El 28 de març de 1963 s’estrenà a Itàlia l’adaptació cinematogràfica homònima de la novel·la que ens ocupa, Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, dirigida pel cineasta milanès Luchino Visconti.
A pesar de tractar-se d’una pel·lícula italiana, comptà amb un ampli planter d’actors de renom internacional com l’estatunidenc Burt Lancaster (Fabrizio Corbera, Príncep de Salina), el francès Alain Delon (Tancredi Falconeri) i la italiana Claudia Cardinale (Angelica Sedara). Una curiositat sobre el repartiment és que Visconti, quan els productors li comunicaren que necessitaven una estrella internacional per assegurar la gran inversió del projecte, trià a Nikolai Cherkasov, un dels actors amb més anomenada de la Unió Soviètica en aquella època, per al paper del Príncep de Salina. En assabentar-se que l’actor rus no estava en condicions, la 20th Century Fox disposà que l'estrella havia d’ésser Gregory Peck, Anthony Quinn, Spencer Tracy o Burt Lancaster. Els productors triaren Burt Lancaster sense consultar a Visconti, fet que generà molta tensió a l’equip de treball i àdhuc arribà a un intercanvi d’insults. Finalment el director i l’actor encaixaren i treballaren bé junts, forjant una amistat que durà fins al final de les seves vides.
 |
| Pòster de la pel·lícula original. |
El llargmetratge fou distribuït en diferents versions. La versió original de Visconti tingué una durada de 205 minuts, tanmateix, en ésser considerada excessivament llarga i en ocasió de la seva presentació al Festival Internacional de Cinema de Canes, es reduí a 195 minuts. Finalment la versió italiana del director quedà reduïda a 185 minuts, l’anglesa, editada per la 20th Century Fox, a 161 minuts, i l’espanyola, la versió més escurçada, a 151 minuts.
Aquesta pel·lícula ha esdevingut un clàssic essencial del cinema italià i europeu dels anys seixanta i una de les obres més destacades de Luchino Visconti. El director italià, tot respectant l’ànima de l’obra de Lampedusa, se la fa seva amb una impressionant escenografia i una immillorable direcció artística. De la mateixa manera que la novel·la –ambdues, s’han reforçat mútuament al llarg dels anys-, fou rebuda amb èxit immediat i obtingué diferents guardons i nominacions:
- Palma d’Or a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Canes (1963).
- David di Donatello (premi de l’Acadèmia de Cinema Italià) a la millor producció (Goffredo Lombardo) (1963).
- Nominació al millor vestuari (Piero Tosi) als Premis de l’Acadèmia, Oscars (1963).
- Nominació a la millor nova promesa masculina (Alain Delon) als Premis Globus d’Or (1963).
- Cintes de plata (premi del Sindicat Nacional Italià de Periodistes de Cinema) a la millor pel·lícula, la millor fotografia (Giuseppe Rotunno), el millor vestuari (Piero Tosi) i la millor escenografia (Mario Garbuglia) (1964).
La bellesa estètica de la pel·lícula té el seu punt àlgid a la banda sonora realitzada pel compositor milanès Nino Rota: 15 peces formades per masurques, contradanses, valsos -el Valzer brillante de Giuseppe Verdi s'empra per a la mítica escena final del ball-, polques, entre d’altres, endemés de les referències operístiques a La Traviata de Giuseppe Verdi o La sonnambula de Vincenzo Bellini. En aquest enllaç podeu escoltar-la dirigida per Franco Ferrara.
Aquí podeu veure la pel·lícula sencera en castellà:
Il Gattopardo. Viquipèdia (2014).
The Leopard (1963 film). Wikipedia (2014).
El Gatopardo (Il Gattopardo) de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Versión cinematográfica de Luchino Visconti. Cine de literatura (bloc) (2014).
Il Gattopardo [Luchino Visconti, 1963]. Miradas de cine núm. 42 Clásico (2005).
