La crítica coincideix que el punt de partida de l’escriptura de Montserrat Roig, evident a la primera novel·la
Ramona, adéu i menys acusats a El temps de les cireres, és la tradició
realista catalana del segle XIX, representada per la figura de Narcís Oller,
amanida pel psicologisme i simbolisme típics de la renovació de la
narrativa del segle XX, personificats en Mercè Rodoreda. A partir d’aquesta premissa podem considerar que El temps de les cireres està connectada amb els
següents clàssics:
La febre d’or (1890-1892) de Narcís Oller
Montserrat Roig, amb el
cicle novel·lístic sobre la petita burgesia de l’Eixample durant el
règim franquista, crea un univers literari -encara que més reduït- a l’estil d’Honoré de Balzac, Émile
Zola o Narcís Oller. La febre d’or, publicada en tres volums entre els
anys 1890 i 1892, és l’obra més extensa, complexa i ambiciosa –però no
la de més èxit- de l’escriptor vallenc, punt àlgid del naturalisme
català. Aquesta novel·la, de la mateixa manera que El temps de les
cireres, forma part de la crònica d’una nissaga on els personatges,
integrats en altres obres –com La papallona i Vilaniu-,
entren i surten de la narració en un espai i temps històrics fixats –la
nova burgesia barcelonina nascuda arran de l’especulació borsària de la
Febre d’Or del darrer quart del segle XIX.
La plaça del Diamant (1962) de Mercè Rodoreda
Un altre referent que amara l’obra de Montserrat Roig és Mercè Rodoreda i, especialment, la seva novel·la La
Plaça del Diamant –sense oblidar Mirall trencat. En El temps de les
cireres la relació personal entre ambdues escriptores es tradueix en una
visió literària farcida de coincidències i homenatges: novel·les de
caràcter psicològic, amb elements simbòlics, plenes de lirisme, que
comparteixen rerefons -potser, fins i tot, el nom de la protagonista
podria ésser un homenatge. La mateixa Roig reconeix la pregona petja rodorediana i els esforços per a superar-la al darrer assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991):
«Pensa que jo coneixia molta novel·la castellana, en aquell moment; però, de sobte, trobar-me en la meva pròpia llengua l’obra d’una senyora com la Rodoreda, havia de ser importantíssim. I en aquell moment sí que em va influir, perquè la seva novel·lística pertanyia a la meva tradició. Ara bé, la meva lluita durant tots aquests anys ha estat matar Mercè Rodoreda. Jo, personalment, com a escriptora, em sento profundament agraïda del bagatge que m’ha transmès, però, la Rodoreda, jo l’he enterrada: no les seves novel·les, és clar!»
A la recerca del temps perdut (1913-1927) de Marcel Proust
«[...] això és com allò de la madalena d’en Proust, aquesta mort*, ara que torno...»El temps de les cireres (pàg. 16)
* Mort de l’anarquista Salvador Puig Antich, executat mitjançant garrot vil per les autoritats franquistes el 2 de març de 1976.
À la recherche du temps perdu
(A la recerca del temps perdut) de Marcel Proust, formada
per una sèrie de set novel·les, està considerada una de les obres magistrals
culminants de la literatura universal i una de les més influents del segle XX. Aquest darrer fet queda palès en El temps de les cireres, on Montserrat Roig, com ja vàrem veure amb el
simbolisme de l’aroma del llimoner, empra el “mètode
Proust” per a l’evocació del temps perdut: a partir de sensacions
aparentment oblidades, com «aquell tros de magdalena sucat en la infusió
de te», es desvetllen un seguit de records passats que van reconstruint la memòria del narrador.
El temps de les cireres. Montserrat Roig. labutxaca. Edicions 62 (2008).
La febre d’or. Viquipèdia (2014).
La Febre d'Or (1890-1892). Narcís Oller. Josep Maria Pallàs i Guasch. xtec.cat (2014).
Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Montserrat Roig. Edicions 62 (1991).
Montserrat Roig i "El temps de les cireres". Jordi Castellanos. Serra d'Or, XIX , pàg.. 397-399 (1977).
La mirada literària de Montserrat Roig. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Lluïsa Julià. Lectora (2012).
