EL TEMPS DE LES CIRERES VII: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible

     Ha agradat...

La temàtica i context de l'obra, un retrat de diverses generacions de la burgesia barcelonina en plena dictadura franquista. La majoria de participants del club ha aprofitat per reviure el temps històric que emmarca la història explicant tota mena de comentaris enriquidors.

La proposta narrativa de Montserrat Roig, que, amb una prosa rica, detallista i incisiva i un estil efectiu -que assoleix, per exemple, amb la introducció dels diàlegs enmig del paràgraf sense cap separació-, dóna una fluïdesa sense treva al ritme de la història.

Algunes parts concretes de l'obra, especialment la simbologia al voltant de les mans i el jardí de la Patrícia, al començament de la segona part, i la detallada -i, fins i tot, escatològica- descripció de la boda de l'Encarna, a la cinquena part.

     S’ha comentat...

La figura de Montserrat Roig, recordada majoritàriament pels tertulians per la vessant política i la producció assagística i periodística. També s'ha reivindicat el lloc de l'escriptora barcelonina dins el panorama literari català contemporani.

L'excés d'anàlisi de l'obra de Roig exclusivament des d'una òptica feminista i d’esquerres, a pesar que no s'ha pogut evitar la temptació de titllar El temps de les cireres com una crítica política de l'època des d'una veu femenina.

La tria d'una escola catòlica per a l'educació dels fills per part d'en Joan Miralpeix, un dels personatges més controvertits de l'obra, fet que ha generat una interessant discussió entre els participants del club sobre l'educació d'abans i d'avui.

Com en tots els clàssics moderns que hem llegit al club, la gran part autobiogràfica de l'obra.

     No ha convençut…

El conjunt de l'obra, per manca de solidesa global, a causa d'un mal acoblament entre les diferents parts i la constant entrada i sortida de personatges de diferents temps històrics.

Les parts del llibre on Roig empra la prosa més detallista i descriptiva, han avorrit alguns tertulians.

El final del llibre, que no acaba d'arrodonir l'obra segons alguns participants del club.

     No us perdeu…

Les altres novel·les que conformen la trilogia -o tetralogia- sobre la burgesia de l'Eixample barceloní, l'univers narratiu de Montserrat Roig: Ramona, adéu i L'hora violeta -i L'òpera quotidiana.

L'agulla daurada, una interessant mescla entre un llibre de viatges i una crònica personal fruit d'un viatge de l'escriptora a Leningrad l'any 1980 per escriure sobre el setge que patí la ciutat durant l'ocupació nazi.

La comparativa amb les obres de Mercè Rodoreda, amb qui Roig mantingué una estreta relació, personal i literària.

TOT SE'N VA EN ORRIS VI: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible

     Ha agradat...

L’estil directe i el ritme trepidant que imprimeix a la narració Chinua Achebe, sargint la història a cops d’acció, fins a l'esfereïdor desenllaç final.

Okonkwo, l'eix vertebrador de la novel·la, que ha seduït a tothom; un heroi tràgic –en el sentit clàssic- que s'acaba autodestruint. També l’actitud i caràcter d’Ezinma, la filla de la segona dona d'Okonkwo, ha convençut als tertulians.

    S’ha comentat...

El procés de colonització britànic del poble ibo narrat en la novel·la, suscitant tota mena de paral·lelismes amb la colonització espanyola de les Amèriques.

El brutal xoc cultural que presenta el llibre, traslladant-se fins al debat de la integració de la immigració a casa nostra en l'actualitat (i en el passat recent) i la lluita entre canvi i tradició.

L'obra des d’una òptica femenina, argüint sobre les diferents interpretacions de masculinitat i el paper que juga la dona en la història i en la societat tradicional ibo, cercant el contrapunt a la novel·la Efuru de Flora Nwapa, antagònica en aquest sentit.

Ritual de benvinguda de la tertúlia: nous de cola i vi de palma.

La gastronomia del poble ibo, s’ha parlat a bastament sobre els seus aliments bàsics i menjars típics més representatius.

     No ha convençut…

La continuïtat narrativa de les transicions entre les diferents parts de l’obra, sobretot pel que fa al moment de l’arribada dels missioners cristians i del retorn d’Okonkwo de l’exili.

La teòrica objectivitat i asèpsia d’Achebe a l'hora de tractar temàtiques que interpel·laven de forma directa la seva identitat.

     No us perdeu…

Les seqüeles de Tot se’n va en orris que conformen l’anomenada Trilogia Africana de Chinua Achebe: No Longer at Ease (1960) i Arrow of God (1964) –disponibles ambdues en llengua castellana com Me alegraría de otra muerte i La flecha de dios respectivament.

Més literatura nigeriana traduïda al català o castellà, un univers a explorar disponible al catàleg de préstec de la biblioteca:

• El bevedor de vi de Palma (1952) d'Amos Tutuola. ׀ Obra mestra fundacional de la literatura africana postcolonial. Relat trepidant que narra un fantàstic viatge a la Ciutat dels Morts.
• Els intèrprets (1964) de Wole Soyinka, premi Nobel de Literatura 1986. ׀ Una complexa novel·la coral ambientada a la Nigèria postcolonial que narra les vivències d’un grup de joves que tornen al país després d’haver estudiat a l'estranger.
• El camino hambriento o La carretera hambrienta (1991), segons la traducció, de Ben Okri. ׀ Un novel·la sovint encasellada en el realisme màgic, un viatge mental a l’interior del cor africà.
• Historia de Lemona (1996) de Ken Saro-Wiwa, escriptor i famós activista mediambiental. ׀ Una colpidora novel·la sobre la dona africana, bella, desitjada, traïda i corrompuda. 
• Medio sol amarillo (2006) de Chimamanda Ngozi Adichie, considerada l’hereva de Chinua Achebe ׀ Corprenedora novel·la coral ambientada a la Guerra de Biafra, la guerra civil de Nigèria.

EL GUEPARD VI: La tertúlia

0 Clàssic Modern? / 1 Fluix / 2 Millorable
3 Bo / 4 Excel·lent / 5 Imprescindible

     Ha agradat...

La forma d’escriure de Tomasi di Lampedusa no ha deixat ningú indiferent: la prosa onírica, musical, detallista i sensitiva del príncep ha captivat als participants del club.

El magnetisme dels diferents personatges que conformen el llibre: des del melancòlic Príncep de Salina, indiscutible pal de paller de l’obra, a l’atractiva parella Tancredi i Angèlica, passant per l’ombrívola Concetta i sense oblidar el perspicaç Pare Pirrone.

L’excepcional traducció de l’escriptor mallorquí Vicenç Villalonga, “germà de l’ànima” del príncep, farcida de localismes i ironia. Difícilment es podria trobar un traductor tan adient a una obra: Villalonga i Lampedusa compartien formació cultural europeista, insularitat mediterrània i la forma de copsar l’ensulsiada de les seves respectives aristocràcies.

     S’ha comentat...

La vida aristocràtica de la vella Sicília representada pel Príncep de Salina i els paral·lelismes amb la vida del mateix escriptor, un aristòcrata en vies d’extinció. Una forma de viure que a alguns tertulians encara han vist reflectida en la vida de poble aquí a casa nostra.

El sentit existencial de l’obra: les reflexions sobre el pas destructor del temps, la mort i la visió escèptica, desencisada i buida de la vida.

     No ha convençut…

La sensació de manca de solidesa de la totalitat de l’obra que suposen els salts temporals i temàtics entre les diferents parts de l’obra –relacionats amb el mateix procés d'escriptura del príncep, algunes parts foren escrites de forma independent.

     No us perdeu…

La comparativa amb tot un clàssic modern de la nostra literatura, Bearn de Llorenç Villalonga. Ambdues obres comparteixen una pila de coincidències –context geogràfic, temàtica, ironia, moments històrics, entre altres- però amb resultats ben diferents.

L’adaptació cinematogràfica homònima de l’obra dirigida pel cineasta italià Luciano Visconti i interpretada per Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale. Una pel·lícula inoblidable que arrodoneix el bon sabor de boca del llibre.

JOSAFAT V: La tertúlia

Després d’esmentar la magnitud de l’obra en el context de la literatura catalana contemporània –matisada potser per un excessiu ressò en el camp acadèmic (Josafat ha esdevingut tot un clàssic d’institut) que manca en el carrer, per dir-ho d’alguna manera– i de ratificar la seva indubtable qualitat artística, els tertulians, com si del jurat de la Festa de la Bellesa de Palafrugell es tractessin, es capbussaren directament al moll de l’os de l’entreteixit moral i significança de l’obra. La majoria dels assistents veieren en el text de Prudenci Bertrana una provocativa i crua crítica a l'església -i al món eclesiàstic en general- i, en menor mesura, a la vida urbana.

Tot seguit es comentaren les excel·lències de l’autor en la descripció tètrica, fosca i tenebrosa dels personatges, l’atmosfera i, sobretot, l’escenari on es desenvolupa l'espai novel·lístic, la Catedral de Girona, consagrada a Santa Maria; que proporciona al lector una experiència gairebé sensitiva –qui no ha notat els freds carreus del passadís que mena a l’habitació d’en Josafat? Arribat a aquest punt, els tertulians tractaren les influències directes d’on veu l’obra; basant-se sobretot en el cas de la Nostra Senyora de París de Víctor Hugo, també coneguda com El geperut de Notre-Damme, on la comparació és inevitable, car es tracta de dues obres amb molts paral·lelismes com ja s'indicà en la darrera entrada del bloc.

Després d’aquesta anàlisi més estrictament literari, la tertúlia se centrà en comentaris i experiències dels mateixos assistents sobre la imponent església de Santa Maria de Girona, un dels protagonistes d'aquesta narració -lluny de tractar-se d’un simple decorat, arriba a fondre’s amb els personatges-, i el seu entorn. Per uns instants, passejàrem pels estrets carrers del nucli vell i ens perdérem en els foscos racons del call jueu.

I per tancar el cercle, es tancà la tertúlia de la mateixa manera que s’engegà: tractant l’espinosa qüestió moral de l’obra. S'aprofità per citar els mots del mateix escriptor, que entenia l'art com a impuls, per sobre de la moral o la raó -és a dir, la sinceritat artística per sobre de les convencions religioses-, defensant-se dels atacs ferotges de certs àmbits catòlics que l'acusaven de manca de moralitat:

«Josafat no puede ser un libro para monjas, ni para doncellas, ni tal vez para señoras, però para los que en la vida han aprendido à vivir nada pueden hallar en Josafat que les sonroje. Mi primera obra admito que pueda ser mala però no admito que sea asquerosa, ni grosera, ni procàz. La escribí honradamente, castamente, con el puro placer del artista que crea, en horas dichosas de un olvido absoluto de todas las míseras cuestiones sociales, de todas las detestables sutilezas que perturban la razón de los fanatizados.»

Carta de Prudenci Bertrana al Diario de Gerona (1910)

Josafat de Prudenci Bertrana. Polèmica a la Festa de la Bellesa de Palafrugell (1905) i recepció posterior de l'obra. Glòria Granell i Nogué. Annal de l'Institut d'Estudis Gironins (2002).

Amb aquesta tertúlia es clou la primera temporada del club de lectura Clàssics Moderns. Agrair a tots els participants la presència i participació, mercès a ells ha estat possible portar-lo a terme i ,com no podria ésser d’una altra manera, encoratjar-los a seguir desgranant durant la temporada vinent més clàssics moderns de la literatura universal.

CAMÍ DE SIRGA V: La tertúlia

El fet que a la tertúlia de Camí de sirga només fóssim quatre gats fou una eina de dos talls: s'inicià amb una mica de desconcert per la manca de parròquia i els dubtes que això generà -no havia agradat?, la seva estructura narrativa complicada no havia convençut?, o, simplement, les agendes s'alinearen l'hora H del dia D?- , continuant i acabant amb una íntima atmosfera de complicitat que dóna marge als participants del club per extreure totes les essències de l'obra de Jesus Moncada.

Els participants del club que assistiren a la tertúlia quedaren meravellats de l'obra mestra de l'autor mequinensà. Tot i el gran esforç necessari per cabussar-se en l'univers mític que ofereix Jesús Moncada -poc o molt fou una barrera a superar per a tots els lectors- tothom quedà impressionat per la difícil estructura de salts temporals, la prosa poètica de l'autor i, sobretot, del lèxic ric i exuberant que s'hi proposa.

També hi hagué temps per escatir quins personatges havien agradat més i tothom es ficà ràpidament d'acord en l'hilarant apotecari, l'Honorat del Rom. També colpiren l'entranyable Arquimedes Quintana, els protagonistes Nelson i Carlota Torres, estàndards de la divisió de classes del poble del Baix Cinca, o personatges secundaris com la perversa Estefania d'Albera o la Feliça Rodenes, la inquilina del Balcó de l'Apocalipsi.

Sobre la intenció de l'autor en elaborar el llibre de mantenir la memòria de la vella Mequinensa negada sota del pantà de Riba-roja, es llegiren les paraules del mateix Moncada: «Pretenia explicar tot el que havia passat a Mequinensa, però al mateix temps, l’estructura que té el llibre, aquest constant anar i venir del passat al present, tenia un objectiu clar, que era donar una idea de simultaneïtat i explicar que les cases que queien tenien una història. Quan una casa queia, queia tot allò, quan un poble quedava destruït, quedava destruït tot allò que es remuntava de vegades fins i tot de la Guerra del Francès. A més a més, el llibre segueix d’una manera fidel les pujades i baixades de prosperitat de la vila durant gairebé un segle.». Les dificultats històriques relacionades amb aquesta memòria obriren la porta a reflexions sobre la importància del passat en una societat actual tan centrada en el present.

També es parlà, malgrat les reticències del mateix a autor al respecte, sobre les ressonàncies de l'obra amb Cien años de soledad i el realisme màgic sud-americà. Mantenint les evidents distàncies, s'enumeraren diferents raons per tenir-ho en compte: el constant to profètic, ambdues narren aproximadament cent anys d'història d'un món mític, les situacions màgiques narrades de forma realista, entre altres.

Per finalitzar, es comentà la resta de l'obra de Jesús Moncada, gairebé tota centrada en Mequinensa -l'única novel·la que no hi està ambientada és La galeria de les estàtues, que succeeix a la població imaginària de Torrelloba. Es féu especial èmfasi a la seva producció contista, en obres com El Cafè de la Granota o Calaveres atònites l'autor abandona l'envitricollada estructura narrativa de les seves novel·les i destil·la el seu peculiar humor irònic i sorneguer sense aturador.

LA METAMORFOSI V: La tertúlia

De la mateixa manera que les altres tres novel·les ja llegides en el club, La metamorfosi de Franz Kafka ha convençut als tertulians, tanmateix cadascú amb els seus matisos: des de la senzilla, concisa i nítida escriptura del geni praguès, passant per la simbologia oculta de la prosa, fins a la inquietant i angoixant atmosfera que envolta el relat.

Però no tot són flors i violes i també hi ha hagut alguns participants del club que no els hi ha fet gens el pes la història, ja que no els ha semblat creïble la transformació d'en Gregor en un insecte monstruós i han adoptat una postura distant respecte el text, encotillant-lo de bell antuvi dins del gènere fantàstic. Arran d'això s'ha parlat sobre a quin moviment literari pertany el text: la majoria de participants han considerat que es tractava d'una metàfora existencial en un món realista, és a dir, una al·legoria, on la transformació d'en Gregor en un insecte monstruós no passa d'ésser un símbol més -tothom estava d'acord en que no és pas casualitat que Kafka escollis precisament un escarabat. En la mateixa línia s'ha comentat els efectes devastadors de la cèlebre i fantàstica primera frase del text -Kafka està considerat un mestre en l'art d'iniciar un text-, on s'anuncia la irreversible situació del protagonista, car amb poques paraules i mínims elements aporta una tensió màxima, deixant el lector comós de cap a peus. Relacionat amb aquest fet, també s'ha recordat la transcendental importància de la coberta i traducció, tant del títol com el text, i els efectes erronis que poden infondre al relat.

Després de parlar de l'inici s'ha continuat amb el final, platejant-se la següent pregunta: es tracta d'un llibre amb final feliç? Doncs tothom ha estat d’acord en afirmar que per la resta de familiar d'en Gregor sí. Així doncs, un cop centrats en una situació tan extrema com irreversible, s'han examinat detalladament la evolució i les relacions entre els diferents membres de la família Samsa durant el relat:

• Gregor, el protagonista, es troba forçat a reconstruir la seva identitat i mostra una desintegració física progressiva. Per altra banda, el continu desassossec psicològic de Gregor ha fet estralls en alguns tertulians, fins al punt d'alterar els nervis de més d'un amb la seva submissió i sacrifici envers la família.
• Grete, l'antagonista, malgrat semblar que al principi sigui l'única que se n'ocupa de Gregor, el traeix i s'aprofita de la situació per acabar esdevenint la més despietada, passant d'una nena sense responsabilitats a una dona a la flor de la vida en disposició de buscar marit.
• El pare, autoritari i despietat, té una relació difícil amb Gregor. Es tracta d'un personatge que juga un paper important i també evoluciona durant la narració: passa d'ésser un vell baix i decrèpit, sense suc ni bruc, a un personatge alt i autoritari que remena les cireres.
• La mare de Gregor, en canvi, sembla un personatge més pla, malgrat tàcitament consent la humiliació del seu fill, sempre té un comportament pietós i compassiu.

També es va observar que la desintegració física de Gregor és paral·lela a la desintegració ètica de la resta de la família: un insecte amb consciència humana se sacrifica per una família d'humans amb consciència d'insecte.

Durant la tertúlia també hi ha hagut temps per un portar a terme un maridatge entre literatura i música. S'ha escoltat un parell de peces de Kafka-Fragmente (1985-1986) de György Kurtág, un compositor hongarès de música clàssica contemporània especialista en musicalització de textos literaris. El compositor, amb una soprano i un violí, aconsegueix transportar l'oient a un món kafkià. Aquí el teniu complet:

 

Tot seguit es van comentar algunes de les múltiples interpretacions del relat. En primer lloc es van esmentar les clares referències del text a la mateixa vida de l’escriptor –idèntica estructura familiar, mateixos espais, mateixes relacions i vincles entre els diferents personatges, etc.-, el text és ben bé podria entendre com una al·legoria textual dels desassossecs de Kafka en el si de la família. També es va interpretar el text com a una crítica a la farsa de la família burgesa emergent de finals del segle XIX i principis del segle XX, com a una descripció de l’ofec econòmic i laboral de l’època, com a una al·legoria sobre la llibertat individual enfront del poder o l’autoritat –tant en l'àmbit familiar, laboral com estatal-, com a una descripció de soledat i aïllament de l’ambient de producció literària de principis de segle XX, i com a una crítica cínica i escèptica a l’optimisme burgès basat en el progrés, els avenços científics i el capitalisme. Per tancar aquest bloc també es van indicar diferents referències religioses del text, com la poma del pecat original i el sacrifici per culpabilitat.

Per finalitzar, s’ha parlat de la resta d’obres de Kafka: el conjunt de relats curts que va publicar en vida i les tres novel·les publicades pòstumament (i sobre si realment tenia la seva voluntat no publicar-les). La tertúlia s’ha clos comentant les traces kafkianes de diferents contes de literatura catalana: La salamandra de Mercè Rodoreda, El desert de Pere Calders o Gregor de Quim Monzó.

La salamandra de Mercè Rodoreda

ELS MORTS V: La tertúlia

"Música llunyana"

Abans de la tertúlia pròpiament dita, veiérem, entre carquinyolis deferència de la biblioteca, l’adaptació cinematogràfica d’Els morts de James Joyce feta per John Huston, Dublineses (The Dead). Així doncs, la tertúlia s’inicià comentant els aspectes més destacats de la pel·lícula, fent-ne una lectura comparada amb el relat. De bell antuvi tothom destacà la fidelitat de la mateixa respecte al text i la capacitat del director estatunidenc per enriquir determinats moments clau de la història. Per finalitzar aquest bloc, també s'esmentà una de les variacions introduïdes per Huston: l’eliminació de l’atracció sexual de Gabriel envers Gretta –per algun participant important a l'hora d'incrementar la distància entre la parella-, suposadament per la dificultat inherent del mateix format cinematogràfic, i com ho aprofita per aprofundir més en la temàtica de la mort com a paràlisi del cicle vital.

Focalitzats ja en els aspectes literaris, es pot dir que El morts de James Joyce agradà a la majoria dels tertulians del club. Es començà contextualitzant el relat –on Joyce tracta d’infondre, entre altres, la cara més amable de la societat dublinesa: l’hospitalitat tradicional irlandesa i les seves particularitats insulars- amb la resta de contes de Dublinesos -que mostren una ciutat de Dublín més tancada, llòbrega, frustrada i paralitzada-, i les vicissituds de la vida del mateix autor –que s’autoexilià a diverses ciutats europees fugint d’aquesta Irlanda que descriu tan esmerçadament. Arran del vessant més costumista del text, diferents participants del club aprofitaren la descripció joyciana de la societat dublinesa -i irlandesa- per compartir les seves impressions sobre la Irlanda de començaments de segle XX (i l’actual!) –evidentment, amb disparitat d’opinions: mentre que uns veien una Irlanda hivernal, fosca, densa i grisa, ofegada per l’isolament de la seva pròpia condició insular, molt propera a la de Joyce; altres veien una Irlanda més estival, fresca com la verdor dels seus prats i turons interiors.

Pel que fa al valor literari del relat, es valorà positivament l’escriptura senzilla i acurada de Joyce i la manera que, mitjançant una narració aparentment intranscendent, va desplegant un conjunt d'elements i conduint el lector fins a l’explosió emotiva del final del conte. S'assenyalà el valor del recurs literari -totalment innovador a l'època- usat per atènyer aquest clímax, l'epifania -quan un element determinat qualsevol (una cançó, un record, una imatge, etc.) provoca moments sobtats de revelació torbadora en un personatge que capgiren dràsticament la història-, emprat tant en Els morts com en la resta de relats de Dublinesos. També s'observà la gran capacitat de l’autor al descriure els personatges en escenaris en espais delimitats.

També hi va haver temps per parlar de la importància de Joyce en la literatura contemporània i de les seves altres obres. Es comentà que l’autor irlandès fou una peça clau en la revolució de la literatura del segle XX pel seu tractament del llenguatge i les innovacions en les formes narratives -ús de l'epifania i del monòleg interior, entre altres. Per finalitzar, s’esmentaren les seves altres obres: la novel·la de formació Retrat de l’artista adolescent (1916) i la cèlebre Ulisses (1922), considerada pels crítics com una de les millors novel·les del segle XX. Sobre aquesta última novel·la, s'apuntà la famosa inaccessibilitat a causa de la seva inabastable complexitat –els únics agosarats del club que l’han intentat abordar, han acabat desistint.

Marilyn Monroe estava fascinada amb la sonoritat
musical de la lectura d'Ulisses en veu alta.

1984 VI: La tertúlia

En termes generals i malgrat el llast d’angoixa que ha deixat en la majoria dels participants del club que han vingut a la tertúlia, la lectura de 1984 ha estat molt satisfactòria; la novel·la ha agradat i el seu missatge ha fet estralls.

La repercussió i ressonàncies del malson d’Orwell en la societat actual ha esdevingut l’eix vertebrador de la tertúlia. Tots els tertulians, sense excepció, estaven sorpresos i esfereïts per la vigència de l’advertiment orwelià en la nostra vida diària. Donant continuïtat a la tenebrosa i ansiosa atmosfera de la novel·la, tothom ha manifestat, d'una manera o una altra, la seva preocupació per com afecta el seu dia a dia la majoria de temàtiques que es toquen a l’obra: la pèrdua del dret a la intimitat –videovigilància, espionatge en la xarxa-, el control del passat per controlar el futur –importància de la memòria, llibertat dels mitjans de comunicació-, la manipulació lingüística -els conceptes de neollengua i pensardoble en la dialèctica política o en el llenguatge econòmic- i l'ús de violència repressiva per part de qualsevol tipus d'estat –el paper de la policia i les noves competències dels guardes de seguretat privada.

També s'ha comentat, a grans pinzellades, detalls de la biografia de l’autor, farcida de peripècies extremes –Orwell tingué una vida molt intensa: nasqué a l'Índia, es traslladà a Anglaterra, deixà els estudis, s’allistà a la Policia Imperial de l'Índia a Birmània (posteriorment l’abandonà), visqué en la més pregona pobresa a cosa feta, participà activament en diverses guerres com a voluntari (al front i a la rereguarda), entre altres-, molt lligada a 1984 i la resta de la seva obra literària. S'ha aprofitat l’avinentesa per parlar sobre les seves obres més rellevants: Dies a Birmània –una novel·la on narra la seva pèssima experiència a Birmània-, La rebel·lió dels animals –una magnífica al·legoria satírica del règim estalinista soviètic- i Homenatge a Catalunya –una brillant crònica de la seva participació en la Guerra Civil Espanyola en el bàndol republicà.

Pel que fa al nivell estrictament literari de l’obra, tot i que a algun lector se li ha fet un pèl feixuga la lectura de la part central –la part més estrictament política-, el realisme psicològic d’Orwell ha convençut la majoria dels lectors, provocant les reaccions desitjades. Orwell s’esmerçà en transmutar els seus assajos polítics d’advertiment a l’art literari; sembla que, com a mínim en el si del club, ho ha assolit amb escreix.

Un cop fet això, s'han tractat algunes de les influències literàries de 1984, entre les quals hi ha algunes de les distòpies més cèlebres. We (Nosotros en la traducció al castellà) d’Ievgueni Zamiatin –considerada una de les primeres distòpies, anterior i similar en molts aspectes a 1984- i Darkness at Noon (El cero y el infinito en la traducció al castellà) d’Arthur Koestler –una angoixant novel·la que recorda la darrera part de 1984 d’aïllament i tortura del protagonista en el Ministeri de l’Amor- han encetat un debat sobre el límit entre influència i plagi en la literatura. També, aprofitant que algun participant de la tertúlia s’havia llegit Un món feliç d’Aldous Huxley, s'han contraposat les societats que plantegen ambdues obres, comparant les seves particularitats.

La tertúlia ha acabat amb un intens debat, sense guanyador clar, entre defensors i detractors de l’ús de la tecnologia i els seus efectes en diferents àmbits de la societat actual (educació, relacions socials, medi laboral, entre altres).

En definitiva i a manera de conclusió, no sembla agosarat afirmar que George Orwell estaria content de l’impacte que ha tingut la seva obra en els participants del club. Com podeu veure, n’hem espremut gairebé tot el suc. Ara ja estem advertits, només depèn de nosaltres.

CIEN AÑOS DE SOLEDAD VI: La tertúlia

Manuscrit original de Cien años de soledad (1967).

En terme general, Cien años de soledad ha agradat força als participants de la tertúlia. Mentre a alguns lectors el magnetisme de l'univers macondià els ha semblat meravellós, a altres els ha desdibuixat la lectura les dificultats relacionades amb l'atabalament i embolic de noms i successos que té lloc al llarg de tota la novel·la i la seva particularitat idiomàtica.

Molts lectors han quedat meravellats de bell antuvi per la capacitat de Gabriel García Márquez d'incorporació d'elements "màgics" dins la narració d'una forma tan planera i, sobretot, creïble. Tot i que no hi ha hagut cap situació específica que hagi cridat especialment l'atenció, participants de la tertúlia mostraven la seva incredulitat i sorpresa davant la quotidianitat de fets presents en la narració tan esbojarrats i esfereïdors com quan lliguen a José Arcadio sota el castanyer o el naixement d'una criatura amb cua de porc.

A l'hora de valorar els personatges que més han agradat, l'entranyable Úrsula ha estat la més escollida amb molta diferència respecte de la resta. En menor mesura també han agradat altres personatges com el gitano Melquiades o la fosca filla de n'Úrsula, Amaranta.

Arran dels comentaris sobre els personatges, ha sorgit la diferència de tarannà i comportament que hi ha entre els dos gèneres: mentre la majoria homes basen la seva existència en la imaginació, projectant el temps a un futur que acaba menant a la frustració i la consegüent inactivitat; les dones, al contrari, conformen el pal de paller del dia a dia del pòndol de la casa, projectant el temps a un present d'activitat frenètica. No hi ha hagut cap discussió sobre el fet que la família Buendía era un matriarcat i que les dones de la casa, primer n'Úrsula, després na Fernanda, tallaven el bacallà.

També s'han fet alguns comentaris sobre l'estructura narrativa de la novel·la. S'ha destacat la força de la seva prosa amb regust poètic -amb reminiscències a Federico García Lorca, els diferents temps emprats (lineal, cíclic i històric) i el to místic i profètic del text. Esment especial han tingut les abundants referències bíbliques de la narració: des de la gènesi fins a l'apocalipsi de Macondo, passant per les plagues i la colpidora ascensió celestial de Remedios, la bella, entre d'altres.

Per finalitzar, s'ha analitzat amb quatre pinzellades les obres amb més ressò de Gabriel García Márquez -El otoño del patriarca, Crònica de una muerte anunciada i El amor en los tiempos del cólera- i una parell d'exemples paradigmàtics de l'anomenat realisme màgic -un clàssic de mitjans del s. XX, Pedro Páramo de l'escriptor mexicà Juan Rulfo i, un contemporani, La casa de los espíritus de l'escriptora xilena Isabel Allende.