 |
| "Música llunyana" |
Abans de la tertúlia pròpiament dita, veiérem, entre carquinyolis
deferència de la biblioteca, l’adaptació cinematogràfica d’Els morts de James Joyce feta per John Huston, Dublineses (The Dead).
Així doncs, la tertúlia s’inicià comentant els aspectes més destacats
de la pel·lícula, fent-ne una lectura comparada amb el relat. De bell
antuvi tothom destacà la fidelitat de la mateixa respecte al text i la
capacitat del director estatunidenc per enriquir determinats moments
clau de la història. Per finalitzar aquest bloc, també s'esmentà una de les variacions introduïdes per Huston: l’eliminació de l’atracció sexual de Gabriel envers Gretta
–per algun participant important a l'hora d'incrementar la distància entre la
parella-, suposadament per la dificultat inherent del mateix format
cinematogràfic, i com ho aprofita per aprofundir més en la temàtica de la mort com a paràlisi del cicle vital.
Focalitzats ja en els aspectes literaris, es pot dir que El morts de James
Joyce agradà a la majoria dels tertulians del club. Es començà
contextualitzant el relat –on Joyce tracta d’infondre, entre altres, la
cara més amable de la societat dublinesa: l’hospitalitat tradicional
irlandesa i les seves particularitats insulars- amb la resta de contes
de Dublinesos -que mostren una ciutat de Dublín més tancada, llòbrega,
frustrada i paralitzada-, i les vicissituds de la vida del mateix autor
–que s’autoexilià a diverses ciutats europees fugint d’aquesta Irlanda
que descriu tan esmerçadament. Arran del vessant més costumista del text, diferents participants del club aprofitaren la descripció joyciana
de la societat dublinesa -i irlandesa- per compartir les seves
impressions sobre la Irlanda de començaments de segle XX (i l’actual!)
–evidentment, amb disparitat d’opinions: mentre que uns veien una
Irlanda hivernal, fosca, densa i grisa, ofegada per l’isolament de la
seva pròpia condició insular, molt propera a la de Joyce; altres veien
una Irlanda més estival, fresca com la verdor dels seus prats i turons
interiors.
Pel que fa al valor literari del relat, es valorà positivament l’escriptura senzilla
i acurada de Joyce i la manera que, mitjançant una narració aparentment intranscendent, va desplegant un conjunt d'elements i conduint el
lector fins a l’explosió emotiva del final del conte. S'assenyalà el valor del recurs literari -totalment innovador a l'època- usat per atènyer aquest clímax, l'epifania -quan un element determinat qualsevol (una cançó, un record, una imatge, etc.) provoca moments sobtats de revelació torbadora en un personatge que capgiren dràsticament la història-, emprat tant en Els morts com en la resta de relats de Dublinesos. També s'observà la gran capacitat
de l’autor al descriure els personatges en escenaris en espais delimitats.
També hi va haver temps per parlar de la importància de Joyce en la
literatura contemporània i de les seves altres obres. Es comentà que
l’autor irlandès fou una peça clau en la revolució de la literatura del
segle XX pel seu tractament del llenguatge i les innovacions en les formes narratives -ús de l'epifania i del monòleg interior, entre altres. Per finalitzar, s’esmentaren les seves altres
obres: la novel·la de formació Retrat de l’artista adolescent (1916) i la cèlebre Ulisses (1922),
considerada pels crítics com una de les millors novel·les del segle XX.
Sobre aquesta última novel·la, s'apuntà la famosa inaccessibilitat a causa de la seva inabastable complexitat –els únics agosarats del club que l’han intentat abordar, han acabat desistint.
 |
| Marilyn Monroe estava fascinada amb la sonoritat musical de la lectura d'Ulisses en veu alta. |
