncer. No fou fins a l’any 1980 que, en pocs mesos, redactà els tres darrers capítols i reescrigué els primers. La novel·la definitiva fou publicada a principis de setembre de l'any 1981 a Barcelona per l'editorial Planeta dins la Colección popular. Detalla Umbral:
«De pronto, Delibes traiciona a su editor y amigo, Vergés, y le da un libro a Lara, Los santos inocentes, su mejor novela, y Mario Camus hace una gran película de ella.»

Deixant enrere la decadent visió de la burgesia barcelonina de Montserrat Roig a El temps de les cireres, continuem el club de lectura Clàssics Moderns immersos encara en plena època franquista amb Los santos inocentes de Miguel Delibes. El cèlebre escriptor val·lisoletà surt de la seva Castilla rural per endinsar-se a un cortijo extremeny amb una història «mitad poètica, mitad tremenda» que aprofundeix en les relacions entre señoritos i servents. Acompanyeu a Azarías a “correr el cárabo”?




Los santos inocentes
Autor: Miguel Delibes
Editorial: Crítica (Clásicos y Modernos nº8)
Idioma: Castellà
Any de publicació: 2005
Pàgines: 223




 

FITXA PRÈVIA INFORMATIVA
Solidaridad y justicia poética: Los santos inocentes. Domingo Ródenas. Prólogo de Los santos inocentes. Clásicos y Modernos. Crítica (2005).
El realismo o Miguel Delibes. Francisco Umbral. El Cultural (2000).
Los santos inocentes’, entre el lirismo y la tragedia. Ramón García. El Norte de Castilla, 09/01/2004, pág. 48 (2004).

9 de febrer del 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES VII: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible

     Ha agradat...

La temàtica i context de l'obra, un retrat de diverses generacions de la burgesia barcelonina en plena dictadura franquista. La majoria de participants del club ha aprofitat per reviure el temps històric que emmarca la història explicant tota mena de comentaris enriquidors.

La proposta narrativa de Montserrat Roig, que, amb una prosa rica, detallista i incisiva i un estil efectiu -que assoleix, per exemple, amb la introducció dels diàlegs enmig del paràgraf sense cap separació-, dóna una fluïdesa sense treva al ritme de la història.

Algunes parts concretes de l'obra, especialment la simbologia al voltant de les mans i el jardí de la Patrícia, al començament de la segona part, i la detallada -i, fins i tot, escatològica- descripció de la boda de l'Encarna, a la cinquena part.

     S’ha comentat...

La figura de Montserrat Roig, recordada majoritàriament pels tertulians per la vessant política i la producció assagística i periodística. També s'ha reivindicat el lloc de l'escriptora barcelonina dins el panorama literari català contemporani.

L'excés d'anàlisi de l'obra de Roig exclusivament des d'una òptica feminista i d’esquerres, a pesar que no s'ha pogut evitar la temptació de titllar El temps de les cireres com una crítica política de l'època des d'una veu femenina.

La tria d'una escola catòlica per a l'educació dels fills per part d'en Joan Miralpeix, un dels personatges més controvertits de l'obra, fet que ha generat una interessant discussió entre els participants del club sobre l'educació d'abans i d'avui.

Com en tots els clàssics moderns que hem llegit al club, la gran part autobiogràfica de l'obra.

     No ha convençut…

El conjunt de l'obra, per manca de solidesa global, a causa d'un mal acoblament entre les diferents parts i la constant entrada i sortida de personatges de diferents temps històrics.

Les parts del llibre on Roig empra la prosa més detallista i descriptiva, han avorrit alguns tertulians.

El final del llibre, que no acaba d'arrodonir l'obra segons alguns participants del club.

     No us perdeu…

Les altres novel·les que conformen la trilogia -o tetralogia- sobre la burgesia de l'Eixample barceloní, l'univers narratiu de Montserrat Roig: Ramona, adéu i L'hora violeta -i L'òpera quotidiana.

L'agulla daurada, una interessant mescla entre un llibre de viatges i una crònica personal fruit d'un viatge de l'escriptora a Leningrad l'any 1980 per escriure sobre el setge que patí la ciutat durant l'ocupació nazi.

La comparativa amb les obres de Mercè Rodoreda, amb qui Roig mantingué una estreta relació, personal i literària.

28 de gener del 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES VI: Clàssics conn3ctats

La crítica coincideix que el punt de partida de l’escriptura de Montserrat Roig, evident a la primera novel·la Ramona, adéu i menys acusats a El temps de les cireres, és la tradició realista catalana del segle XIX, representada per la figura de Narcís Oller, amanida pel psicologisme i simbolisme típics de la renovació de la narrativa del segle XX, personificats en Mercè Rodoreda. A partir d’aquesta premissa podem considerar que El temps de les cireres està connectada amb els següents clàssics:

La febre d’or (1890-1892) de Narcís Oller
Montserrat Roig, amb el cicle novel·lístic sobre la petita burgesia de l’Eixample durant el règim franquista, crea un univers literari -encara que més reduït- a l’estil d’Honoré de Balzac, Émile Zola o Narcís Oller. La febre d’or, publicada en tres volums entre els anys 1890 i 1892, és l’obra més extensa, complexa i ambiciosa –però no la de més èxit- de l’escriptor vallenc, punt àlgid del naturalisme català. Aquesta novel·la, de la mateixa manera que El temps de les cireres, forma part de la crònica d’una nissaga on els personatges, integrats en altres obres –com La papallona i Vilaniu-, entren i surten de la narració en un espai i temps històrics fixats –la nova burgesia barcelonina nascuda arran de l’especulació borsària de la Febre d’Or del darrer quart del segle XIX.

La plaça del Diamant (1962) de Mercè Rodoreda
Un altre referent que amara l’obra de Montserrat Roig és Mercè Rodoreda i, especialment, la seva novel·la La Plaça del Diamant –sense oblidar Mirall trencat. En El temps de les cireres la relació personal entre ambdues escriptores es tradueix en una visió literària farcida de coincidències i homenatges: novel·les de caràcter psicològic, amb elements simbòlics, plenes de lirisme, que comparteixen rerefons -potser, fins i tot, el nom de la protagonista podria ésser un homenatge. La mateixa Roig reconeix la pregona petja rodorediana i els esforços per a superar-la al darrer assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991):
«Pensa que jo coneixia molta novel·la castellana, en aquell moment; però, de sobte, trobar-me en la meva pròpia llengua l’obra d’una senyora com la Rodoreda, havia de ser importantíssim. I en aquell moment sí que em va influir, perquè la seva novel·lística pertanyia a la meva tradició. Ara bé, la meva lluita durant tots aquests anys ha estat matar Mercè Rodoreda. Jo, personalment, com a escriptora, em sento profundament agraïda del bagatge que m’ha transmès, però, la Rodoreda, jo l’he enterrada: no les seves novel·les, és clar!»

A la recerca del temps perdut (1913-1927) de Marcel Proust
«[...] això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort*, ara que torno...»
El temps de les cireres (pàg. 16)                                 
* Mort de l’anarquista Salvador Puig Antich, executat mitjançant garrot vil per les autoritats franquistes el 2 de març de 1976.

À la recherche du temps perdu (A la recerca del temps perdut) de Marcel Proust, formada per una sèrie de set novel·les, està considerada una de les obres magistrals culminants de la literatura universal i una de les més influents del segle XX. Aquest darrer fet queda palès en El temps de les cireres, on Montserrat Roig, com ja vàrem veure amb el simbolisme de l’aroma del llimoner, empra el “mètode Proust” per a l’evocació del temps perdut: a partir de sensacions aparentment oblidades, com «aquell tros de magdalena sucat en la infusió de te», es desvetllen un seguit de records passats que van reconstruint la memòria del narrador.

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
La febre d’or. Viquipèdia (2014).
La Febre d'Or (1890-1892). Narcís Oller. Josep Maria Pallàs i Guasch. xtec.cat (2014).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
Montserrat Roig i "El temps de les cireres". Jordi Castellanos. Serra d'Or, XIX , pàg.. 397-399 (1977).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).

21 de gener del 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES V: Le Temps des Cerises

«[...] Creus que això s’acabarà algun dia? L’Emilio no contestà. Saps, continuà la Natàlia, quan m’expliques la història del nostre passat recent, de tot allò que passà per culpa dels qui guanyaren la guerra, em costa de seguir-te. Però t’entenc el que vols dir quan veig tot això, i la Natàlia contemplava el que tenia al seu voltant, quan veig que la gent és desgraciada. Creus que això s’acabarà algun dia?, repetí. L’Emilio no contestà. A cau d’orella, li xiulà una cançó. Què xiules?, li preguntà ella. Una cançó. És d’un poeta de la Commune francesa. J. B. Clément, es deia. Aquest poeta volia que arribés el temps de les cireres:
Quand vous en serez au temps des cerises
Si vous avez n’aimez pas les chagrins d'amour
Évitez les belles
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
Je ne vivrai point sans souffrir un jour
Quand vous en serez au temps des cerises
Vous aurez aussi des chagrins d'amour.
El poeta va escriure la cançó en temps de la Commune, quan el poble lluitava contra el règim d’opressió ferotge. Ell sabia que després del combat hi hauria una terrible repressió –mataren setanta mil obrers i els que quedaren vius foren forçats a construir el Sacré Coeur de París- i cantava el temps de les cireres, la primavera de la felicitat. El poeta no ignorava, continuà l’Emilio, que al temps de les cireres també hi ha penes d’amor, però el desitjava. Jo també vull que arribi, el nostre temps de les cireres. I l’Emilio mirà la Natàlia d’una manera que ella no oblidaria mai.»
Com la mateixa escriptora explica a l’entrevista que li feren per l'obtenció del Premi Sant Jordi l'any 1976, Montserrat Roig pren el títol de la novel·la que ens ocupa de Le Temps des Cerises, una cançó escrita pel cantant i revolucionari Jean-Baptiste Clément l'any 1866 i musicada, a petició del mateix Clément, per Antoine Renard dos anys després.
                  Le Temps des Cerises

Quand nous chanterons le temps des cerises
et gai rossignol et merle moqueur
seront tous en fête.
Les belles auront la folie en tête
et les amoureux du soleil au coeur.
Quand nous chanterons le temps des cerises
sifflera bien mieux le merle moqueur.

Mais il est bien court le temps des cerises
l'on s'en va deux cueillir en rêvant
des pendants d'oreille...
Cerises d'amour aux robes pareilles
tombant sous la feuille en gouttes de sang.
Mais il est bien court le temps des cerises
pendants de corail qu'on cueille en rêvant.

Quand vous en serez au temps des cerises
si vous avez peur des chagrins d'amour
évitez les belles!
Moi qui ne crains pas les peines cruelles
je ne vivrai pas sans souffrir un jour...
Quand vous en serez au temps des cerises
vous aurez aussi des chagrins d'amour!

J'aimerai toujours le temps des cerises,
c'est de ce temps- que je garde au coeur
une plaie ouverte!
Et Dame Fortune, en m'étant offerte
ne pourra jamais calmer ma douleur...
J'aimerai toujours le temps des cerises.

Et le souvenir que je garde au coeur!


             El temps de les cireres

Quan cantem el temps de les cireres
el rossinyol content i la merla burleta
estaran de festa.
Les noies boniques tindran frenesia
i els enamorats sentiran el sol al cor.
Quan cantem el temps de les cireres
xiuralà la merla burleta.

És tan curt el temps de les cireres
quan anem a collir tot somiant
aquests penjolls d’orelles...
Cireres d’amor amb vestits vermells
caient sobre la fulla com gotes de sang.
És tan curt el temps de les cireres,
penjolls de corall collits tot somiant.

Quan serem al temps de les cireres
si tens por de les penes d’amor
allunya
’t de les noies boniques!
Jo que no temo les penes cruels
no viuré sense patir un dia...
Quan serem al temps de les cireres
tu també tindràs penes d’amors!

Sempre estimaré el temps de les cireres:
és d’aquesta època que guardo el cor
una ferida oberta!
I encara que la Fortuna em fos oferta
mai no podria calmar el meu dolor...
Sempre estimaré el temps de les cireres.

I el record que en tinc al cor!

A pesar d’estar escrita abans del desencadenament de la guerra, Le Temps des Cerises està lligada de forma indestriable a la revolució de la Commune de París, període insurreccional de la capital francesa que durà poc més de dos mesos, des del 18 de març de 1871 fins a l’anomenada La semaine sanglante [La setmana sagnant’], del 21 al 28 de maig, quan s’executà revolucionaris en massa. La cançó acabà esdevenint anys més tard l’himne popular d’amor i lluita de comuners i treballadors. Clément, després del retorn de l’exili, l'any 1882, dedicà la cançó a una infermera desapareguda durant La semaine sanglante –el mateix compositor estigué present en les darreres barricades.

El text és prou ambigu per a interpretar-lo des de diferents òptiques. Les cireres “amb vestits vermells caient sobre la fulla com gotes de sang” i expressions com “la ferida oberta” menen a la idea de llibertat, justícia i resistència davant l’opressió, associades inequívocament a la revolució de la Commune parisina. Però, per altra banda, les cireres també remeten a la dolçor i alegria, evocant un marcat to festiu primaveral -“el rossinyol content i la merla burleta | estaran de festa.”-, amanit per una atmosfera nostàlgica de “penes d’amors” –“Quan serem al temps de les cireres | tu també tindràs penes d’amors!”.

Així doncs, inicialment concebuda en temps de lluita revolucionària, Le Temps des Cerises ha acabat convertint-se en una cançó d’amor d’èxit interpretada per multitud d’artistes d’anomenada: Tino Rossi, Charles Trenet, Nana Mouskouri, Demis Roussos, entre altres. Una de les més cèlebres i recordades versions fou la de l’actor i cantant italo-francès Yves Montand:


Montserrat Roig escull el títol com a un símbol, descarregant sobre la novel·la tot el seu imaginari, tanmateix matisa:
«El poeta francès deia que volia que arribés el temps de les cireres perquè aleshores tornarien a ésser feliços i s’acabarien les matances. Però jo crec que aquesta felicitat col·lectiva no s’aconsegueix si no es resolen els problemes personals: la soledat de l’home, les relacions entre home i dona, la sexualitat dels vells...»

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
Estudi preliminar a cura de Dolors Oller. El temps de les cireres. Montserrat Roig. educaula62 (2014).
Le temps des cerises. Viquipèdia (2014).
Le Temps des Cerises. Musica et Memoria (2014).
Montserrat Roig expulsa els seus dimonis. Avui (15-12-1976, pàg. 8). Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (1976).

14 de gener del 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES IV: Montserrat Roig expulsa els seus dimonis

Entrevista a Montserrat Roig arran de l'obtenció del Premi Sant Jordi per El temps de les cireres, el 13 de desembre de 1976, diada de Santa Llúcia, publicada al diari Avui dos dies després:

Montserrat Roig va guanyar abans-d'ahir el Premi Sant Jordi amb la novel·la El temps de les cireres i ahir anava de bòlit d'un lloc a l'altre per ser entrevistada, ella, que una de les coses que més li agrada és fer entrevistes.

Però quan jo la vaig trobar, l'última entrevista no li havia agradat pas gens. L'informador, en veure-la, es va quedar tot estranyat i li va dir: «I ara!, amb la mala bava que tens escrivint, no creia pas que fossis tan mona.» I és clar, la Roig no acabava de pair el comentari.

- El títol del meu llibre -El temps de les cireres-, l’he agafat d’un poema d’un escriptor francès que es diu Clement. El poema, l’ha cantat també l’Ives Montand i parla de les lluites del 1870 a França. Jo l’he agafat com un símbol. El poeta francès deia que volia que arribés el temps de les cireres perquè aleshores tornarien a ésser feliços i s’acabarien les matances. Però jo crec que aquesta felicitat col·lectiva no s’aconsegueix si no es resolen els problemes personals: la soledat de l’home, les relacions entre home i dona, la sexualitat dels vells...

Les transformacions socials i econòmiques si no aconsegueixen que l’home sigui feliç... Serà un primer pas, però no ho serà tot. La meva novel·la parla de la gent que va viure la guerra i que després va entrar dins el sistema i es va anar degradant. Parlo de dues generacions, dels qui ara tenen quaranta i seixanta anys. Aquesta segona es va envilir tant que es va convertir en botxí dels seus mateixos fills, i finalment n’ha estat víctima. Però és la generació del mig la que més ha claudicat.

- També passa a Barcelona?
- Sí, i a l’Eixample, no hi puc fer més. No tinc prou imaginació per a situar les històries en altres llocs. En aquesta novel·la he tret tots els meus dimonis. Jo he estat educada després de la guerra i la meva formació religiosa va ser molt castradora.

- M’ha dit que ja no et presentaràs més a premis literaris?
- Ah, sí? Un premi és una ajuda econòmica important i, per tant, crec que s’ha de repartir. No estic d’acord amb els premis pel que comporta de competició. Jo he perdut els premis Pla i Prudenci Bertrana i ja sé què és això. Ara, el que espero és poder escriure amb tranquil·litat.

- Que vas escriure el llibre pensant en el premi?
- No. Hi vaig pensar quan ja l’acabava.

M’explica que va estar madurant el llibre tres anys, però que l’ha escrit en un mes. «Em vaig tancar en un hotel, completament sola i el vaig escriure d’una tirada a base de treballar dotze hores diàries».

Que m’hagin donat aquest premi m’afalaga sobretot per la composició del jurat.

Montserrat Roig reparteix el seu temps entre l’ofici d’escriptor i el de periodista. Ara escriu «Triunfo», a «Arreu», a «Mundo Diario».

- El periodisme m’ha dispersat, en faig massa, i m’ha descentrat molt. Bé, tu ja saps què és això. I, a mi, el que més m’agrada és explicar històries.

- I penses deixar de fer entrevistes?
- No, no, perquè la gent d’aquest país m’apassiona, no la dels partits polítics. Crec que els partits són un mitjà col·lectiu de transformació de la realitat, però, per mi, no són un fi en si. En les entrevistes he après molt i sobretot de la gent d’abans de la guerra. He après a dialogar.

Ara té al cap una altra novel·la, la protagonista de la qual és una dona republicana que ja ha sortit en altres obres.

- I és que sempre torno al mateix. Els personatges no em deixen. I una obra és com la continuació de l’anterior.
M F

Avui, 1976-12-15, p. 8. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona.

7 de gener del 2015

EL TEMPS DE LES CIRERES III: «I el llimoner?»

«[...] La Natàlia mirava cap a la galeria, plena de llum grisa d’aquell migdia boirós i humit i buscà el llimoner i les buguenvíl·lees. «I el llimoner?», féu unes passes cap endavant i s’aturà davant de les vidrieres. I el llimoner?, repetí, què ha passat, tieta, això no ho veig igual! [...]»
Montserrat Roig va viure el despertar del món al cor de l’Eixample barceloní, ull d’huracà del seu univers novel·lístic, en plena dictadura franquista. Explica al seu darrer llibre, un recorregut pel seu món literari farcit d'interessants reflexions, Digues que m’estimes encara que sigui mentida:
«[...] Jo vivia tancada, com he dit, en un patí voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau i ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. [...]»
Allà, als patis interiors de les illes de l’Eixample, s’aiguabarregen els records de la seva infantesa, la memòria esdevé confusa i tracta de retrobar-se, a la manera proustiana, amb el temps perdut. Tornen els efluvis de l’epígraf poètic de Joan Vinyoli:
«Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                                                                     Gorgs.»
En aquest instant aquell tros de magdalena sucat en la infusió de te esdevé l’aroma del llimoner, símbol literari evocador del paradís perdut. Confessa a Digues que m’estimes encara que sigui mentida:
«A El temps de les cireres, hi surt un llimoner que ja no existeix. Natàlia, la protagonista, descobreix, en tornar a Barcelona després de dotze anys, que el llimoner a desaparegut. I, si el llimoner ha desaparegut, també s’ha esvanit la infantesa. Ho descobreix tot alhora. Al costat del pati quadrat hi havia dos jardins, situats en una alçada més baixa que el pati, i aquest tenia una reixa de ferro forjat amb punxes enforquillades. Un dels jardins era descurat, ple de fullaraca i males herbes, els arbres sense podar, un jardí decrèpit i decadent. L’altre era un pèl cursi. Tenia un estany al centre amb tot de rajoletes de colors i una granota a cada cantonada, una granota d’un verd llepat pel broc de la qual regalimava aigua sense parar. Els jardins van desaparèixer i hi van construir uns magatzems tapats, el sostre dels quals quedava a la mateixa alçada que el meu pati. Ja no hi havia fullaraca, ni baladres, ni el llimoner, sinó claraboies encerclades de quitrà. No vaig adornar-me que els jardins no hi eren fins que no vaig haver d’evocar els anys de la postguerra, quan vaig haver d’imaginar-me la vida de les famílies barcelonines, closes en patis i jardins interiors, quan vivien l’aroma de la tardor i, tancades a l’úter de l’Eixample, construïen amb somnis i paraules el paradís que creien haver perdut d'ençà de la guerra.

Quan escrivia El temps de les cireres, volia que un dels meus personatges, la senyora Patrícia Miralpeix, passegés la seva desesperació per un reducte clos i, aleshores, sense saber ni com ve ni com va, aparegué davant els meus ulls el llimoner i em va arribar la seva fragància. Vaig pensar que «el detall» del llimoner era bo per a expressar el temps perdut de la Natàlia Miralpeix —que no era el meu temps perdut— i el vaig elegir a posta.

Però si l’evocació del llimoner em va servir per a la literatura, no m’era útil per a la vida mentre existia, mentre el tenia a prop. El llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol.

[...]

El carrer era la meva literatura. El llimoner, la meva realitat. Només amb el temps vaig descobrir què havia significat l’aroma del llimoner, vaig descobrir que era el meu paradís perdut. I ho era perquè ja no existia.»

El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).